De la vacuïtat de les coses a la plenitud de la realitat - Sufi.cat
1181
post-template-default,single,single-post,postid-1181,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive

De la vacuïtat de les coses a la plenitud de la realitat

No hi ha res que pugui concebre’s com a real quan es considera aïlladament, ens diu el savi Nagarjuna, que d’una manera molt intel·ligent raona que no hi ha realment un límit en el qual poguem aferrar-nos per separar les coses entre si.

En el moment en que intentem definir una cosa per complet, ens adonem que aquesta canvia constantment de forma i aspecte, fins al punt que mai podríem arribar a assolit determinar-la com un ens realment a part.

“Les formes i tot això, que percebem directament, existeixen per aclamació general, malgrat que la lògica no les pot admetre.”, afirma Santideva (Jordi Pigem, El pensament de Raimon Panikkar. Interdependència, pluralisme, interculturalitat, IEC, 2007, p. 172). I és que la lògica no pot admetre que les coses (les persones i els objectes tinguin existència essencialment pròpia, perquè res és en si mateix.

Tot està lligat a tot. Res és independent. Tot està vinculat a tot i en cap moment deixa d’estar-ho. En respirar entra i surt aire als nostres cossos i en alimentar-nos entren i surten nutrients. Què és nosaltres i què no ho és? No ho podem arribar a definir definitivament, perquè allò que érem fa un minut ja no és dins nostre, i aleshores hauríem de dir que ja no forma part de nosaltres.

Res és aïlladament. Per tant, res és, perquè no hi ha res que poguem considerar que realment sigui. Excepte la realitat, perquè finalment, sí que som testimonis de l’existència, i encara que no siguem capaços de posar-li límits, sí que podem assimilar que existeix.

LA VACUÏTAT

Mai res ha sorgit per si mateix, mai res existeix en si mateix. I és això el què ens porta a dir que les coses son, essencialment, vacues, mancades essència propia. En efecte, però els sentits ens porten a ser testimonis de que alguna cosa existeix. Nagarjuna, Santideva i els budistes no és pas nihilistes. De fet, Nagarjuna arriba a dir que “els que estan posseïts per l’opinió de la vacuïtat son incorregibles” (vegeu Jordi Pigem, El pensament de Raimon Panikkar. Interdependència, pluralisme, interculturalitat, IEC, 2007, p. 170), prevenint-nos de l’error de pensar que pel fet de que les coses siguin essencialment buides la realitat també ho ha de ser.

No, no. En les coses no hi ha res definitiu, en els objectes no hi trobem una matèria prima essencial que poguem considerar-nos fonamental. No hi ha una essència seminal a la qual aferrar-nos. Però alguna cosa sí que hi és: l’existència. No som essencialistes, doncs, sinó existencialistes, i això vol dir que encara que no siguem capaços de determinar les coses completament, sí que reconeixem que hi són, i que no formen part d’una ficció o d’un somni, sinó que constitueixen la realitat. És la realitat el què existeix. Res més.

És la realitat el què existeix, i aquesta no pot dividir-se en porcions, perquè cada porció que n’intentem delimitar esdevé indelimitable. Si intentem explicar la realitat, si volem anar més enllà de la realitat, en parlarem i ens quedarem amb el no res. Hem de quedar-nos amb la realitat doncs, i concebre-la com un tot indivisible. La realitat és, finalment, l’únic que hi ha.

I què en sabem, d’ella? En primer lloc, com hem dit, que és una, perquè és indivisible en parts, i és que vacuïtat vindria a dir, principalment, inseparabilitat. Vacuïtat significa inexistència de límit, inefabilitat de la realitat, impossibilitat de determinar-la. D’aquí se’n deriva una segona veritat, a la qual posa el focus el taoisme: De la realitat en sabem que està en canvi constant.

EL CANVI

Si cada cosa i fenomen que podem observar depèn sempre de totes les altres coses, en canviar una cosa canvia la realitat per complet, i l’escenari que és la realitat queda transformat sense que hi hagi marxe enrere. El món només avança endavant i cada peça que el conforma hi intervé inexorablement. L’únic constant en l’existència és el canvi, ens diria la saviesa taoista.

La realitat és allò que succeeix, no l’essència que la conforma. Quan parlem de realitat no parlem tant de coses com de processos. No parlem tant d’essències com d’existències. Santideva afirmava que, “Relativa i absoluta s’afirma que aquestes són les dues veritats, l’absoluta no és a l’abast de l’intel·lecte, ja que l’intel·lecte està arrelat a l’àmbit del relatiu”. (Jordi Pigem, El pensament de Raimon Panikkar. Interdependència, pluralisme, interculturalitat, IEC, 2007, p. 172).

La realitat és, ens diria la veritat absoluta a la qual l’intel·lecte no arriba. I per això aquest es queda amb la veritat relativa: les coses no són. No ens queda altra que viure amb aquesta aparent contradicció. Senzillament, no tenim explicació per justificar l’existència de la realitat, simplement la constatem perquè en som testimonis, perquè la realitat ens travessa.

LA PLENITUD

La realitat existeix, la realitat és alguna cosa i la tenim davant dels nassos, la tenim dins nostre, de fet, i per tant sabem que existeix, encara que la nostra ment sigui incapaç de concebre-la o justificar-la. La nostra ment només pot arribar a definir que no hi és, en essència: no té cap ingredient inamovible. No té res que en garanteixi la permanència. No té una essència que la conformi. No està sotmesa per res.

Però a la vegada som testimonis de que sí que hi és. No sabem quina explicació donar-li, però podem reconèixer que hi és. Aquesta és, precisament, la premisa de l’Islam: la realitat és, simplement. I no hi ha realitat al marge d’aquesta realitat, ni hi ha més manera d’acostar-se a la realitat que a través d’aquesta pròpia realitat.

No hi ha més realitat que la realitat (La ilaha illa Allah) ens diu la shahada, la frase que sintetitza a cosmovisió de l’Islam. La ment no l’atrapa, a la realitat. Ni la mes intel·ligent de totes. Per aixo Nagarjuna sap que la realitat està mes enllà de les paraules que la descriuen. Nagarjuna sap que la realitat pot ser viscuda, ha de ser viscuda, de fet, perquè no pot ser altra cosa.

Quelcom existeix, doncs, encara que si fem us de la raó només arribarem a afirmar que res existeix de manera permanent o categòrica. I això és molt islàmic, no és només budista o taoistes: l’Islam afirma que no hi ha més realitat que la realitat: Les coses no son –o no son realment coses–, però tanmateix la realitat sí que és…

… i és una: Cap cosa existeix, excepte la realitat. No hi ha més realitat que la realitat.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies