On abans hi havia mort - Sufi.cat
1846
post-template-default,single,single-post,postid-1846,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
On abans hi havia mort

On abans hi havia mort

A la Blanca, present tot i la distància

 

Allò que tot ho crea, tot s’ho endú. Tot ho dona i tot ho pren, i en el còmput global entre el que dona i el que treu, el resulta és positiu. Entre l’addició i l’extracció la suma no és zero.

En donar-ho tot i treure-ho tot queda quelcom: l’experiència tinguda, l’existència realitzada. El fet de la vida roman present. No ja com a vida, en minúscules, canviant i evanescent, desapareguda, sinó com a Vida, amb majúscules, força, possibilitat i potència. La vida en minúscules era la del nom creat, la cosa existida, i la Vida en majúscules és la del Verb creador, l’acció possibilitadora, el motor que esperona.

Silenci-cosa-silenci

En això consisteix l’existència: Del silenci en broten sons, els sons es cosifiquen perquè vibren i ressonen, i generen formes visibles. I fan que el silenci ressoni i sembli cosa. I les coses s’acaben i tornen de nou al silenci. I el silenci pren sentit, perquè el segon silenci, que és idèntic al primer, en aspecte i forma, és diferent en sensació. La seva quietud és plena. El segon silenci és buit igual, però ja no és un no-res, no és ja pre-existent. És ple i ja no és insípid, sinó de tots els sabors.

El silenci que callava ha dit quelcom i en revelar-se ha demostrat ser poderós. Diuen que Déu va crear el món perquè volia conèixer-se a si mateix. D’alguna manera, es passava desapercebut en el seu silenci, en la seva eternitat, en la seva incondicionalitat, i ho va crear tot per ser visible, com una exterioritat, per fer visible la seva realitat, en forma d’existència, com una experiència, és a dir, com una vivència sensible.

Déu segueix essent sempre Déu, és a dir, no-essent cosa, ni permetent coses al seu costat, que es distingirien d’ell i crearien l’altre. L’altre mai no hi és. Res hi ha que no sigui ell, però ell no és cosa, i per això torna al silenci. I tot ho mata i tot ho esgota.

Ell és silenci i es torna paraula. És és motor creador i es torna cosa creada. I haver viscut ens permet adonar-nos-en i palpar-ho de primera mà. Tot torna a Ell, tot desapareix…

… però queda una cosa, que ja no és cosa. La seva realitat, que ha quedat demostrada.

Queda quelcom

Quelcom queda malgrat ja no ser-hi res. Quelcom ha existit malgrat el buit que queda ara. El silenci es fa present de nou i s’endú les coses, i les coses que s’endú són el missatge que perdura: No és un mer buit, l’eternitat. No és no-res, la vacuïtat. L’origen és viu, però Viu en majúscules: la seva Vida no és com la de les coses, sinó que és la d’allò que les genera… i les esgota. La seva Vida és gran.

Quelcom ha existit malgrat el buit fer-se de nou. El silencia arriba i conté un missatge: No sóc un mer buit. Sóc silencia i sóc origen. Sóc buit d’etiquetes i de formes, no sóc coses i res se m’associa, però sóc quelcom perquè ho sóc tot.

No hi ha coses fora meu, tot és en mi i tot torna a mi.

Manifestació de l’intangible

I així el què no podia ser explicat ha resultat aprehensible. El que no era cosa ha esdevingut. Però no s’ha convertit en cosa perquè la cosa s’ha esfumat.

Torna a ser sense-nom. Torna a ser no cosa. Però és quelcom, és Viu i és Ple. És que hi hagi vida i que hi hagi coses, en allò que semblava mort…

… i és que hi ha quelcom, en allò que semblava no ser res. Aquest és el missatge que ens aporten les coses, les vides, les formes, les paraules: les paraules i les coses, i les vides i les formes no son coses ni paraules, ni son formes ni son vides.

Només és allò que ho porta, tot això.

I això ens ho diu el segon silenci, el que mata i el que atura, que revela perquè vela, quan amaga les coses i les atura, i permet que aquestes coses el revelin a Ell que no és revelable ni visible, inefable i intocable.

I així es mostra a si mateix quan tot s’acaba. I s’aprecia i es coneix, i no s’esgota ni s’amaga, sinó que es mostra tal com és: buit de tot allò que se li pugui associar. Lliure.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies