Dolor, dubtes, reflexions en veu alta... Portes obertes! - Sufi.cat
22
post-template-default,single,single-post,postid-22,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive

Dolor, dubtes, reflexions en veu alta… Portes obertes!

Dolor

Ja fa dues setmanes dels atemptats de Barcelona i Cambrils i segueixo colpit. M’han fet mal. Molt de mal. Per sort, poc a poc el dolor s’atenua i tot torna a la seva normalitat, però m’adono que no estava preparat per sentir tant dolor, sobretot tenint en compte que es va tractar d’un atac que no vaig presenciar, que no vaig viure de prop i que no va afectar a cap familiar ni amic –només algun conegut de conegut es trobava a prop del lloc dels fets i li van dir que s’afanyés a amagar-se a l’interior d’una botiga–.

Ja no sóc un nen i amb els meus anys de vida han sigut molts els episodis de terror i guerra que han tingut lloc arreu del món des de que tinc ús de raó. D’entre tots, però, no en recordo cap que m’hagi ferit tant.

Els fets de Barcelona van tenir lloc el passat dijous 17 d’agost a la tarda. Al vespre, quan ja tothom parlava de l’atac en passat, jo encara seguia tens i a l’aguait, conscient que era molt probable que la cosa encara no s’hagués acabat. Tot i això, vaig adormir-me abans que arribés als mitjans la notícia de que a Cambrils també s’havia viscut una altra escena sanguinària. Aquesta va ser la primera cosa que em va dir la meva parella en despertar-me.

Aquesta vegada, tanmateix, i pel fet que allí la policia havia acabat amb la vida de cinc membres de l’organització, vaig deixar de sentir la sensació de perill imminent, perquè imaginava que si encara hi havia terroristes al carrer, difícilment tenien en ment perpetrar cap atemptat. Si en quedava algun deuria estar desesperat per fugir.

Sabíem que els atacants no mostrarien compassió:
actuarien sense preocupar-se en absolut
per les diferències que hi podria haver
entre les víctimes. No tindrien preferència
pels individus de cap nacionalitat,
creença, gènere o edat

L’atemptat em va agafar desprevingut, encara que no va ser perquè no fos previsible que succeís. Des de l’atropellament massiu de Niça, sabíem que aquest modus operandi, tan simple i aterrador alhora –l’atropellament indiscriminat de vianants aglomerats, units únicament pel fet de compartir una estona i un lloc–, era molt fàcil de repetir. Així fou a Londres i a Berlín. També sabíem que Barcelona és un focus turístic de primer ordre mundial, i candidata per tant a rebre un atac d’aquesta mena. Sabíem que els atacants no mostrarien compassió: actuarien sense preocupar-se en absolut per les diferències que hi podria haver entre les víctimes. No tindrien preferència pels individus de cap nacionalitat, creença, gènere o edat. Ni tindrien cap respecte per les singularitats de cadascú ni per la seva unicitat –tant els fa, a aquesta gent, que cadascú sigui únic!–. Només els importa fer mal i potser com més atzarós sigui el destí, com menys en sàpiguen de les víctimes, millor. Entre elles n’hi ha de musulmanes, com a cada atac que s’executa en nom de l’islam, en nom d’un islam que comença a ser urgent desemmascarar, perquè d’islam només en té el nom. O no? No ho sé. En tot cas em temo que no podem negar que el salafisme està cada cop més present a les mesquites, que vol convertir-se en una corrent hegemònica.

Per tant, em sembla urgent demostrar que hi ha alternatives, que l’islam té una altra cara. Per això tinc ganes que parlem del sufisme, un islam que se cenyeix exclusivament a la seva dimensió espiritual, i que per tant no perd els seus valors fonamentals.

Algú ha dit aquests dies que no es tracta d’una radicalització de l’islam, sinó d’un terrorisme que s’islamitza, que es disfressa d’islam però que d’islam en té ben poc. Per això em motivo a escriure: Fa uns deu anys que soc musulmà i crec que tinc alguna cosa a dir-hi, en tot això. Fins ara no en tenia gaires ganes, però després dels terribles esdeveniments sento el deure de compartir, amb qui vulgui llegir aquestes línies, la meva opinió. No perquè la trobi rellevant, ans al contrari, sinó perquè la confusió entre terrorisme i islam és tan evident, és tan present a les notícies i a les converses, que cal posar-se a desvincular urgentment una cosa de l’altra. És cert que els terroristes es fan passar per musulmans –i de fet no sé si ho són o no–, i que pràcticament tot el terrorisme d’avui s’autoproclama, crec que a tot el món, islàmic. Però cal preguntar-se si les aparences coincideixen amb les essències, i em temo que si aprofundim ni que sigui una mica, de seguida veurem que allò que hem de considerar essencial en l’islam brilla, en el si d’un atemptat com aquest, per la seva absència… o això és el que m’agradaria creure.  Si més no, puc dir que l’islam que jo he conegut no té res a veure amb això, i que si això és islam, se’m cau l’ànima als peus.

Dubtes

Molt curiós em sembla el sistema d’elecció de les víctimes per part d’aquesta organització: Poques bandes hi ha hagut fins ara amb aquesta sang freda. No recordo de cap organització amb el llistó tan baix a l’hora d’escollir a qui destrossar, a qui fer mal. L’objectiu és indiscriminat. Senzillament i plana. Fins al punt que de ben segur que els mateixos atacants podrien trobar-se entre les víctimes si la cosa s’hagués produït en un altre moment i per part d’uns altres autors. D’una altra cèl·lula, diguem-ne.

Ho trobo massa atzarós, això, per ser part d’una estratègia, fins i tot les guerres tenen normes. Em pregunto quin militar, quin terrorista, en el cas que tingués ganes d’iniciar una guerra o emprendre un atac, actuaria sense concretar, ni que sigui una mica, el seu oponent? Em trenco el cap pensant qui caram pot haver volgut perpetrar un atac com aquest, tant a la valenta, i creieu-me que no me’n puc fer una idea de cap manera.

Ells ens diuen que son de musulmans, i que ho fan
en nom de l’islam, però, i si una banda terrorista
ens diu que són marcians, també ens els creurem?
Que potser són ells qui han de dir si això és islàmic?
Que potser son ells els que ens han de dir que això és
una jihad? No. Doncs resulta quesí, que hom s'ho creu,
que als mitjans s'hi publica el què aquesta colla vol
que es digui. Així estem.

Reflexions en veu alta…

Però no era això el que em rondava pel cap els dies previs a l’atemptat –i ara m’adono de la rellevància de les reflexions que em feia durant aquella setmana–: Els dies previs a l’atac vaig ser testimoni d’una successió de fets que van fer que el cop de dijous fos, per mi, especialment dolorós. El cas és que portava dies essent testimoni, per part de gent molt propera a mi, de mostres d’allò que s’anomena islamofòbia i/o xenofòbia, i capficat amb el pensament que el fet de sentir aversió pels musulmans i concretament pels magrebins –però també envers als que pensen diferent, vesteixen diferent, provenen d’orígens diferents, o defensen idees diferents– no serveix per altra cosa que per dividir encara més a les persones, aïllar-les en blocs falsament homogenis, i abonar un terreny fèrtil a la conflictivitat. Enfí, que feia dies que pensava com és que aquesta setmana s’escolten tant comentaris d’aquests? què deu haver passat?

Normalment me’ls deixaven anar de manera més dispersa, els insults d’aquesta mena, però aquests dies sovintejaven més, i mentre jo pensava què caram havia passat perquè passés això… pam! No és que hagués passat res, és que havia de passar. Em vaig sentir com un detectiu que endevina quin serà el següent crim en el mateix moment en què aquest es produeix.

Vaig meditar, per tant, si podia ser que aquell sanguinari episodi tingués el seu origen en altres conflictes menors. Vaig reflexionar si es podia tractar d’un pas més en una escala de violència. És cert que cada pas que desuneix és un pas que empitjora el quadre, però d’aquí a la tragèdia hi ha un salt, i se’m fa difícil de creure que es tracta d’uns nois que han donat un pas més.

Em costava de creure-ho: no podem esperar una resposta tant contundent, tan immediata, i tan propera. Havia estat això un atac perpetrat per uns marroquins acabats d’entrar a l’edat adulta, residents des de sempre, o casi, a Catalunya i relativament ben integrats al país? Se’m fa difícil de creure. Com en seria, en aquest cas, de desproporcionada, la resposta! Com de brètols en serien, aquests nois. Quins imbècils serien. Com podrien uns comentaris despectius i unes mirades de reüll convertir els joves immigrants de Ripoll en uns assassins de tal magnitud?

Entendria que la resposta d’aquests nois, en el cas d’haver patit mostres d’islamofòbia –o, encara que no, tant hi fa– i si és que sentien rebuig per un sistema capitalista que no els té entre els escollits, fora amb cops de puny o amb un atac mig improvisat a una organització racista o classista. Però no. És potser que la frustració, unida a una repressió provocada pel fet que aquests nanos són educats i no van per la vida procurant hòsties als seus veïns racistes, fan una bola de ràbia latent que pot explosionar multiplicant-ne els efectes, com una olla a pressió? Ni idea. No em sembla gaire normal que aquests nois s’hagin pogut radicalitzar tant.

No ho sé. Ni tampoc sé quina mena de banda són aquests del mal anomenat Estat Islàmic, que es conformen a provocar el pànic sense expressar objectius concrets –com han fet les bandes terroristes que han vingut abans d’ells, i que no han estat poques–. Aquesta gent no tenen cap objectiu visible convincent. Ni molt menys sembla un grup islàmic. L’Islam no pot veure de cap manera amb bons ulls una matança indiscriminada com aquesta. Diu l’Alcorà (5:32) que qui mata a una persona mata la humanitat sencera, que qui salva una vida salva a tota la humanitat, i si potser algun musulmà pot defensar l’ús de la violència i fins i tot pot justificar que calgui matar algú, en cap cas es podria justificar, en nom de l’islam, una matança tan aleatòria i mesquina.

imatge ibn arabi

Portes obertes!

És per això que no tinc ni la més mínima idea de qui hi pot haver darrere d’aquests nanos, instigant-los. Tant plausible em sembla que hi hagi gent poderosa de Qatar o d’Aràbia Saudí, com dels Estats Units, de l’extrema dreta europea o directament del Mosad, perquè un arriba a imaginar-se que associar aquesta gent amb l’islam a qui perjudica és, principalment, als musulmans.

És ben cert que hi ha un islam que se sent atret per la violència, com també ho és que aquests atacs són reivindicats per una gentussa que se’n considera, de musulmana, però no em sembla que haguem de caure a la seva trampa: ells ens diuen que son de musulmans, i que ho fan en nom de l’islam, però, i si una banda terrorista ens diu que són marcians, també ens els creurem? Que potser són ells qui han de dir si això és islàmic? Que potser son ells els que ens han de dir que això és una jihad? No. Doncs resulta que sí, que hom s’ho creu, que als mitjans s’hi publica el què aquesta colla vol que es digui. Així estem.

La dimensió espiritual de l'islam és un tresor que no
han sabut veure els joves marroquins que han atemptat,
perquè de fet, és desconeguda per la majoria dels
nostres conciutadans

I aquí estem, perquè ja fa dues setmanes que es va produir l’atac i jo segueixo sense tenir ni idea de qui l’ha perpetrat… però segueixo convençut que aquesta barbàrie no és en nom de l’islam. Qualsevol hipòtesi em sembla possible, però en tot cas crec que aquesta colla de gent no tenen cap ideologia defensable i encara menys cap mena de sensibilitat espiritual. Qui creu en Déu estima la vida que aquest Déu regala als individus, de manera que és impossible que cap creient –i entre ells els musulmans– defensi aquest tipus d’atemptats.

Tots ens podem posar nerviosos, tots tenim la llavor de l’odi dins nostre, tots tenim por i ens sentim indefensos davant les crítiques que ens poden fer els nostres veïns. A tots ens molesta si ens diuen lleig o gordo, pigat o quatre ulls, i de ben segur que encara ens molesta més si ens miren malament pel fet de vestir amb xil·laba o sentir atracció per altres homes. Però això no és un atac de ràbia, i encara menys és un atemptat fer per uns joves catalans d’origen marroquí. La desproporció seria extrema. Tampoc es tracta d’una gent que pretén un canvi de sistema, un retorn a un Estat Islàmic esplendorós, perquè aquell islam que va arribar a la península Ibèrica ho va fer perquè va seduïr, i no va pas atacar a ningú ni tenia ganes de fer-ho, perquè la cosa anava per una altra banda. Si a l’Al-Andalus tres cultures hi van saber conviure en pau, la proposta d’aquesta tropa és el més allunyat que hi ha d’això. El gloriós passat que el suposat Estat Islàmic vol restablir a la península Ibèrica es troba a les antípodes de la proposta que ells ens presenten. Com podríem creure’ls? Ens volen fer creure que l’Al Andalus i l’Estat Islàmic tenen res en comú? Per favor.

L'islam té molt a veure amb aquesta terra
que ara nosaltres habitem,
i em sembla urgent reivindicar-ho

Per això cal pensar en altres hipòtesis. Cal pensar que potser tot això ha estat i calculat en fred. Cal creure que hi ha gent que simplement no té cap estima per vida humana i que –com qui planeja un pla de viabilitat per l’empresa o com qui organitza un viatge a Barcelona el proper agost–, planifica una estratègia, sanguinària i atroç que consisteix a eliminar el major nombre de vides humanes possible. Estem davant d’unes ments sanguinàries que son capaces de fer un rentat de cervell a uns joves de futur incert però tanmateix estimulant i suggerir-los que enlloc d’anar a la Rambles a passejar hi poden anar a massacrar al personal. Que en som de fràgils, els humans.

Em sento obligat, per tant, a creure que no hi ha 15 víctimes sinó que n’hi ha 23, perquè els propis terroristes són víctimes d’aquesta colla de criminals invisibles que trafiquen amb unes vides que per ells valen menys que allò que hi guanyin a canvi, que no sé que deu ser ni m’ho vull imaginar. Aquests senyors de la guerra, autèntics artífexs de l’atemptat, saben que n’han matat a 23, no pas a 15, i bé que deuen saber perquè ho han fet, i bé què en deuen estar de contents, de que nosaltres comptabilitzem 15 vides. Així és com guanyen. Dividint les víctimes. Dividint a les persones i aconseguint que no comptem totes les vides com a pèrdues humanes.

Sí nois, han matat a 23 persones. Aquests bàrbars ho han fet, i no sé com, a mi em va gran, tot això. A mi no em queda altra que tornar al meu món, al meu minúscul univers format per persones normals i procurar que els meus veïns –aquests que s’han mostrat tan racistes aquests dies– deixin enrere les seves fòbies i deixin d’insultar els meus germans marroquins, que no son perfectes però no tenen la sang tan freda com per jugar a aquest nivell. Catalunya sempre ha estat una terra de convivència, la pluralitat sempre n’ha estat la bandera, i la nostra identitat s’ha format de la suma que hem fet entre tots. No som una ètnia i molt menys una raça, som una cultura hereva de moltes tradicions diferents i una d’elles és l’islam.

No caiguem a la temptació de creure que això que hem viscut aquests darrers hi té molt a veure, amb l’islam. Si us plau, reforcem l’islam que més té a veure amb nosaltres i rebutgem aquell islam imposat de no sé on –de molt lluny o de molt amunt. De Mart, dèiem– que no sé si té a veure amb l’islam però com a mínim poc té a veure amb l’islam que coneixem de prop. L’islam té molt a veure amb nosaltres i poc a veure amb aquest terror.

Sí, l’islam té molt a veure amb aquesta terra que ara nosaltres habitem, i em sembla urgent reivindicar-ho. No permetem que ens robin la nostra herència: l’islam que hem heretat promou la tolerància i la convivència, s’expressa per mitjà de la pau i promou el coneixement i la cultura.

La dimensió espiritual de l’islam és un tresor que no han sabut veure els joves marroquins que han atemptat, perquè de fet, és desconeguda per la majoria dels nostres conciutadans. Si recuperem aquest llegat ens adonarem que tenim uns valors sagrats realment sòlids. Crec que aquesta és la clau: Els joves que busquen però no troben ens ho agrairan i nosaltres a ells. Expliquem-los –i expliquem-nos– que aquí l’islam és una espiritualitat, i que està viva encara que té ara té poca incidència entre nosaltres, i així tots plegats ens protegirem d’aquest islam –o no– que ve de Mart i desprecia la vida.

Benvinguts al sufisme, la dimensió espiritual de l’islam.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies