10 Set Catalunya, punt de trobada

Catalunya és un punt de trobada.

La cultura catalana no és un producte autòcton, sorgit d’un aïllament sociocultural o geogràfic. Ben al contrari, és fruit de l’intercanvi que s’ha produït, durant segles, en aquest indret.

Avui no pretenc allargar-me gaire, permeteu-me només que comparteixi amb vosaltres un parell de cites i un acudit, va. Deixeu-me citar, en primer lloc i així de memòria, unes paraules que l’Arcadi Oliveres repeteix sovint a les seves conferències: “La gent de Catalunya té per pròpia la sardana, que és una dansa bizantina; menja panellets i torrons, que són postres àrabs; vestia amb una barretina, que és un barret que prové de Turquia; i venera una verge negra, la Moreneta. No cal dir que molts catalans són del Barça, un equip fundat per un suïs i que el jugador més ovacionat és provinent d’Argentina.·

Sens dubte, Catalunya és una terra d’acollida, i si ho és, no és pas per cortesia, per allò de ser acollidors. No. Catalunya és terra d’acollida perquè sap que essent-ho hi surt guanyant. La seva cultura s’ha enriquit així: sempre hem après dels que venien de fora, i per això els de fora sovint s’han sentit com a casa. Sempre hem sabut que no és només l’immigrant qui s’adapta, perquè aprenent d’ell i els seus costums ens enriquim, i per això sempre hem estat oberts a adaptar-nos també nosaltres. Ho hem fet amb uns i altres, i hi hem guanyat molt. Aquí hi som per compartir, per trobar-nos, per reunir-nos i per discutir. Per conèixer-nos i per aprendre plegats. I, sobretot, per estimar-nos.

Catalunya és terra d’acollida perquè sap que essent-ho
hi surt guanyant. La seva cultura s’ha enriquit així:
sempre hem après dels que venien de fora, i per això els
de fora sovint s’han sentit com a casa. Sempre hem sabut
que no és només l’immigrant qui s’adapta, perquè aprenent
d’ell i els seus costums ens enriquim, i per això sempre
hem estat oberts a adaptar-nos també nosaltres

M’aturo aquí un segon per destacar la paraula trobada: La pluralitat en la unitat, la convivència en la diversitat, només és possible si hi ha una trobada, és a dir, una estesa, un punt en comú o un valor compartit. La trobada, tanmateix, comença amb un mateix, perquè un mateix pot comportar-se amb major o menor harmonia respecte a allò que, inherentment, és. D’aquí la rellevància de l’espiritualitat en la dimensió social de la Realitat.

Ho va dir Confuci, això, perquè de fet això de la trobada no és pas exclusiu de Catalunya. La Península Ibèrica, el Mediterrani i, de fet, el món sencer, són, sens dubte, espais on s’ha produït o on s’ha d’aconseguir una trobada. És famós, de fet, l’adagi hadith que proclama: “aneu a buscar coneixement arreu del món, arribeu fins a la Xina”.

I diu Confuci: “Antigament, per tal que resplandís la llum de la virtut per tot l’Univers, un començava per ordenar el seu propi país. Per ordenar el país, començava per regular la pròpia casa. Per a regular la casa, començava per perfeccionar-se a si mateix. Per a perfeccionar-se a si mateix, començava per rectificar el seu cor. Per rectificar el seu cor, començava per procurar que la seva intuïció fos autèntica. Per practicar la humanitat cal començar per un mateix.”

Vet aquí què deia Confuci. Per assolir la convivència cal estimar, i que per estimar cal conèixer-se bé, perquè l’amor neix del vincle, del contacte. De l’harmonia, diríem, fent ús d’una de les nocions xineses més exportades.

I l’amor a Déu també és d’aquesta naturalesa, perquè és natural que les branques estimin les arrels, o que el riu admiri la seva font. Les persones tenim la capacitat d’apreciar la meravella que és la vida, i per això més enllà d’estimar-nos entre nosaltres podem estimar l’univers sencer.

Com a humans, sabem que som germans dels animals i les plantes, sabem que tota la humanitat és u, i no ens cal pas haver coincidit entre nosaltres per saber apreciar el valor de les nostres respectives existències. No som pas diferents a res. No som més que ningú, ni tampoc som menys que els altres, i en aquesta comunió hi veig una qualitat autènticament humana: l’amor vers l’inconegut. L’amor que s’estén més enllà de tot límit, que no es confina al petit univers d’un mateix, sinó que es desplega per tot arreu.

No cal esperar una recompensa en el més enllà per
posar-se a resar, n'hi ha prou de meravellar-se
contemplant la grandesa del món per sentir la necessitat
de fer-ho. Allò sagrat suscita admiració de per si.

Al meu entendre, el sufisme és una expressió de l’amor humà. Dels humans cap a la vida i dels humans cap a Déu, perquè l’amor cap a Déu i cap a la vida és una expressió d’amor absolutament natural i espontània: l’amor és producte de la meravella que suscita veure l’existència.

El sol fet de contemplar l’univers desperta admiració, i és totalment natural que això generi en les persones la necessitat a admirar el Real, a exclamar la seva sorpresa, a aclamar l’origen. Meravellar-se per la realitat de l’existència convida a resar i a saltar d’alegria, a esclatar en plors i en abraçades. No cal esperar una recompensa en el més enllà per posar-se a resar, n’hi ha prou de meravellar-se contemplant la grandesa del món per sentir la necessitat de fer-ho. Allò sagrat suscita admiració de per si.

L’expressió que el sufisme mostra no és un folklore o el producte d’un dogma religiós; el dhikr o record de Déu, la hadra o presència divina són mostres de reconeixement del sagrat, perquè adonar-se de la condició sagrada de l’existència és per si mateix un motiu de celebració. La sorpresa de la trobada entre l’existent i el Real és tan magnífica que desperta en les persones una consciència alegra indefinible, i que ha donat peu a uns ritus que provenen d’aquesta meravella i que alhora hi condueixen.

I és que estimar la realitat de l’existència és una via, perquè més enllà dels instants d’inspiració en que hom combrega amb l’univers cal acceptar que uns vels –que sovint son difícils de reconèixer– sovint camuflen aquest amor. Cal per tant un procés d’aprenentatge que permeti despullar-se dels artificis i retrobar-se amb el real, amb l’amor. Estem acostumats a contemplar el món amb uns filtres formats per les nostres experiències sensorials i emocionals, i ens cal un aprenentatge per saber interpretar aquestes experiències i no deixar que siguin viscudes en si mateixes. Com que ens hem allunyat de l’amor, aquest ens sembla estrany. Veure la realitat del món implica veure més enllà d’allò que sovint es contempla, acceptar que no hi veiem bé del tot i que podem parar-nos a mirar les coses amb deteniment.

En asseure’s a recordar la realitat hom pot retrobar-se amb un esperit genuí que mai ha marxat però que ha quedat recobert d’experiències viscudes sense plenitud. Només cal, però, per recordar l’origen, entregar una mica de temps al Real. I esperar. Seguir i esperar. Abocar-se a allò que és tal com és, i esperar a veure que allò que es manifesta ho fa realment tal com és, no com ho veiem o com ho voldríem veure.

I per acabar, ara que ja he dit les dues cites, només em falta l’acudit, que ens tornarà a temes més polítics, però en cap cas allunyats de l’espiritualitat:

–“Expulsarem a 20.000 immigrants i a un dentista”, va dir el Primer Ministre.

–“I perquè a un dentista?”, van respondre a cor els altres Ministres, estranyats. I així queien a la trampa que els havia posat el Cap de Govern.

Per no caure en cap trampa, engany o manipulació cal saber escoltar. Entendre què ens diuen i què no ens diuen. I poder ser crítics. I per ser crític cal estar centrat, viu, alerta. I l’espiritualitat no és altra cosa que això: l’aprehensió del Real en el si de l’existència.

Per mi el sufisme, en tant a que és una espiritualitat, és l’experiència del Real. Del sagrat i del profà. De la realitat tal com és o hagi de ser. Per no caure en manipulacions, per no veure-hi guerxo, cal agafar les regnes d’allò que un experimenta i entregar-ho al Real. Agafar el timó de la pròpia vida permetent que aquesta es dirigeixi al què és.

Per ser lliures hem de desfer-nos d’uns lligams formats per artificis. Vet aquí el sentit d’una via.