12 Feb L’acceptació (i la no imposició de la justícia)

Si mirem a banda i banda i caminem amunt i avall ens toparem amb injustícies i amb agressivitats, escoltarem males paraules i olorarem brutícia, i sentirem molt de soroll. Adonar-nos-en ens farà patir, sens dubte, perquè som éssers sensibles, i l’empatia ens portarà a participar del patiment que altres viuen.

Però és probable que de vegades no hi podem fer res. És molt probable que, per molt que ho intentem, no aconseguim que les coses canviïn. Sovint no podem fer res per solucionar problemes que apreciem. Tenim uns límits, i les fronteres dels nostres límits no són homogènies: Veure una cosa cosa no vol dir poder-hi anar; adonar-se d’un fet no implica tenir la capacitat d’intervenir-hi.

Més enllà del nostre abast

De vegades no podrem ajudar perquè allò no va amb nosaltres. Altres vegades no ho podrem fer perquè allò ens va gran o perquè cau lluny. En tot cas, hem d’assumir que no estem criats a arreglar el món nosaltres sols.

En tots aquests casos, no hem de culpar-nos pas. No podem caure al parany de culpabilitzar-nos. Si no hi podem fer res, no estem participant de la injustícia. No, no. Allò no va amb nosaltres, ni per bé ni pel mal. Ni tenim força per arreglar-ho ni tampoc ho hem ocasionat. Allò no ens agrada, i nosaltres ho faríem d’una manera molt diferent, però de la mateixa manera que no podem evitar-ho, tampoc ens en podem responsabilitzar

No et torturis a tu mateix dient-te que no actuar és participar de la injustícia, és donar suport al fort. No té perquè ser-ho. Naturalment, hi ha moltes agressions en les quals sí que hi podem entrar, i aturar-les amb èxit. Però no m’estic referint a aquests casos. Estic intentant anar un pas més enllà. Estic parlant de moltes lluites que emprenem i que, tanmateix, no serveixen per canviar les coses. Estic parlant d’esforços inútils i de preocupacions innecessàries, que sovint tenim i que podem deixar de tenir, si aprenem què és l’acceptació.

Acceptar la nostra petitesa

Podem frustrar-nos de com està el món. Però també podem transformar la frustració en humilitat: Som molt menuts, no podem abastar gaire. Hi ha injustícies que ens venen grans. Quan ens sentim decebuts, cal que ens preguntem què ens provoca la decepció: és el fet que el problema no s’arregli, o ens frustrem perquè nosaltres no podem fer-hi res?

Podem aturar una baralla dels nostres veïns o podem trucar a la policia si la baralla és massa gran, però segurament no podem aturar una guerra o potser no tindrem diners per alimentar a tothom que passa gana. Tenim limitacions i reconèixer-les és de savis.

Amb això no vull dir pas que no patim. Al contrari. El patiment dels altres ens arriba, i el sentim. El que vull dir és que si ens quedem en el patiment potser entrarem en la frustració i que si donem un pas cap endavant potser assolirem l’acceptació.

Abraçar l’acceptació és sentir el dolor i, tanmateix, gaudir de que la consciència estigui tranquil·la.

L’acceptació

Saber identificar quan podem participar, i intervenir amb èxit, i saber reconèixer quan no ho podem fer, perquè no té cap sentit, mal que ens pesi, vet aquí l’art de conèixer-se a un mateix, vet aquí la virtut de l’acceptació, vet aquí la qualitat de la humilitat. Hem d’assumir que tot i que podem canviar moltes coses, no podem fer-ho tot.

Aprendre a acceptar les coses que no ens agraden i que no podem canviar, quina tasca tan difícil! Però imprescindible, cal afegir, perquè es tracta de situacions en les quals no podem fer-hi res, que se’ns escapen, i aleshores del que es tracta és d’aconseguir que no ens perjudiquin també a nosaltres, perquè si ho fan l’abast de la injustícia serà encara més gran.

Si participem d’allò que no és de la nostra incumbència, ho fem encara més gran? No us adoneu que si entrem en un conflicte i no hi aportem solucions, n’haurem eixamplat les dimensions, i haurà pres mal més gent, perquè també ens haurà fet mal a nosaltres? No participar d’un conflicte no vol dir necessàriament ser còmplice de qui l’ocasiona. No és tot tan fàcil. Sempre depèn de cada situació.

Imposar la justícia?

És clau aprendre a alliberar-se d’allò que cau més enllà dels propis límits. És clau que aprenguem a no assumir més responsabilitats de les que realment podem assumir. Amb humilitat. Del que es tracta és de que aprenguem a viure bé, i quan dic viure bé em refereixo a fer-ho aferrats a la justícia. Però no podem imposar que els altres també ho facin. La justícia no és quelcom que pugui imposar-se, és quelcom que brilla de manera natural, quan tot està allà on correspon, i tot es mou segons la propensió determinada.

Viure bé és gaudir de la llibertat d’independitzar-se del mal que ni és culpa d’un mateix ni té res a veure amb un mateix. Viure bé és deixar-lo fora, no deixar que penetri a dins, i dir-li clarament que no se’ns acosti, que no sabem com arreglar-ho però que tampoc caurem a les seves brases.

Viure bé és viure la justícia amb plenitud, i donar-li cos i espai, expressar-la i compartir-la a tot arreu, en tot moment. I parlar-ne i cantar-li, i confiar a que es propagui. Però no podem anar a imposar la justícia, perquè aleshores es converteix en qualsevol altra cosa, i deixa de ser justícia.