09 Mar Així neixen el supremacisme i el fonamentalisme

Vaig escriure Contra el supremacisme i el fonamentalisme perquè em semblava rellevant vincular un concepte a l’altre i entendre’ls com un sol tot. Considero que són com les dues cares d’una mateixa moneda.

Les coses no son tan simples com dir “A Aràbia Saudita són fonamentalistes” o “Als Estats Units supremacistes”, perquè les aquestes paraules només tenen sentit en relació altres paraules. Dir això és com no dir res. Cal un context.

A part de posar en relació les dues paraules, és a dir, les dues actituds (o maneres de veure les coses i procedir), em semblava important portar-les a l’esfera d’allò concret i proper. De poc serveix mirar els problemes del món com si fossin problemes d’un món exterior aliè a nosaltres. Tot som microsupremacistes quan inferioritzem a l’altre, i relativitzem l’enteresa de la seva unicitat inherent. Tots som microfonamentalites quan ens tornem intransigents i confonem la unicitat amb la uniformitat.

Està molt bé veure que tots som diferents, però no tant considerar que les nostres diferències son la única veritat existent. Està molt bé copsar que tot està unit i en relació, però tenir en compte aquesta unicitat fonamental no ens ha de portar a desitjar un món homogeni o uniforme.

La idea del llibre era descriure el món com un escenari singular i plural a la vegada, i alertar dels perills que implica reduir-los a una categoria o a l’altra. Vetllar per un món just és desitjar que regeixin tant la llibertat (les diferències, el lliure albir) com la igualtat (la justícia social, l’ecologia). Si només defensem un dels dos ideals acabarem caient en un cantó o en l’altre, perque això de la justícia és complexe.

Aixi neixen el supremacisme i el fonamentalisme: quan tenim en compte la unitat (la igualtat) però ens oblidem de la pluralitat, caiem en la perspectiva fonamentalista. Quan apreciem la diversitat i reconeixem les diferències, però les elevem a la categoria de l’absolut (anhelem la nostra llibertat, però no la dels altres), aleshores estem assumint una perspectiva supremacista, perquè no copsem la igualtat.

Amb tot, i com deia Confuci, per arreglar el país un governant haurà d’aprendre primer a posar ordre a la seva ciutat. Per fer-ho, abans haurà de saber gestionar la seva pròpia casa, i això només ho podrà fer si sap cuidar de si mateix. D’aquí que el subtítol del llibre sigui L’espiritualitat, una via interna de transformació social.

Amb això vull dir que no n’hi ha prou amb criticar als altres (als polítics, als empresaris, als religiosos, és a dir, als poderosos). El primer que hem de fer és admetre que el món no està fi perquè nosaltres tampoc no estem bé. Si nosaltres fóssim els polítics, els empresaris, els religiosos, el poderosos, ho ferien millor? Diagnosticar bé el problema és el primer pas per resoldre’l.

A part de veure el món com un conjunt de blocs en conflicte podem veure que aquests blocs reflecteixen actituds que tots mantenim, o que som susceptibles de fer-ho, perquè totes elles són dins nostre. Els poderosos no fan coses diferents a les que nosaltres podem fer. Senzillament, ho fan a escala diferent.

Tots susceptibles de caure en qualsevol dels bàndols d’una guerra. Crec que reconèixer-ho és donar un pas importat per tal d’evitar-ho.

Crec fermament que treballar per un mon més just (és a dir, plural i singular a la vegada) a les nostres mans. A les de tots. A les mans de qui, sinó?