17 Jun “Això ja ho sabia… ara me’n recordo!”

Això, jo ja ho sabia… ara me’n recordo!

Aquest frase l’he sentit vàries vegades en boca d’algú que practicava el dhikr per primer cop. Una de les sensacions que té quan es practica la meditació sufí és la d’una descoberta sorprenent, totalment inimaginable. Es tracta de la descoberta de quelcom que ja se sabia, i passava desapercebut.

Un ritus és tan màgic que desvela la realitat que ja coneixíem. Però ens la mostra de manera diferent, més profunda o autèntica. La pràctica del ritus li aporta a la persona la paradoxal sensació de ser és ella mateixa.

Quan un assaboreix l’estat al qual el ritus porta té la sensació que ja el coneixia: Jo això ja ho sabia, i gràcies al dhikr ho he recordat. Com és que no era conscient d’això si és tan elemental?

L’espiritualitat és la casa d’un mateix

Com explica Byung-Chul Han a La desaparición de los rituales (Herder ed.), “els ritus donen estabilitat a la vida. Els ritus representen, en el si del temps, el mateix que la pròpia casa representa en el si de l’espai.”

El dhikr, com qualsevol altre ritus vivificador, aporta exactament aquesta sensació. El dhikr és una experiència que trasllada a qui la realitza a l’indret on un se sent més a prop de si mateix, més a gust amb si mateix i és que tot i que sembli estrany, hi ha estats en els quals ens sentim més en consonància amb la nostra pròpia naturalesa interna.

El ritus i el cor

Els ritus “fan habitable el temps, com si fos una casa”, diu Byung-Chul Han, i la manera com ho explica coincideix exactament amb el relat de diverses persones que s’introdueixen a la meditació sufí. Els ritus porten a un espai d’interioritat que podem anomenar cor. Un s’hi sent a casa, en aquest estat.

L’experiència de familiaritat és una de les qualitats més remarcables del ritus, perquè el seu objectiu principal és el de portar a la persona a l’arrel de si mateixa. El ritus serveixen perquè les persones reconeguin qui son, es retrobin amb si mateixes, i recordin que allò que sempre els ha acompanyat, malgrat que se n’havien oblidat.

No tots els estats en el quals ens trobem al llarg del dia –al llarg de la vida– ens resulten igual de naturals. De vegades, fins i tot, podem arribar a sentir-nos del tots alienats. L’alteració no és altra cosa que sentir-se fora de si, desorientat, perdut, venut a allò que desconeixem. Per contra, sentir-se com a casa és retrobar-se amb un mateix.

Aquesta és precisament la funció del ritus, la de portar a les persones que hi participen a experimentar un retrobament imprevist i sorprenent per una banda, i natural i conegut per l’altra.

Un retorn a casa

Dhikr vol dir record. El dhikr és un ritus que porta al record. Si es tracta d’un record, per tant, és que estem davant quelcom que ja sabíem. I què és això que ja sabíem? Es tracta d’un estat de consciència, d’un sabor, com es diu en els cercles sufís. L’estat en qüestió és tan intern i profund que és percebut com un estat natural, inherent, propi. D’un mateix. El ritus obre les portes a un espai més intern que qualsevol estat passatger que un pugui aportar. L’experiència que aporta el ritus és la de la interioritat pura, la de la consciència plena, la d’un món unit on les separacions entre allò propi i allò aliè o entre allò intern i allò extern desapareixen.

Amb el dhikr emergeix quelcom que havia estat cobert per vels, però que no havia desaparegut mai. El dhikr ens porta de nou a on sempre hem estat, malgrat que no ens n’adonàvem. El despertar espiritual consisteix en descobrir que allò que un percebia no era ben bé el què estava vivint. És difícil explicar-ho. De vegades estem vius però el nostre cos no és casa nostra. En canvi, quan redescobrim aquesta casa, aquest espai d’acollida, recordem que aquest estat ens és connatural.

Un valor ocult

Els ritus ens ensenyen a veure allò que sempre ha estat davant dels nostres ulls, ens porten a percebre el que sempre hem estat sentint. Practicar els ritus –el dhikr, en el cas de l’espiritualitat sufí– ens permet aprendre a sentir el què ja sentíem, però d’una manera més viva i connatural, com si les sensacions que un té poguessin passar a ser més fidels que no pas eren.

Així les coses, és natural que el valor del ritus passi desapercebut a qui no el practica o no l’ha practicat de cor. El seu sentit no sembla gaire raonable: com podríem explicar el significat de descobrir el que un ja sap?

El ritus és inexplicable, com la vida mateix, com la propiocepció. El valor dels ritus és tal que precisament no pot ser explicat ni transmès. Ha de ser viscut i experimentat per un mateix.

Espai d’unitat

Els ritus com ara el dhikr aporten quelcom indescriptible. Porten a experimentar estats inexplicables, indescriptibles, i tanmateix propis i coneguts. Les sensacions que desperta son tan properes i familiars a qui les sent que no necessita paraules per expressar-les. El ritus porta a un espai anterior a qualsevol separació.

Fora del ritus potser el món pot dividir-se entre interioritat i món extern. En el moment del ritus aquesta distinció deixa de resulta evident. Tot es fon en un mar immens. Tot és casa. El ritus fa que tot, de sobte, es converteixi en la nostra casa. Tot ens sembla propi i forma part de la nostra vida. Allò aliè o estranys que podria fer-nos por o espantar-nos ha desaparegut per complet. Hem superat les distàncies i hem penetrat en el si de la unitat.

Aquesta sensació és ben real però també és cert el fet que la vida ens porta a oblidar-lo. Recordar-lo és una de les meravelles més grans que podem experimentar.

És sentir quelcom nou que, de fet, ja coneixíem.