19 Feb Analfabetisme espiritual

L’analfabetisme espiritual està a l’ordre del dia i això té conseqüències nefastes. Massa sovint es fa referència a l’espiritualitat des del desconeixement, se l’associa a allò que no hi té a veure i se la desnaturalitza. L’espiritualitat és una sensibilitat, una consciència, i pot impregnar qualsevol dimensió de la vida, sigui religiosa o no, artística o no, cultural o no, familiar o no, d’interioritat o no.

No tenir sensibilitat espiritual, no admetre que això existeix i no tenir eines per entrenar-la porta a no comprendre’n el sentit, i no comprendre el sentit de l’espiritualitat és no comprendre el sentit de moltes coses. Si avui estem en crisi no és perquè estiguem immersos en una crisi ecològica, en una crisi econòmica, en una crisi de justícia social, en una crisi masclista i en una crisi de valors, sinó que totes aquestes crisis es deuen a una crisi més profunda: sembla que l’espiritualitat ha mort.

A mode d’exemple

Considerar que Déu és un patriarca, per posar un exemple que tan sovint és utilitzat tant per creients com per no creients, és no haver entès que Déu és allò que no és cosa. Si es vol que sigui quelcom, pot ser origen o motor, força vivificadora i destructora d’allò creat, i això vol dir que si Déu sigui pare caldrà admetre que, des d’altres visions, també sigui mare, o avi, o avia, naturalment, i també que sigui defensada la postura que creu que Déu no és pas un familiar nostre.

Dit d’una altra manera, creure que la idea que un té de Déu és única idea que se’n pot tenir és un clar exemple d’analfabetisme espiritual. També ho és considerar que la figura de Jesús té connotacions religioses i en canvi Buda o Zeus no, que el zen és allò que es practica en un spa.

Un altre exemple: pensar que les creences són només cosa dels que tenen fe en Déu. No és una creença el fet de creure que el comunisme és el millor sistemes econòmics? O que ho és el capitalisme? No és una creença creure que el Barça guanyarà la lliga, o que no ho faran ni el Barça ni el Madrid? No és una creença el fet de considerar que demà no plourà? Les creences estan a l’ordre del dia, tenim necessitat de tenir-les, i les creences religioses no són d’una naturalesa diferent que els altres tipus de creença.

Quan algú es creu que no té creences està considerant-se un robot: No tenir creences seria com no tenir sentiments, com no tenir sensacions físiques, com no tenir pensaments, com no tenir idees, com no tenir la facultat d’imaginar. Quina podria no tenir creences? Creieu, que demà farà més fred o més calor que avui? Tots tenim dret a creure alguna cosa, i de fet no podríem deixar de creure, alguna cosa o altra.

O un tercer exemple: Confondre Déu i religió. Hi ha qui considera que només a través d’una religió i d’una tradició revelada es pot trobar la salvació, com si l’infern fos un inevitable per a tota forma de vida anterior a la revelació en qüestió. Com si Déu, com a ultimitat comuna només fos acollit per les religions, i no trobés forma de revelar-se en qualsevol de les altres esferes de les nostres vides.

També sol passar que es tenen en compte el cos i l’ànima, i que l’esperit no se’n sàpiga res. L’espiritualitat pot tenir efectes beneficiosos per la salut del cos i de les emocions, però ho fa de retruc, com si es tractés d’un efecte secundari. L’espiritualitat es cultiva en si mateixa, i no és allò que es realitza en les consultes dels psicòlegs o en les escoles de ioga. el treball espiritual te´un naturalesa pròpia i malgrat que tot hi tingui a veure, no és aquestes coses amb les quals té relació.

Crec –aquesta és una creença que tinc– que avui en dia son analfabets espirituals molts no creients, i que també ho són molts dels creients –diria que en proporcions similars–, i amb això vull dir que la crítica que estic fent no va dirigida ni a als uns ni als altres, sinó que va dirigida, d’entre els creients i els no creients, a aquests no saben comprendre què això de l’espiritualitat és allò que ens uneix a tot i a tothom, que ens harmonitza amb la vida, que ens admet tal com som en un món divers, a tots, i que ens relliga amb l’obert i que, en fer-ho, ens deslliga de qualsevol de les cadenes que ens oprimeix.

Unicitat

El concepte clau de l’espiritualitat es la unicitat: tot és u, en el sentit que tot està interrelacionat, tot està unit per un invisible compartit, tots som germans, tots habitem el mateix món, tots provenim d’un origen comú, tots morirem, etc.

Al marge de tot allò que ens diferencia, hi ha certes invariants de les quals no podem defugir. Assumir que ens devem a elles és assumir una postura espiritual. L’espiritualitat és doncs un reconeixement, una actitud d’humiliat, un saber-se depenent de. Tenir sensibilitat espiritual és minimitzar la facultat de l’ego de creure’s una entitat independent, pròpia, definitivament individual. L’individu, si és que realment és algú, ho és en relació als altres, amb qui conviu i dialoga, i de qui s’alimenta i, en definitiva, viu.

Sense els altres no hi seriem. Sense allò que ens manté en vida no existiríem. Acceptar-ho i, en la justa mesura, correspondre-hi, és a dir, valorar-ho i reconèixer-s’ho, és adquirir una postura espiritual. A la inversa, qui es creu per sobre de no està assumint una actitud espiritual.

Qüestió d’actitud

Així les coses, tant hi fa si creiem que hem sorgit d’un Big Bang i que l’evolució de les espècies ens ha portat a ser com som, o si creiem que Déu ens va crear el sisè dia de set, la clau de l’espiritualitat radica en l’actitud, en saber-se depenent d’aquesta cosa que ens ha donat la vida i actuar en conseqüència, és a dir, amb humilitat i sense sobreposar-se a altres creacions que tenen la mateixa dignitat que nosaltres i les espècies de ser-hi que nosaltres: a les altres coses, també a aquelles que no comprenen o no ens agraden, les ha creat la mateixa força que ens ha donat vida a nosaltres.

No entendre que tots som germans és la més clara demostració de l’analfabetisme espiritual. Creure que unes creences son les úniques vàlides per assolir la salvació, o que determinades creences estan superades és caure en un supremacisme que es troba als antípodes de l’espiritualitat. Hi en aquesta actitud supremacista hi cauen tant creients com agnòstics com ateus. No estic parlant de creences.

L’analfabetisme espiritual és la causa de la crisi en la qual estem immersos, que com hem dit deriva en les crisis ecològiques, socials, econòmiques i de tota mena, perquè les origina. L’analfabetisme espiritual ens porta a veure la realitat com feta de coses separades, i la realitat ens diu que tot està interrelacionat i en inter-dependència.

El llenguatge espiritual

Entendre el món per blocs és construir jerarquies i bàndols. En canvi adquirir una alfabetització espiritual significa adquirir un llenguatge que tothom parla, sàpiga llegir i escriure o no en sàpiga, sigui ric o sigui pobre, sigui persona o sigui pedra. El llenguatge espiritual és el llenguatge del cor obert i serveix per relacionar-se amb el món d’igual a igual. Sense obertura espiritual no hi ha possibilitat d’establir ponts d’entesa, tenir relacions fraternals i construir harmonia.

El llenguatge espiritual és aquell que comunica més enllà de qualsevol altre llenguatge. Allà on no arriba la paraula hi arriba la mirada. Allà on no hi arriba la nostra comprensió hi arriba el nostre respecte.

Més enllà de tots els llenguatges s’hi troba el llenguatge espiritual, que s’escriu amb allò que uneix i cohesiona. El llenguatge espiritual és parlat quan hom sent que comparteix. Allò que aporta harmonia i pau és de naturalesa espiritual, i allò que no ho fa és de naturalesa contrària.

Així de simple és, i així de mancats n’estem, del llenguatge espiritual.