12 Mai Apunts sobre l’art islàmic

Déu és bell i estima la bellesa
Hadit

Introducció

En l’islam, l’art i espiritualitat no estan deslligats. Són dos aspectes d’una mateixa realitat, de la qual podríem dir, segons com, que l’espiritualitat n’és la dimensió interna, mentre que l’art n’és la dimensió externa. L’art vol recordar la dimensió invisible, fer-la present, orientar-hi.

L’art és inseparable de l’espiritualitat perquè la seva funció és remetre a la dimensió oculta. Hi ha una tradició hadit que diu que Déu era un tresor ocult que va voler ser conegut. En l’islam, l’univers sencer és la manera a través de la qual Déu es dona a conèixer. Imaginem-nos un fantasma. És invisible i imperceptible. Què fa per espantar-nos? Es cobreix amb un llençol. Aquest llençol és el vel que el revela, i així és que, pels musulmans, Déu es tapa per mostrar-se. Gràcies al sorgiment d’una existència formal, manifesta, exterioritzada i fenomènica, la realitat interior, oculta i inefable pot ser reconeguda. Les parelles interior-exterior o ocult-manifest són, en certa manera, anàlogues a la parella espiritualitat-art.

Això explica perquè les mostres artístiques que no s’arrelen en la dimensió espiritual i que no hi orienten desagraden tant als musulmans. L’art per l’art és considerat kitsch, insubstancial, mancat de sentit. Un objecte de decoració qualsevol ha de tenir aquest contingut espiritual. Sinó genera aversió, perquè és vulgar. Oblidar-se que tots els objectes creats serveixen per reconèixer a Déu i recordar la seva grandesa és banalitzar el sentit l’existència.

L’art ha de respondre a la necessitat inherent que té l’ésser humà de recordar el seu origen. Com diu Halil Bárcena, l’art és com l’aire que respirem. L’art és un mitjà, no pas un fi, i de la mateixa manera que necessitem respirar per viure, necessitem l’art per recordar la divinitat.

Déu ha prescrit la perfecció, diu un hadit. Pels musulmans, la bellesa és un absolut, una condició inherent a l’existència. Tot és inherentment bell, cert, real, efectiu, signe, simbòlic… i del que es tracta és d’adonar-se’n: rere la lletjos hi ha bellesa, rere la mentida hi ha veritat, rere les injustícies hi ha justícia.

Què és art?

En l’islam, l’art no pot provenir de l’ego. L’artista no pot tenir pretensions individuals. Ans al contrari, es posa a disposició de la força creadora, espiritual, inexplicable. Com tot creient musulmà, l’artista sap que la paraula de Déu és insondable. Cap ésser humà la pot abastar (Alcorà 42:51-53), i per això la seva actitud ha de ser d’humilitat i respecte.

L’art té a veure amb la contemplació, amb la mirada, amb l’escolta, que sempre parteixen d’una obertura al misteri. Una persona és artista si sap apreciar que tot és un signe diví, que tot és una revelació, que tot és bell i, conscient d’això, ho transmet als altres. Una cosa és feta amb art quan és feta de manera autèntica, sincera, veritable. L’art, doncs, no resideix en l’obra, sinó en la manera de fer, en la sensibilitat, en la intenció.

L’art vol reflectir la llum de la veritat. L’art persegueix la bellesa perquè la bellesa és un atribut inherent al món. L’artista no vol crear una cosa bonica sinó que vol transmetre com és la realitat en si mateixa.

La finalitat de l’art islàmic és commoure’ns, elevar-nos, fer-nos recordar l’origen i orientar-nos-hi. En l’islam, el camí espiritual és un camí de retorn.

L’Alcorà ens diu Allà on mireu hi trobareu la faç de Déu (2:115). Tot és una revelació, i la revelació és aprehensible: és visible, audible, perceptible… Del que es tracta és de captar-ho, d’adonar-se’n, i això és el que vol fer l’artista, que sempre que treballa té en ment aquest objectiu tan noble.

L’art està al servei d’allò que ha de ser contemplat, que és l’univers mateix, i d’allò que ha de ser reconegut, que és la divinitat. L’experiència de l’art ha de transformar, ha de permetre reconèixer allò que sovint s’oblida, i és el fet que l’univers és bell de per si: si mirem a dreta i esquerra, veurem que l’univers és bell. Ho són els boscos i les muntanyes, ho és el mar i l’horitzó, ho són els estels i la lluna, ho és el sol i ho són totes les criatures. Sobretot, però, és bell allò que té a veure amb la trobada, amb la interrelació, amb la fusió de les individualitats en una dimensió que les transcendeix, en l’obertura del subjecte a l’objecte al qual s’entrega.

Revelació

Quan decreta l’existència d’una cosa, Déu diu “sigues!”, i la cosa té lloc, diu l’Alcorà, 36:82). El verb diví és creador. Insufla vida, posa en moviment. L’alè diví (ruh) és un hàlit vivificador que té una dimensió audible. Així no passa desapercebut: no és només oxigen, sinó que també és vent, i així pot ressonar en les caixes de ressonància que són els objectes.

Els objectes creats, els noms mencionats, són signes (ayat) divins, són la música generada amb la verbalització del Creador. L’univers existent és el rastre que deixa el verb diví, com la petjada d’un ocell a la sorra que indica el pas d’un ocell per allí, malgrat que no puguem veure’l.

Els mostrarem signes nostres, tant en l’horitzó com a dins seu, per tal que puguin reconèixer clarament la realitat, diu l’Alcorà 41:53). Segueix el que t’ha estat revelat, diu també, de manera reiterada (per exemple, a 6:106). La comesa espiritual dels musulmans consisteix en captar els signes divins, i seguir-los. El primer que necessita un deixeble espiritual és tenir la intenció de fer-ho i, el segon, és deixar-se orientar. Per això quan resa posa el front a terra, i col·loca el cap, la ment pensant, per sota del cor, el sentit aprehès.

Audició (sama’a) i assaboriment (dawq)

Sama’a significa audició i remet a l’escolta del verb diví per part de la criatura, que percep subtilment la vibració que emana de l’origen, com el flux i el reflux de les onades del mar. La vibració de l’univers és la ressonància de la veu de la divinitat, és l’eco de l’origen. La dansa del gir és una manera de correspondre a aquesta vibració còsmica.

Es diu que el sufisme (tasawwuf) és un assaboriment (dawq), i és que l’espiritualitat de l’islam parteix de la premissa que la força de la divinitat s’ha de poder notar. Cal sentir-la, percebre-la, viure-la en primera persona, prendre’n consciència. Com hem dit, l’art està al servei d’aquest objectiu.

Les diferents formes d’art islàmic afavoreixen que les persones puguin aprehendre que tot és una revelació divina.

Les arts islàmiques

Per art islàmic podem entendre totes les expressions artístiques realitzades pels pobles i les persones musulmans. En destacarem dues, que exemplifiquen molt bé el que estem explicant.

L’arquitectura

Es tracta d’un art important. No només perquè permet construir santuaris, sinó sobretot perquè de l’arquitectura en depenen moltes de les altres arts i artesanies: la fusteria, la forja de ferro, els vitralls, les rajoles, els patis interiors i les fonts, etcètera. Les arts menors estan vinculades a les majors i no són de segona categoria.
La sobrietat de les mesquites persegueix la ressonància de la força vibrant de Déu. Per molt treballada que estigui una mesquita i per molts elements artístics que contingui, vol seguir semblant buida, perquè l’objectiu és que hi ressoni el missatge diví. Com hem dit, l’important és el llenguatge de Déu, la seva revelació, la seva paraula.

Si el recorregut espiritual dels musulmans és entès com un camí de retorn a la font original (de Déu som i a Ell retornem, diu l’Alcorà 2:156), el centre de culte ha de ser un espai que faciliti aquest viatge. És per això que les diferents parts d’una mesquita tenen un significat simbòlic i remeten a una estació espiritual (maqam), vinculada a una etapa del procés espiritual . Això ens permet aprofitar l’arquitectura per descriure, a grans trets, com és el recorregut espiritual en l’islam.

La porta té a veure amb l’estació espiritual del temor (taqwa). Davant del dubte entre si entrar o no al temple, la porta provoca un cert espant, un espant que porta al despertar, perquè si bé la por té a veure amb la incertesa i amb l’absència de control, per una banda, per l’altra fa possible es desfacin les antigues creences i la persona es predisposi a assumir noves perspectives.

Davant les incerteses. Entrar significa protegir-se. L’Alcorà diu que no hi ha refugi de Déu excepte en Déu mateix (9:118), i la porta significa l’acceptació d’aquesta protecció i, per tant, l’abandó del temor que es té si no es gaudeix d’aquesta protecció. No hi ha més Déu que Déu, diu la professió de fe de l’islam. Aquesta és la primera frase que pronuncia una persona que vol reconèixer-se com a musulmana, i l’entrada a la mesquita renova cada cop aquesta entrada a l’islam. Entrar, per tant, també significa renunciar a l’ego i entregar-se de manera incondicional. Entrar per la porta equival a deixar l’ego a un costat i a obrir-se plenament a una dimensió més àmplia.

La columna. Una vegada el deixeble espiritual ha assumir que la realitat transcendeix a la persona i s’ha predisposat a desposseir el seu ego de tot afany de protagonisme, es produeix l’afirmació d’un si més profund, d’un si mateix que no és independent sinó que és part d’un nosaltres i forma part d’un tot immens. La columna simbolitza el pes que suporten els individus que sostenen el col·lectiu.

A sobre les columnes i entre elles hi ha uns arcs que representen el vincle i la cohesió entre l’individu i la resta del món. Els arcs permeten un canvi de centre de gravetat, que passa del cel a la terra. Els arcs solen estar decorats amb sanefes que recorden els vegetals i evoquen un moviment orgànic, la qual cosa contrasta amb la immobilitat de les columnes.

El mihrab és un nínxol semicircular que indica la qibla, la direcció a la Meca (recordem que la paraula qibla comparteix l’arrel etimològica de la paraula qalb, que significa cor). Si la porta remetia a la intenció, el mihrab té a veure amb la direcció, i és que en l’islam la parella intenció-direcció és molt important, ja que són les dues condicions que necessita un deixeble. El bon camí, aquell que està ben orientat, es distingeix clarament del mal camí, diu l’Alcorà (2:256).

El minaret recorda la lletra àlif, la primera de l’alifat, la qual consisteix en un simple traç vertical que contrasta amb l’horitzontalitat de totes les altres lletres que, de fet, no són sinó el recorregut de l’àlif que serpenteja en un rumb determinat, compartint un missatge que, per singular que sigui, mai no deixa de transmetre la unicitat divina inherent a tot. Com l’àlif, el minaret representa l’afirmació de la unitat divina. A diferència de la columna, que remet a una unitat individual que suporta una càrrega, el minaret no ha de suportar cap pes, és lleuger i remet a la gratuïtat del do de Déu. Si la columna té a veure amb l’estació espiritual en què es transcendeix la realitat subjectiva, el minaret representa la trobada amb la realitat objectiva.

A l’interior de la mesquita s’hi troba un púlpit (minbar) que té un significat equivalent al del minaret, però visible des de l’interior de la mesquita.

Finalment, el pati central remet a l’estació espiritual de la saviesa, que està associada a la contemplació, al gaudi de la realitat tal com és. L’espai obert és al centre, al cor. Segons una dita sufí, Déu diu: el cel i la terra no poden contenir-me, però el cor del deixeble sí que pot. Paradoxalment, l’interior és més ampli que l’exterior, més obert i inefable: el que no s’ha conformat materialment està mancat dels límits que sotmeten les coses, que són efímeres per definició. En l’espai interior obert, en canvi, s’hi pot abocar l’eternitat.

El què és buit, intern o obert preval per sobre el que és ple, extern o tancat. L’espiritualitat preval per sobre de l’art, i per això l’important de l’art és que reflecteixi la dimensió espiritual, l’aspecte ocult que sovint costa d’apreciar. L’art està al servei d’aquesta comesa, vol fer possible aquest reconeixement. Per això, per exemple, si a la mesquita hi ha vitralls, l’important no són els vitralls en si, sinó que l’important és el fet que la llum que passa a través seu es reflecteixi en les parets del temple. Aquest reflex li atorga a la paret un nou sentit, que és el sentit intrínsec i essencial de tot: tot ha de reflectir la llum de la divinitat, tota la manifestació no és res més que un reflex de la divinitat inefable. L’objectiu és aprehendre-ho.

Pot ser oportú tenir present que l’art figuratiu està exclòs de l’àmbit litúrgic, ja que pot desconcentrar al deixeble, que ha de recordar (o imaginar) el més enllà, sense que res el retingui en el món fenomènic efímer. Es busca el caràcter objectiu i impersonal. L’absència d’imatges crea el mateix efecte que el silenci, i el silenci és l’estat que es necessita per tal que el verb diví pugui ressonar.

La cal·ligrafia

La cal·ligrafia és la pedra angular de l’art islàmic, perquè transcriu la paraula viva. De totes maneres, cal tenir present que hi ha un predomini de l’auditiu per sobre del que és visual: el què és més eteri és més viu, més proper a Déu, més subtil, menys sotmès a formes efímeres.

Però si bé és més important el so, també és important l’escriptura, que és com la plasmació de la vibració del so. Les lletres àrabs, en certa manera, són com les onades de la reverberació del missatge diví. Per això es diu que la cal·ligrafia, en l’islam, és anàloga a la pintura figurativa dels cristians: ambdues són la forma visible de la paraula divina.

Són dels els estils cal·ligràfics més recognoscibles. En primer lloc, la cursiva, que com hem dit recorda el moviment d’una serp, la lletra àlif, en el seu viatge pel món. No se li ha de tenir por a la monotonia, el ritme va alternant subtilment. El ritme de l’Alcorà és imprevisible. Sembla poesia, però no ho és. És trencador, en el sentit d’inimaginable (en quant a cadència). Com la vida, és imprevisible. Cal fluir, deixar-se portar.

L’altre estil cal·ligràfic és l’estil cúfic, més quadrat, que recorda la geometria. La geometria convida a la imaginació, i la imaginació és creadora i facilita el retorn, perquè entre el món de les coses creades i Déu hi ha el món de la imaginació, l’àmbit creat/no creat on el silenci esdevé paraula.

L’estilització vegetal i la geometria són els dos estils més característics de l’art islàmic, de la mateixa manera que el cercle i el quadrat (o la recta i la corba) són les dues formes que, per dir-ho d’alguna manera, sintetitzen el conjunt de formes possibles.

La plenitud

L’art islàmic vol evocar la totalitat o la plenitud, i per això mai és només art. Sempre és art i espiritualitat, sempre ha de remetre a la unicitat divina. Tot és evocador de la font inefable de la realitat.

De vegades l’art evoca l’espai (per exemple, amb les formes geomètriques), en altres ocasions es remet al temps, i predomina el ritme, el moviment, però tots dos són aspectes d’una mateixa realitat i per això, per molt que l’art es concreti en una forma determinada, sempre vol evocar el que no pot mostrar en si mateix. Per això l’espiritualitat preval per sobre de l’art: el que és extern està englobat en el que és intern, ja que allò extern no és altra cosa que la forma a través de la qual allò intern se’ns mostra. Així és com la parella espiritualitat-art ens remet a una unitat més profunda, purament espiritual.

Si en altres contextos l’art està dissociat de l’espiritualitat, a la qual oblida, i reforça la confusió d’un ego que es creu creador, en l’islam l’art no és sinó un recurs que està al servei de l’espiritualitat. Com la naturalesa, com la comunitat fraternal, com la vida mateixa, l’art existeix perquè les persones recordin allò de què no s’ha d’oblidar: que no hi ha més Déu que Déu i que tot, absolutament tot, és creat perquè ens reveli que això és així.

L’art ha d’obrir-nos la porta a una realitat inclassificable que escapa a cosificar-se i que, tanmateix, es revela gràcies a allò i que pren cos, com el llençol amb què es cobreix el fantasma.

Bibliografia:

Halil Bárcena, Art i espiritualitat. La veritat de l’art i l’art de la veritat. Dialogal 45 (primavera 2013)
Titus Burckhardt, Introducción al arte islámico. José J. De Olañeta, 2014.
Ananda K. Coomaraswamy, La transformación de la naturaleza en arte. Kairós.
Jordi Delclòs, La dimensión terapèutica de la música en el sufismo, Mandala, 2011.
Martin Lings, Símbolo y arquetipo. Estudio del significado de la existencia. José J. De Olañeta, 2006.