Arriben les cosines - Sufi.cat
1703
post-template-default,single,single-post,postid-1703,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Les cosines

Arriben les cosines

“Arriben les cosines”, diuen amb solemnitat els Manel. El to de veu ho plasma: hi ha coses que prenen gran volada, hi ha fenòmens que ens arriben, que ens commouen. Més enllà de la metafísica de El petit de ca l’Eril o de John Coltrane, la transcendència també existeix. Jo penso que la podem trobar en el punk anarquista més ateu.

Hi ha qui la percep en una flor i qui la veu en una estrella fugaç. Hi ha qui la plasma en una tesi doctoral i qui en fa un poema d’un sol vers. La solemnitat ens travessa a tots, de vegades. Els transcendent ens motiva, i no cal atribuir-lo a la verge o als àngels per reconèixer-lo: les cosines arriben, i la trobada resulta solemne.

La veu se’ns posa greu, els baixos se’ns tensen, les guitarres celebren gol, la bateria es commou i dos plats del charles s’escapen… El món se’ns obre. L’arribada és important: el moment resulta atemporal i el lloc idefinit. La força de la trobada -l’obertura, la indeterminació– escapa a les lleis de la física, i de la química: la serotonia es dispara sola. La música reté en ella el mateix secret que les flors amaguen… i mostren. La vida viu.

I estava bé, s’ha de dir que estava bé

Alegrar-se de la visita de les cosines, dels banys als gorgs, del passeig a cavall. I tant que si. No hi ha res com gaudir de la vida. La visita d’un ésser estimat es important. On cal trobar la transcendència de la vida, si no en els objectes on es plasma?

Deia Zhuangzi que l’experiència més plena de la vida es troba a la vora d’un riu. Qui busca la presencia d’un Deu estrany? Qui creu que trobarà a Deu en una cosa allunyada d’aquella que estima? Qui es pensa que la felicitat és quelcom diferent a allò que ens fa feliços. Si Déu és el temps, tenir temps és diví.

On en hauríem de trobar-hi el sagrat, sinó en el temps que ens omple, i que nosaltres omplim? En allò que ens buida o ens deixa indiferents?

Tots sabem què ens agrada i què no, què ens emociona i què no, què considerem sagrat i què no, què resulta transcendent i què no, què ens posa solemnes i què no.

Passar-ho bé

”Saben passar-ho bé”, aquestes cosines, i la seva visita ens alegra, però no només: ens transforma. Potser per molta gent, això de passar-ho bé sigui el més sagrat que hi ha, avui en dia, però no obriré aquest fil perquè això donaria per un altre escrit. En tot cas, sigui com sigui, jo aquí hi veig una altra cosa sagrada: el canvi, el temps que ens canvia, la força que ens transforma, la visita que ens il·lusiona.

I qui és que ens visita? Només les cosines? O també, potser, l’arribada de la tardor? Crec que tots sabem què és el sagrat, i tots hi cantem amb alegria. No cal reconèixer-lo explícitament per reconèixer-lo. No cal donar-li nom, a Déu, per saber veure que arriba i ens visita.

Podem anomenar-lo cosines, al sagrat, l’important és que ens commogui. I el to de veu solemne ho evoca.

El verb diví

M’agraden molt, els que no creuen. Sobretot quan no és la seva veu, sinó el transcendent, qui parla. Sovint els creixent parlen tant que no deixen parlar a Déu a través ells.

 

 

 

 

1Comment
  • Carme
    Posted at 18:30h, 09 Gener Respon

    M’agradad he rigut , me emoçionat i també he plorat . Neseçitaba algo així avui , i mes venin de tu , i perquè bé de Deu . I perquè la mùsica tranforma . I perquè m’has fet recordar els cinc dies de batería . Gràcies .

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies