10 Gen Benvingut, hivern!

Fa dos dies que no para de nevar. S’ha acumulat casi mig metre de neu. Un camió llevaneu ha passat fa unes dues hores, però la carretera ja torna a estar ben coberta. No es pot circular, es veu que ens han dit els bombers.

Estem bloquejats, penso. Ens hem quedat aïllats. Demà no aniré a treballar, i ens nens no aniran a escola. Avisaré a tothom.

Aïllats

Sense capficar-me gaire, medito si hauria d’estar preocupat. Concloc que no, i segueixo tranquil. Camino trepitjant la neu, donant tombs cap enlloc, mentre de lluny observo com els nens baixen amb trineu, una vegada i una altra, per la carretera d’entrada al poble.

Crec que mai havia vist aquest carrer tan transitat, li dic a l’Emili, que m’ensenya que s’ha estripat els pantalons. Ens aturem i contemplem que els nens xalen com si no hi hagués demà, i penso que els adults també gaudim tant com ho fan els nens, i no cal que m’empenyin carrer avall.

Si aquí al poble estem aïllats dels altres, els altres també ho estan de nosaltres, pobrets. No podem anar on son ells, potser, però ells tampoc no poden venir aquí. Qui està més aïllat, aleshores? Fet i fet, l’aïllament és una sensació, una experiència que es pot viure quan s’està sol a l’ascensor o quan s’està envoltat d’arbres enmig d’un bosc.

Qui se sent aïllat és perquè viu una clausura. Qui viu l’obert, en canvi, la llibertat interior, no se sent pres sigui quina sigui la situació en la que es troba.

L’aïllament és una sensació

Arribo a casa. M’assec davant l’ordinador. Em poso els auriculars. No sento res. Sí que sento: Em sento aïllat. Segueixo amb els auriculars posats gaudint del silenci que ofereixen. Respiro fons. Sóc lliure, em dic, i somric.

Podem sentir-nos aïllats si fem quelcom que reclou en nosaltres mateixos. Ens sentim connectats si ens obrim al món exterior, siguin quin siguin les maneres com el món ens tracta. Si ens obrim al que succeeix, ens sentim connectats i no sentim cap mena d’aïllament.

Tot depèn. En molts moments tenim l’opció d’experimentar qualsevol de les dues sensacions, i decidim per nosaltres mateixos si volem sentir-nos aïllats o connectats. No dic que això en totes les situacions pugui ser així, però m’adono que ens molts casos ens sentim aïllats perquè volem, i si acceptéssim el món tal com se’ns mostra ens sentiríem plenament unit a ell.

Benvingut hivern!

Per sentir-se connectat cal començar per acceptar la situació i agrair l’oportunitat de viure-la. Aleshores apareixen unes sincronies que et revelen que tot està com ha d’estar, i que el món se t’ofereix perquè el gaudeixis, o perquè l’assaboreixis, si no el pots arribar a gaudir, i t’impregnis de la seva força natural.

La natura és viva i se t’obre tal com és. Què hauria de fer, si no gaudir-la? Sóc aquí i aquí és hivern. Benvingut siguis, hivern! Crec que feia anys que no et veia la teva millor cara. Gràcies!