No vulguis quedar-te en el present. No vulguis aturar el món tal com és en el moment present, com si només fóssim present. Avança. No veus que retenir el que un té, preservar-ho tal com està, és la millor manera d’assegurar-se que ho perdrà? Res és per sempre. Tot canviarà. No vulguis fer que el què tens perduri. Canvia-ho Anticipa’t. Dona-ho abans de perdre-ho. No vulguis ser qui ja ets. Això ja ho tens i no ho perdràs. que no veus que una vegada has tingut el què ja tens sempre...
No he vingut a alinear-te, no. Però sí que he vingut a que surtis de tu mateixa. Espero treure’t –a tu, de tu–, perquè fins que no en surtis no veuràs que el que hi ha a fora també ets tu...
Madagh és on broten les paraules quan encara no han pres cos. Madagh és una font. Madagh és el cor. I allà al cor no hi ha paraules, encara, només hi ha ocells i somriures, i te i perfums de mil olors, i taronges i un oli d’oliva que només demana una mica de pa. Les paraules venen quan en tornes, de Madagh, quan les coses prenen poc a poc forma de nou i el paradís al que has estat passa a semblar-te com un somni. A Madagh se sent...
Ho he de reconèixer: tinc creences. I en tinc una de molt forta, que em deixa indefens i em torna inescrutable, però que alhora m’asserena i m'abraça plenament: Estic convençut que el què hi ha a l’altra punta de l’univers, sigui el què sigui, i jo, som una mateixa cosa. No sé quina cosa som. Som univers, suposo, encara que no ho puc saber del cert perquè és tan gran, el què plegats siguem, que em depassa. Crec també, per tant, que en sé molt poc de mi mateix, que sóc...
El cor és un espai d’interioritat, un espai comú, de tots i de ningú, del cos i d’allò que no és cos. O potser és un porta, més que un espai, perquè més enllà d'ella ja no hi ha espai. En tot cas, el cor és l’espai on allò que pren cos conflueix amb allò que no en té. El cor és l’origen. El cor és el centre.Anar al cor El cor és un espai del qual no vols sortir. Una vegada hi entres, o et poses a la porta...
Si tanquem els ulls i visualitzem imatges, en la foscor interna i amb el tercer ull hi veurem formes fetes de llum i foscor, i de vegades fins i tot colors. Ara bé, no ens vindran al cap paraules, perquè una cosa son les imatges i una altra les paraules, i malgrat que sovint es presenten simultàniament això no té perquè ser sempre així. Si tanquem els ulls ho podem comprovar. Tancar els ulls i respirar profundament afavoreix les visualitzacions. per contra, obrir-los i fixar-se en coses promou l’articulació...
Esperant el tren. I del tren a l’avió i de l’avió al taxi. Fins a Madagh, a Berkane, Marroc, per carregar les piles, per reconnectar amb un mateix, per fer un reset. Res, quatre dies. Una eternitat, tanmateix. Perquè la cosa no és el quan sinó el com. De tant en tant les persones necessitem apagar-nos, com els telèfons mòbils, fondre’ns en una foscor aparentment oculta. Com els mòbils, de tant en tant necessitem passar per l’endoll i reconnectar-nos. No ho fem per extingir-nos, sinó per tornar a brotar, amb...
Ho diré directament: De vegades val la pena ser incoherent. Quan podria ser-ho? Per exemple, quan trenquem amb una lògica que abans imperava i, fent-ho, se’ns obre una nova coherència, més àmplia i abastadora.El món canviaQuan les coses han canviat, pretendre ser coherent amb el passat significa no admetre que ara l’escenari és un altre. El món canvia, constantment, i el sentit de les coses canvia amb ell. Voler ser coherents amb el nostre passat pot voler dir deixar de ser coherents amb el nostre present. Defensar el mateix que...
Sempre s’ha parlat molt de la importància de viure el moment. Abans deien Carpe diem, tempus fugit, avui s’escriu sobre El poder de l’ara. En tot cas, la necessitat de sentir plenament l’instant present es manté intacta. Desprendre’s d’allò que no està tenint lloc ara i aquí és alliberador. Ara, cal que tinguem en compte que viure el present amb plenitud no té perquè significar oblidar-se del passat i del futur, així com de coses que tenen lloc en nosaltres indrets. Viure l’ara i l’aquí amb plenitud no vol...
L’espiritualitat és un gènere literari. Sol pertànyer a la no-ficció, encara que també pot tractar-se des de la ficció. En tot cas, té unes característiques pròpies que fan que aquesta diferenciació no li vagi gaire a la mida. M’explico. No ficció La literatura espiritual o mística no és ficció, d’entrada, perquè descriu experiències viscudes, tingudes en primera persona. Han de ser certes i viscudes a consciència, però no es tracta ben bé d'experiències subjectives, perquè la seva profunditat remet a un àmbit que no queda reclòs en l'un mateix. Pot ser...