De vegades penso que no es tracta tant de canviar el món com de canviar la com el veiem.

Canviar la manera de mirar-lo no sembla, d’entrada, que hagi de canviar en res el món que ens envolta. Tanmateix, en fer-ho, el món canvia als nostres ulls, i això ens permet decidir que volem canviar-li unes altres coses, diferents a les que abans volíem. Haver canviat la nostra manera d’aprendre les coses no és poc, i fer-lo no significa pas conformar-se a que tot es quedi com està. Només significa començar el procés de transformació del món per la seva capa més interna.

Molt probablement, les propostes que ara tindrem pel món seran més encetades, si és que el canvi que ha tingut lloc dins nostre ha sigut a millor. Així és que afinarem més les nostres propostes per canviar el món, sobretot, seran millor perquè seran més possibles, realitzables, perquè si bé és probable que les propostes que originalment teníem a fer-li al món eren del tot utòpiques les que ara se’ns acudiran provindran de l’experiència, i per tant seran més pragmàtiques, efectives, realitzables.

En haver realitzat un canvi intern sabrem com n’és de difícil canviar, i sabrem de quina manera s’efectuen els canvis. Això ens autoritzarà una mica a canviar el món, precisament, perquè la proposta que efectuarem per canviar-lo no serà feta des de la supremacia de qui imposa quelcom que no fa per si mateix, sinó que, per contra, serà l’extensió natural d’un canvi que ja ha tingut lloc de manera interna i, per tant, el seu desplegament en el món extern no serà sinó la continuació natural d’allò que ja ha tingut lloc.

El canvi que efectuarem en el món serà de dins cap en fora o no serà. El canvi que ens permetrà canviar realment el món serà aquell que ja haguem realitzat en nosaltres o, sinó, no serà realment un canvi sinó que simplement serà una suggerència.