26 Ago Confinar-se en un mateix

Confinar-se en un mateix és tancar els ulls, o deixar-los entreoberts, i recloure’s a escoltar el propi cos. És observar els gestos que realitza, i adonar-se que estan relacionats amb l’estat d’ànim i les actituds. Els moviments que fem, lluny de ser arbitraris, expressen un caràcter, fan visible un estat intern.

Confinar-se en un mateix és obrir-se a gaudir –vet aquí què aporta això de l’auto-indagació!–, perquè sempre que reconnectem amb l’espai d’interioritat anomenat cor l’alegria brolla de manera natural: Al nostre cos li agrada tant que ens l’escoltem de manera atenta, que quan ho fem es posa content. Hem deixar sortir aquell petit gest que necessitava expressar-se. Hem permès que el nostre cos trobés un espai on encabir-se, fet a la seva mida.

Confinar-se en un mateix és respirar per baix, pels talons, i deixar que l’aire que inspirem ompli tots els racons. I exhalar per les orelles, i els porus de la pell, i la coroneta, fins a treure tot allò que siguem capaços de deixar anar. Desempallegar-te de tots els elements tòxics que tens dins, i procurar que a dins hi quedi, només, allò que no pot deixar-se anar.

I somriure d’alegria, com dèiem, perquè la complicitat amb que ens relacionem amb el nostre cos ens satisfà, sí o sí, sigui quin sigui el grau de salut en que es troba, sigui quin sigui el gest que realitza, sigui quina sigui l’ocupació que haurà de realitzar a continuació, perquè el simple fet de permetre’s ser com s’és dona alegria.

Quan hom pren consciència de que un fa el que fa per si mateix, simplement, pel propi benestar i autoconeixement, la satisfacció és immediata. Però aquesta satisfacció encara creix més quan reconeix que ho fa, de fet, per amor al propi fet de l’existència. No ja la pròpia, doncs, sinó la pura i simple existència-do: Un ho fa –això de confinar-se en si mateix– per respecte al fet de ser-hi, i per correspondre en la mesura del possible a la força que ho ha possibilitat. Escoltar-se és reconèixer que som una veu que parla. Estimar-se és permetre’s ser allò que, simplement, som.

Em confino perquè vull cuidar l’existència, la meva i la del meu voltant. I tracto amb delicadesa les coses, i parlo a poc a poc i de manera dolça, amb les paraules precises, per exportar el meu estat alegre i compartir la sensació de benestar que produeix prendre consciència d’aquest simple fet que és ser, ser-hi. Ser present, ser-ne conscient.

I mires els objectes i els fenòmens que t’envolten amb els ulls d’un nen petit. I t’obres a relacionar-te amb els fets que esdevenen, siguin quins siguin, d’una manera natural i transparent, espontània. I et deixes endur per ells… fins que t’adones que el confinament en un mateix porta molt lluny, que per moments has deixat de ser tu, i has descobert que pots marxar i pots retrobar-te, i que la vida és aquest regal meravellós que constantment guanyes i perds.

Confinar-se en un mateix no és una cosa diferent a obrir-se al món. Confinar-se en un mateix és entregar-se a l’existència plena.