02 Gen Contradiccions de classe

Volem acabar amb les classes socials, però també volem tenir consciència de classe. Volem trencar amb la lògica dels blocs, però quan ho creiem alcem ben alçada la nostra bandera amb orgull. Volem deixar enrere les etiquetes, però no dubtem a utilitzar-les quan sentim que ens representen. Volem creure que podem acabar amb les identitats, però quan les particularitats que les distingeixen son ben vistes, ens sentim orgullosos. La diversitat ens convenç. La igualtat també.

Pot ser que quan la nostra identitat es vegi inferioritzada vulguem suprimir les seves peculiaritzats, i eliminar les diferències respecte a altres identitats. També pot ser que quan la sentim respectada i valorada, més aviat la vulguem refermar i accentuar. Crec que la clau és deixar d’emfatitzar-la i de menysprear-la: som com som i ens identifica el que ens identifica. No per això hem de creure que estem per sota o per sobre de ningú. Hi ha una certa contradicció en voler destacar les diferències quan aquestes parlen bé de nosaltres i, en canvi, pretendre dissimular-les quan no ens afavoreixen.

Potser és qüestió d’acceptar les distincions que ens particularitzen, en tot moment, tant quan això ens afavoreix com quan ens perjudica. I és que tot el que ens diferencia és important. Tant com ho és allò que ens uneix. El problema radica en que sovint no ho sabem gestionar: Per una banda podem pensar que per tal que desapareguin els supremacistes hem de deixar de parlar d’identitats i, per l’altra, podem defensar la conveniència de defensar les identitats inferioritzades, promoure-les i destacar-les.

Crec que no es tracta ni d’una cosa ni de l’altra: Hem d’acceptar les diferències i les identitats, però sense entendre-les com a blocs irrompibles. Perquè? Doncs perquè en el supremacisme hi pot caure tothom, no només aquells que pertanyen als grups hegemònics: Pot semblar incongruent, però l’actitud supremacista ho és provingui del sector hegemònic o del grup minoritzat. Al supremacista no sempre li cal l’empara del grup dominador.

Però això no treu que un supremacista ho acostumi a ser perquè se sent pertanyent al bàndol guanyador. Per això és important acceptar que els grups són els que son, que les identitats identifiquen particularitats, i no és adequat deconstruir-les del tot: Hi ha grups dominadors i hi ha grups dominats. No podem pretendre que les identitats desapareguin, és important que hi siguin… tant important com que no siguin definitivament excloents, perquè pot ser que una persona que pertany al grup desafavorit, de sobte, n’exploti a una que suposadament pertanyia a l’elit. Al cap i a la fi, una agressió fa el mateix mal tant si prové d’algú que pertany a un col·lectiu inferioritzat com si no. El dolor és el mateix.

En la lluita contra el supremacisme del què es tracta és d’eradicar el mal, sigui quina sigui la circumstància en la que s’esdevingui: no estem lluitant només contra el mal que prové dels que tenen la paella pel mànec. El supremacisme neix com una tendència esbiaixada i no redreçada,  com una força que es projecta de l’interior a l’exterior d’una manera perversa, desequilibrada, sense necessitar per força de l’empara d’una classe, una categoria o un gènere, és a dir, al marge de la legitimitat que pugui atorgar-li la pertinença a un determinat grup.

Aquesta definició de supremacisme és complementària a d’altres, de que també són útils i necessàries. No hi ha dubte que la proposta que aquí té lloc és incompleta. No pretén pas ser completa. El què pretén, això sí, és posar de manifest que de víctimes i de botxins n’hi han de tots colors… encara que en proporcions diferents.