13 Gen Crec més en la realitat que en mi mateix

Hi ha qui diu que la realitat és subjectiva. La teva veritat pot diferir de la meva, i per tant cadascú viu la seva realitat.

Jo discrepo. Admeto que vivim vides diferents, però això no em porta a pensar que vivim realitats diferents, paral·leles o inconnexes. Crec en la unicitat de la realitat i també crec en la pluralitat d’existències.

Crec, però, que el fet de la pluralitat –és a dir, que les formes que prenen existència són sempre diverses entre si– no està dotat del mateix grau de profunditat, si es pot dir així, que la unicitat. És a dir, crec que la realitat és adual, que no és reductible a una unitat ni a una pluralitat, perquè és les dues coses a la vegada. Però també crec que entre la independència i la interrelació hi predomina la segona i que per tant la relació predomina per sobre de l’autonomia. Entre les innegables unitat i pluralitat no hi ha simetria.

Interrelació

Tot està més lligat que desunit. Els límits entre les coses, ben mirat, son fàcils de superar: Estem en contacte amb l’exterior, relacionant-nos tota l’estona amb el medi. Participem de la seva realitat amb ell. Un medi no té existència al marge de les peces que en formen part. El medi és les peces que el conformen, i les peces que participen d’aquest medi en són inseparables. No és casual que tinguin lloc en aquest medi. Té sentit que hi siguin.

Així és que el medi dota de sentit a la peça que el conforma i la peça en qüestió dota sentit al medi que l’aviva. La vida és una interrelació. Perquè hauríem de creure que vivim realitats paral·leles o dissociades i que no participem de la mateixa realitat? Paradoxalment, encara que no abastem tota la realitat, no podem escapar-ne. Això és la perplexitat: vivim una vida que té lloc en nosaltres i fora nostre. Som part de quelcom que no es pot dividir en parts.

Això que dic no és pas una idea sense sentit, sinó que és una experiència que pot ser viscuda però no explicada de manera raonable. El que no és coherent és pretendre fer abstracció d’una experiència que no pot reduït-se a una abstracció. Podem escriure la partitura d’una peça musical, però el pentagrama no empresonarà la música. Només apuntarà el seu aspecte en un paper pautat.

Demanar que l’experiència de la vida i de la realitat pugui reduir-se a quelcom raonable o que pot explicar-se de manera simple és demanar-li al nostre cor que no se sentit enamorat i als nostres peus que no avancin sense un rumb predefinit. Per sort, la sorpresa forma part del món. Afortunadament, el misteri ens acompanya.

L’experiència de la unicitat és viscuda de diferents maneres

El principi de la perplexitat és el fet que la unicitat és viscuda de diferents maneres. L’experiència de la unicitat passa per l’acceptació de la pluralitat.

Vivim una mateixa realitat, però l’experimentem de diverses maneres. Cadascú la viu a la seva manera. De fet, al llarg de la seva vida, cadascú la viu de moltes maneres diferents, cosa que exemplifica, novament, que la unicitat d’una criatura no impedeix la pluralitat de situacions, d’experiències i de punts de vista.

L’acceptació de la pluralitat no em porta pas a creure en múltiples realitats. Si hi ha multiversos és perquè –també– hi ha un sol univers. No crec que la meva existència es redueixi a una experiència subjectiva, perquè mentre visc la meva vida em conec a mi mateix, i també descobreixo el món. que el vegi a la meva manera no impedeix que el vegi tal com és.

Això és el que penso, aquí ho deixo, i per això acostumo a dir que crec mes en la realitat que en mi mateix. Sento que existeixo, en efecte, sé que hi sóc, però també sento que la realitat m’abraça, com abraça a tothom, i m’adono que l’experiència de la realitat és més profunda que la de la meva pròpia vida.