22 Gen El dao, el dharma, l’islam i el buddha

El dao és la realitat en procés, el curs de l’existència en el seu incessant desenvolupament. La paraula xinesa dao remet a una força transformadora que esperona, de manera ininterrompuda, el curs de l’univers, i l’aviva amb aquesta mateixa força que el mou.

El propi procés daòic és aleshores, en si mateix, la font originadora d’on brolla. Cada fenomen que té lloc i cada cosa que sorgeix ho fa en el si del dao i gràcies a la propensió d’aquest. La força creadora és inherent a la creació i l’existència és la plasmació manifestada d’aquesta força.

El dharma

Dharma és un mot sànscrit que fa referència als principis que regeixen aquest curs-viu-i-força-vivificadora que els xinesos anomenen dao. El dharma és el règim que impera en el dao, el sistema que el regeix, les seves normes de funcionant.

El dharma són els principis sobre els quals se subjecta l’existència, però no es tracta pas d’uns principis teòrics, sinó que més aviat cal entendre’ls com uns pilars que la doten de realitat: l’existència hi és perquè és real.

El dharma fa que l’existència tingui sentit, que pugui ser-hi, i per tant no es tracta d’una veritat separada d’aquesta, sinó de l’evidència que aquesta evoca. L’existència se sosté gràcies al dharma inherent i el fa palès, com unes llàgrimes revelen la tristesa que les provoca o una petjada anuncia la trepitjada d’un peu.

La realitat que fa possible l’existència i l’existència que plasma la realitat se simultaniegen, però malgrat que una i altra són indissociables, poden distingir-se. És per això que les coses que veiem no són ni dao ni dharma, malgrat que no hi ha res que no sigui dharma o dao.

L’islam

Islam, en àrab, significa submissió a Al·là –el Déu: la Realitat, la Veritat–. Islam vol dir subjecció a la realitat, aferrament als seus principis.

El muslim és qui se cenyeix a la realitat, qui s’orienta cap al principi que la realitza i s’encamina cap a la veritat que la manifesta. El muslim s’entrega, amb humilitat, per participar de les forces de la vida d’acord amb els principis que la regeixen. És muslim qui s’ofereix a servir al desig realitzador de la divinitat, és a dir, qui es posa al servei de la realitat per tal que aquesta es realitzi.

El muslim per tant, no té altra pretensió que la de que sigui allò que és. Cal tenir en compte, però, que el món és canviant, que la realitat és viva i, per tant, acceptar que la realitat –es realitzi, és a dir– sigui tal com és, voldrà dir coadjuvar a que s’efectuin els processos que s’hi realitzen.

Transformar les coses és acceptar-les tal com són. Servir a la realitat és posar-se íntegrament a disposició seva, i això vol dir participar activament del seu procés de realització.

El buddha

En pali diuen que qui s’il·lumina –o es desperta– esdevé buddha. I què és il·luminar-se? Il·luminar-se és realitzar, en un mateix, la manifestació transparent i natural del procés d’harmonia universal que té lloc en el temps i lloc que s’ocupen. L’acció búdica és lliure de tot anhel particular, perquè està en sincronia amb la força que determinen la velocitat dels temps i s’arrela a la fesomia dels espais.

L’acció desperta plasma, en cada situació particular, els principis d’ordre còsmic que l’univers sencer demostra, com la fulla que, en caure a terra, de mostra la tardor. Què és la fulla sinó allò que expressa la tardor? Què és la tardor sinó allò que conté la fulla? De manera similar, el buddha actua d’acord amb la força que l’aviva, proclama la veritat que succeeix i s’empassa allò que va esgotar els seus dies.

L’insan al kamil

Si el muslim s’afinava per ressonar en harmonia amb la vibració que expressa el dao, el buddha està perfectament afinat, és un ésser completament despert, i les seves accions són vertaderes, perquè avancen el sentit que ho fa la realitat.

Insan al kamil, en diuen en àrab del buddha. L’insan al kamil és l’ésser complet i veritable. La persona dotada, únicament i plenament, de realitat, i lliure, despresa o buida de tot allò que no conté el principi de realitat que dota de vida l’existència i que, per tant, és inexistent.

L’insal al kamil és un ésser que només viu la realitat, i que la plasmació de tal manera que la veritat es fa palesa en cadascún dels seus actes fins al punt d’enlluernar a qui no la sap reconèixer, i deixar-lo cec. Així com sorgeix la irrealitat, l’estat imaginari en el qual allò real no traspua.