29 Abr De creure en Déu a creure en la humanitat

Hem deixat de creure en Déu per passar a creure en la humanitat i no sé què dir-vos… trobo que hi ha molts humans en els quals és millor no creure! Penso que fent aquest pas no hi hem sortit guanyant.

Poques persones son realment dignes d’admiració. Pocs éssers humans saben ser realment humans, és a dir, lliures, i aconsegueixen comportar-se tal com senten i creuen que ho fan de fer, a la seva manera, d’acord amb la seva visió del món. Moltes, en canvi, funcionen com autòmats, sense fer us de les qualitats humanes més profundes, i contribueixen en fer-ne, d’aquest món, un escenari menys divers, menys plural, més homogeni, i més tòxic. No hi ha dubte que el potencial humà està molt mal aprofitat.

Creure en Déu

Jo sóc dels que mai no he deixat mai de creure en Déu. Bé, de jove sí, però d’això ja fa molts anys. Observo al meu voltant i segueixo veient que la força creadora de la vida té un impuls irrefrenable. L’existència segueix generant-se sense recança, i això que els humans ens entossudim en fer-ne, d’aquest planeta on vivim, un indret estèril i infèrtil. A pesar d’això, Déu segueix sostenint-nos. Déu segueix permetent que vivint en pau, que ens sentim en pau, encara que la majoria de les persones prefereixen preparar-se per la guerra o sentir-se malament, amb culpa o por, i no gaudir d’aquest impuls irrefrenable que els travessa i que –encara– podem anomenar vida.

Déu segueix mostrant-nos que la diversitat és bonica. Mirem on mirem, veiem la meravellosa riquesa de la Seva creació: la pluralitat de formes que la divinitat genera és tan àmplia que mai podrem conèixer-la per complet. Nosaltres, en canvi, estem entossudits a destruir-les. És ben bé que la diversitat no ens agrada. Preferim més aviat la homogeneïtat i el discurs únic. Cada cop pensem, mengem i vestim de manera més semblant. Potser que ens ho fem mirar.

Si dic que jo segueixo creient en Déu és perquè enlloc no he trobat mai res que em porti a deixar de creure-hi. El sorgiment de la vida, per exemple, segueix essent un misteri del qual ningú no ha sabut treure l’entrellat. O el de l’aniquilació de la vida: Per molt intentéssim matar totes les espècies existents, noves formes de vida sorgirien com del no res –és a dir, de Déu, aquesta força creadora (aparentment) inexistent però prou Real com per fer que això de la vida no s’acabi (ni comenci) quan ho nosaltres ho volem­–, i tal dia farà un any.

Del creador a la creació

Perquè ens entossudim en destruir la creació? Potser serà perquè hem negat al Creador? I si ens obríssim a contemplar la possibilitat que sense creador no pot haver creador, de la mateixa manera que sense músic no podria haver-hi música? I si ens conforméssim a acceptar la seva força omnipotent (i deixar-lo en pau) i ens dediquéssim a cuidar la creació que amb la seva majestat i la seva misericòrdia genera?

Sembla que Déu estima l’existència. Com a mínim, vol que hi sigui. Perquè caram no agraïm que això sigui així, i ens dediquem a gaudir-ne? Molt em penso que això d’haver matat a Déu ens ha convertit en creadors… de la misèria i la banalitat.

Però també em penso que si tornem a reconèixer al creador, i assumim que la humanitat no és una creença sinó una condició,  recordarem que la nostra comesa no consisteix en substituir-lo sinó en adorar-lo, començarem a delectar-nos d’estar vius, a cuidar la vida en totes les seves formes, i podrem alliberar-nos del pes que significa això d’haver intentat ser déus.