02 Mai De l’existència a la realitat i de la realitat a l’existència

El camí de l’existència a la realitat es pot descriure en tres etapes. A mesura que s’avança en aquest camí de tres fases i es penetra la realitat, aquesta ens revela que la seva capa més externa i superficial és allò que anomenem existència, però que dintre seu encara hi ha espai per un nucli transcendent i un espai intermig.

Potser abans que res hauria de definir què entenc per realitat i existència, encara que de fet ja ho he començat a dibuixar: L’existència és la capa més externa de la realitat. La realitat abasta molt més que l’existència: conté el present però també conté el passat, admet allò que hi és però també contempla com a certes coses que no hi son, per exemple les idees o els conceptes, que no tenen existència però son dignes de ser considerades ben reals.

La relació de l’existència amb la realitat

De vegades, les paraules realitat i existència son sinònimes. Quan la realitat es fa palesa en l’existència és quan s’assimilen, quan esdevenen sinònims. Fins i tot es confonen una amb l’altra, semblen una mateixa cosa.

Però això no sempre és així. L’existència, de vegades, sembla molt allunyada de la realitat. Fins i tot sembla que s’oposin. Quan això és així vivim una existència mancada de realitat, com si tot fos una mentida. Predomina l’engany i la manipulació, la incoherència i el sense sentit, la màfia i la corrupció, l’arbitrarietat i la banalitat.

Acabar amb la màfia, al meu entendre, és acabar amb la mentida, amb l’engany. És que es deixi d’amagar la realitat i que se la faci brillar amb tot el seu esplendor.

A veure quin camí porta a impregnar de nou l’existència de realitat. Que la superfície sigui un altaveu de l’interior! Que l’existència plasmi la realitat que conté en ella, i tantes vegades amaga!

La primera fase: la fase de l’existència

El viatge cap a aquesta interioritat que és la realitat comença a la superfície. En ella estant, entenem per existència un fonament que sempre hi és. L’existent és marc de referència. El món fet de coses és tota la nostra realitat, i només som capaços de reconèixer allò que no existeix com si es tractés de productes que provenen d’allò que sí que existeix.

Tot es genera des de l’existent. Déu i els somnis, per exemple, no son pas quelcom que ens crea i ens conforma, sinó que son quelcom fet per nosaltres. Entenem que l’existència està al centre, i a la vora, i com que sabem que hi ha coses que no hi son –des de les idees fins als morts–, les ubiquem sobre aquest escenari material que hem pres de base.

No ens podem imaginar la no-existència. Allò que no té color o so ens resulta inconcebible. En la nostra forma d’aprehensió de la vida, l’inexistent és simplement allò que no existeix, allò que no hi és, i per tant, és quelcom que preocupa poc, perquè l’important és l’existència.

Fora màscares

Val a dir que en aquesta primera etapa som coneixedors de la noció de realitat. Entenem que hi ha coses més versemblants que altres, mes reals, més certes. Sabem distingir la veritat de la mentida però, naturalment, ens pensem que elles tenen lloc en el marc de l’existència. No concebem que l’existència sigui, de fet, allò que plasma les veritats o les mentides, no apreciem la realitat com a anterior a l’existència.

Quan estem en aquest estadi, senzillament, entenem que de vegades som capaços d’apreciar la realitat mentre que altres vegades som incapaços de reconèixer-la, i ens sabem perduts i desorientats. No sempre tot té sentit…

Però ens adonem que de vegades som capaços d’estar atents, i que ens aquests casos captem la realitat de les coses. Identifiquem la veritat, i hi creiem, volem ser sincers i transparents. Hi creiem, perquè sentim que la veritat ens fa lliures. I així és com li obrim les portes a la realitat.

Quan sentim això és que ja estem entrant a la segona fase. Encara no ens imaginem la força que té la realitat, ni de bon tros, però l’hem començat a valorar una mica i hem decidit que lluitarem per ella. Hem volgut fer de l’existència un espai més transparent, i hem decidit que lluitarem perquè la veritat irradiï en ella!

La segona fase: entre la realitat i l’existència

Poc a poc es van fusionant l’existència i la realitat. Entenem que la realitat no sempre està present, però l’hem identificat, i ens ha atret. La realitat ha esdevingut un valor important en la nostra vida, i la volem retenir i compartir. Ens esforcem per fer-ne, de les nostres vides, camins que ens portin ben aprop de la realitat. Volem apreciar-la tothora, la volem reivindicar, la volem estendre per tot arreu. No ens agrada que ens l’amaguin ni volem amagar-la.

Estem ben bé entre l’existència i al realitat. Les dues coses ens semblen rellevants, l’una, com a punt de partida; l’altra, com a punt d’arribada. De sobre, però, es gira la truita. Sense saber com o perquè, un bon dia la realitat se’ns demostra permanent, com un més enllà dels fenòmens, i l’existència ens resulta secundària. Ens adonem que tot és impermanent, en l’existència, i que s’alterna amb l’inexistent. Les coses venen i se’n van. Però desconeixem què ho fa possible.

El real inexistent

Hem entrat al tercer nivell. Hem penetrat la naturalesa profunda del real i ara caldrà veure què passa, perquè aquí tot trontolla. La realitat prové d’un lloc que no és cap lloc. La realitat escapa a ser abastada.

El què abans ens sostenia ara ja no sembla consistent. El què era el nostre punt de partida ara ens resulta inversemblant. Volíem anar de l’existència a la realitat i, a mig camí, ens hem adonat que el punt de partida s’esfumava. La primera veritat que la realitat ens ha revelat és que tot canvia i que allò que abans teníem ara ja no hi és. La realitat no es deixa cosificar però es cosifica. La realitat no cap en l’existència però s’insereix en ella.

El nostre viatge continua, però en una mena de present etern: ja no hi ha abans o després, ja no hi ha origen o destí, ja només hi ha la vida, l’experiència. Tot el què no és real es va esfumant, i el primer que desapareix és el què abans teníem. Ja no acceptem que l’existència material pugui ser una base ferma per a res definitiu, perquè s’esgota i desapareix. Tot muda –en l’existència, en la realitat–, i això vol dir que no podem aferrar-nos a cap convicció: Només podem estar alerta, amatents. Hem d’entregar-nos.

La tercera fase: immersos en la realitat

Estem a la tercera fase del procés de coneixement de la realitat perquè ens hem adonat que tot, en l’existència pren un aspecte com oníric o evanescent. No és que en ella hi hagi coses sòlides i d’altres d’irreals, és que totes son com reals i irreals, totes son en la seva mesura, en el seu grau de plasticitat, però cap d’elles és per sempre.

L’existència semblava solida i consistent. Però és finita. S’acaba i s’esfuma. Per tant, no pot ser allò tan sòlid sobre el que havíem assentat el nostre sistema de coneixement. No és un esquelet prou sòlid per allotjar la realitat. La realitat roman darrere els canvis, mostrant-se en ells o ocultada per ells.

Ara ens haurem de posar a estudiar el món sense l’empara d’una base sòlida. Haurem d’estar disposats a observar-ho tot bo i admetent que tot ens canviï. Totes les veritats son relatives, fins i tot la de l’existència.

Tot és menys important del què semblava, d’alguna manera i, en canvi, quelcom que no ens semblava rellevant pren de sobte gran importància: Hem posat la realitat al centre del nostre sistema de coneixement. L’hem ubicat al mig de tot, ha passat a ser el més important per a nosaltres, i hem entès que tot ens la presenta o ens l’amaga. Ja només ens interessa l’existència en la mesura que ens revela la realitat. I això és el què teníem, de fet, és per això que hme emprès el camí, per dotar de realitat l’existència

En efecte, però ens ha canviat el com: ara l’existència és secundària. Hem apreciat que la realitat està en el motor mateix dels canvis, i que l’existència és això que aquests canvis ocasionen.

Un canvi de punt de vista

La nostra escala de valors s’ha invertit. El què abans semblava preeminent, l’existència, ha perdut part del valor. Hem deixat enrere aquella manera d’aprehendre el món en què creiem que l’existència era el fonament de tot, i ens ho permetia tot –per exemple, discernir entre allò real i allò irreal–, i hem penetrat una altra manera de veure el mon: ara vivim connectats a la realitat. Apreciem com l’existència s’alterna amb la inexistència en el joc del yin i el yang.

Si abans teníem existència i ballàvem entre el real i l’irreal, ara estem aferrats a la realitat, i ballem entre l’existència i l’inexistent. Abans donàvem a la materialitat del món la categoria de base. Ara ja no. Ara entenem que les realitats prenen cos, però també deixen de tenir-lo. Ara estem ubicats en el paradigma de la realitat, i ja no ens sembla tant rellevant si les realitats prenen existència o no. Hem entès que l’existència només és una possibilitat, i que la realitat és quelcom molt més gran que l’existència.

Hem trobat de nou un centre, però aquest centre ja no és sòlid com el fonament que abans teníem. Ara tenim una base mòbil i invisible, que genera l’existència i la utilitza, per mostrar-se o ocultar-se.

El transcendent

Ara sentim que hi ha un transcendent al centre, que el nucli de la realitat és inefable. L’existència, per la seva part, allò que pren cos i forma, n’és l’escorça, d’aquesta realitat que en el seu centre és pura inexistència.

Ara assumirem que el centre de la vida és la seva pròpia inexistència. Ara admetem que la font d’on provenen les coses escapa a tenir forma i a tenir nom… però entendrem que és ben real i necessària. Hem penetrat dins d’una cova, d’on l’existència brota, i hem vist que és sense forma. És del sense forma que prové allò que té forma. No a la inversa com pensàvem.

Ara hem vist que l’existència prové de la inexistència i hi retorna. El què ens interessa, ara, és aquesta realitat, que transcendeix a l’existència i la conforma, li dona vida i entitat, i després la recull i se la cruspeix de nou.

De l’existència a la realitat i de la realitat a l’existència

Hem tingut ocasió de descobrir que la realitat i l’existència son sinònims, de vegades, i que de vegades no ho son. Quan la realitat es plasma en l’existència, es fusionen i es converteixen en unes mateixa cosa, aleshores tot està alineat. És quan la superfície evoca la profunditat, la mostra i s’identifica amb ella. Tot sembla ser més gran del què és perquè reflexa més del què és: l’interior brilla a fora sense ser-hi. L’exterior ha sigut capaç de revelar-lo.

Altres vegades, però, la realitat no sembla fer-se palesa en l’existència, en la naturalesa, en la vida. És com si visquéssim alienats. Per això ara procurarem que l’existència sigui el millor reflex de la realitat d’entre els possibles. La nostra vida, la nostra existència, ja no serà important en si mateixa, sinó que serà rellevant en funció a la porció de realitat que sigui capaç d’evocar.

La realitat és transcendència, doncs. Però ho és, només, en la seva dimensió interna. En la seva faceta externa és ben notòria i manifesta: La realitat es cosifica, de vegades. I es personalitza, també.

Les existències com a signes

Aleshores veiem les coses com a signes d’aquesta realitat transcendent, i ens l’evoquen. Entenem que la realitat és més profunda, i assumim que vivim en aquest món que és fet de coses, l’existència, però ens sabem pertanyents al regne de la inexistència: ens sabem reals i això és molt més que només tenir cos i tenir forma. Sabem que provenim d’allò que fa que les coses existeixin, i no en sabem pas res d’aquesta font d’on tot emana… però n’hem tingut coneixement.

Sabem que som una cosa i una no cosa, alhora. Sabem que dins hi tenim un cor, un espai d’interioritat on s’hi allotja allò de nosaltres que no és cosa. Sabem que per fora som un cos amb un aspecte. I sabem que les formes canvien, però que els interiors romanen.

Tornem a l’existència, aleshores, però ja no ens hi aferrem. Senzillament la gaudim, tant si ens agrada com si no, perquè sabem que estem assaborint la realitat manifestant-se, i apreciem tant la realitat que la volem tal com és, i acceptem el què ens presenti.

Estar en el món sense ser del món

D’alguna manera, ja no ens importa tant què pren existència i què no. Ens sembla molt més rellevant què és real i què no ho és. Però sí, també ens sembla important l’existència, però ens ho sembla en la mesura que pot evocar la realitat. Apreciem l’existència ja no pas en si mateixa, sinó que la valorem perquè en enllà on es palesa la realitat. L’existència, de fet, no és altra cosa que la superfície de la realitat. Tota cosa és signe de la realitat que la genera. Tot és com un indici que ens porta més enllà de la seva pròpia existència. Res és en si mateix, tot prové d’una font inexistent.

Aleshores, naturalment, dirigim el nostre esforç a l’existència, perquè apreciem la realitat en ella. Sense ella la realitat seria inexistència. L’existència és tot el que tenim per apreciar la realitat. No ens desentenem del món, doncs, però volem que presenti la realitat que conté a dintre de la millor forma possible, perquè recordem que no sempre ho fa amb tota la seva transparència, sense corrupteles ni fakes.

Dotar l’existència de realitat

No volem a l’existència en si mateixa. Només la volem en la mesura que reveli la realitat. Volem l’existència com volem la inexistència, i si una cosa no ens sembla prou real la volem portar a la inexistència, i volem que en neixi una que provingui del real. Sabem que l’existència no sempre ens mostra la realitat que conté a dintre, i lluitem per aconseguir que se’ns presenti.

La nostra lluita és la de sempre: lluitem perquè l’existència estigui dotada de realitat. Per fer-ho, però, ja no partim de l’existència sinó que ho fem des de la realitat: No prendrà forma la veritat que volem dir, si no tenim les paraules i el to de veu que la revelen. No donarem forma a l’existència si no prové de la realitat. Aquest serà el nostre esforç.

L’existència ja no és el punt de partida sinó el punt d’arribada. Ara vivim la realitat, i el què volem és presentar-la, degustar-la, viure-la, manifestar-la. Volem contribuir a donar-li a l’existència la seva millor forma, que irradiï la realitat que conté a dins tant com sigui possible.

Tornem a estar de ple en l’existència, compromesos amb les coses, però ja no ens les creiem definitives. Té la realitat a dins, l’existència, i del què es tracta és de que la mostri.