07 Gen De poc serveix resoldre un trastorn si se’n provoca un de més gran

Estem en mans de criminals,
Arcadi Oliveres

Tothom pot entendre que el fet d’abordar els diferents problemes de salut de manera concreta, puntual i individualitzada no implica que s’hagi de deixar de banda la visió de conjunt. Atendre un problema particular no significa que no es pugui mantenir una perspectiva global. En cap cas l’esforç de centrar-se en una part concreta ha d’implicar perdre de vista el tot.

De poc serveix resoldre un petit trastorn si, al fer-ho, se’n provoca un de més gran. No té cap sentit pretendre guarir una part del cos si això provoca un empitjorament del conjunt de l’organisme. Tampoc no en té pretendre que una persona es mantingui sana en un planeta o en una societat malaltes. Cuidar-se és cuidar als altres. Cuidar al planeta i als altres és cuidar-se a un mateix.

La crisi ecològica que viu el planeta deriva d’una crisi de valors. La salut de les persones deriva d’aquesta crisi ecològica. Les injustícies i les discriminacions també hi tenen a veure. Tot està interrelacionat. No podem pretendre que les persones tinguin més bona salut si el planeta i la societat segueixen igual de fotuts.

La perspectiva holística de la salut

La salut física de les persones és inseparable de la seva salut mental i emocional, així com de la salut d’una societat i de la del planeta sencer. Sabem que molts dels grans problemes de salut que avui patim són deguts a la contaminació i a les injustícies. Quin sentit podria tenir pretendre resoldre’s un per un, i no prestar atenció a l’arrel del problema?

Sabem que podríem evitar moltes malalties si canviéssim la manera de fer les coses. Com és que, en canvi, pretenem curar-les i seguir fent el mateix?

La perspectiva holística de la salut ens diu que no podem desatendre cap part d’un tot, perquè el tot se’n ressentirà. Quan tenim mal de panxa, per exemple, estem adolorits, i això vol dir que no podem dir que només tenim dolor al ventre. Un dolor en un indret és un dolor arreu.

Resoldre un problema concret implica un benefici pel conjunt sencer. Això és el que s’anomena anar a l’arrel. Anar a l’arrel dels problemes no és altra cosa que prestar atenció a la situació global. És tractar la part atenent al conjunt.

El despropòsit de les mesures covid

Les mesures adoptades per combatre la covid són un autèntic despropòsit. Ho són perquè no aborden l’arrel de la qüestió, és a dir, no mantenen una perspectiva de conjunt.

Al contrari, el perjudiquen encara més. Si algú es pensa que la solució a la pandèmia passa únicament per les mans (i les butxaques) de quatre grans empreses i clubs de poder que durant els darrers anys han destacat per treure benefici del fet de perjudicar el planeta i fer emmalaltir a les persones em sembla que està del tot equivocat. Sembla paradoxal, però s’ho creu molta gent, i no m’ho explico. En quin cap cap que el mateix grup de gent que té segrestat el progrés i la ciència, i que tantes malalties –i tan greus– han provocat darrerament puguin estar en bona disposició per resoldre-les?

L’abisme al qual ens aboquen progressivament

Posaré un exemple molt il·lustratiu: Hiroshima és ciència; Hiroshima és progrés; Hiroshima és tecnologia. Crec que tots hi estem d’acord, en això, i crec que també estem d’acord en que es tracta d’un tipus de ciència, d’un tipus de progrés i d’un tipus de tecnològica completament inadmissibles. Doncs bé, què ens hauria de fer pensar que les grans empreses i clubs de poder que avui en dia tenen la paella pel mànec mantenen una línia d’actuació més saludable o sostenible que la que ens va portar a la catàstrofe d’Hiroshima? Que potser el fet de destrossar el planeta poc a poc i provocar milions de morts lentes és millor que fer-ho explotar tot de cop? Que potser provocar tantes desigualtats econòmiques i tan extremes és menys cruel? Que potser omplir el món de plàstics i fer respirar a les persones agents tant contaminats és més raonable?

De cap manera. El que li estem fent al planeta i a la societat ens ho estem fent a nosaltres mateixos. Ens dirigim a l’abisme, i ho fem a un ritme vertiginós. Potser ens estarem dirigint a l’abisme de manera progressiva, però el cert és que estem adquirint graus de toxicitat que no tenen res a envejar als d’Hiroshima.

Que es faci veure que s’aporta una solució –a un problema concret– quan el que s’està fent és provocar que el trastorn general empitjori és de cínics.

Avui la ciència, el progrés i la tecnologia estan en mans de quatre clubs de poderosos que no tenen cap mena de credibilitat. No els podem seguir el joc. Hem d’agafar les regnes de la situació i empoderar al conjunt de la societat. No podem permetre que una part tan menuda de la societat ho governi tot.