De vegades coherència vol dir immobilitat - Sufi.cat
1765
post-template-default,single,single-post,postid-1765,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive

De vegades coherència vol dir immobilitat

Ho diré directament: De vegades val la pena ser incoherent.

Quan podria ser-ho? Per exemple, quan trenquem amb una lògica que abans imperava i, fent-ho, se’ns obre una nova coherència, més àmplia i abastadora.

El món canvia

Quan les coses han canviat, pretendre ser coherent amb el passat significa no admetre que ara l’escenari és un altre.

El món canvia, constantment, i el sentit de les coses canvia amb ell. Voler ser coherents amb el nostre passat pot voler dir deixar de ser coherents amb el nostre present. Defensar el mateix que defensàvem en el passat és mantenir-se estàtic en un món en constant transformació.

Coherència i trencament amb la coherència

Amb això no vull dir que la coherència no sigui un valor. N’és un de molt important. Moltes vegades els falta coherència, a les nostres paraules i a les nostres accions. En aquests casos, prendre consciència d’allò que els dóna coherència, i mantenir aquesta coherència serveix per cohesionar les diferents accions que duem a terme. La coherència serveix precisament per això: per donar sentit.

Però la coherència no ho és tot: de vegades és més important el canvi. Obrir-se al canvi, i estar disposat a ser incoherents, demostra una gran versatilitat. Demostra saber trobar un nou sentit a les coses.

Estar obert al sentit de les coses és més importat que estar aferrat a la nostra coherència. Penso que no passa res si de vegades ens hem de menjar amb patates el nostre passat i oposar-nos a allò que abans hem defensat: és molt més important assaborir el present amb tot el què ens regala.

És molt millor acceptar que el sentit de les coses transcendeix amb escreix la nostra capacitat de ser coherent que no pas la nostra capacitat d’aferrar-nos a velles conductes i creences, quan aquestes han perdut el seu sentit.

Nosaltres i el món

Com que estem en relació amb el món, demostrar que la nostra coherència no és el més primordial és un acte de generositat: és admetre que fora nostre hi ha espai per altres coherències. Fer-ho significa obrir-se al sentit, i el sentit és molt més que la coherència. El sentit és allò que els dona coherència, a les coses i a les idees, però també és allò que els dona rumb i, per tant, és allò que les transforma, i els permet, aleshores, adoptar noves coherències.

Posar la (nostra) coherència al servei del sentit és posar allò particular al servei d’allò que és d’ordre universal. Admetre que la coherència pertany a un àmbit particular significa obrir-la al sentit, a allò obert i canviant, a allò coherent però de lògica oberta. Fer-ho és entregar la nostra menuda visió del món a un allò que ens l’ha aportada, a allò que l’ha fet possible. I és que nostra visió del món no prové sinó d’aquest món mateix.

De la coherència al sentit

Sovint en sabem ben poca cosa, del sentit de les coses, però el què podem admetre és que la nostra coherència, quan reconeixem que hi és, hi és precisament gràcies a l’aportació d’aquest immens món que ens l’ha atorgada en algun moment. Mantenir-la com una cosa estàtica és dir-li al món que ja en tenim prou amb el què ens ha donat en el passat. És dir-li que ens conformem amb el què ja ens ha regalat, i que no en volem saber del què ara ens pot oferir.

No és una mica reduccionista, quedar-se amb la coherència, quan podem estat oberts al sentit, que és una coherència que no només consta de raó de ser sinó que també té direcció?

Repeteixo: Obrir-se al canvi, i estar disposat a ser incoherents, no és demostració d’una gran versatilitat? No és la demostració de saber trobar nous sentits a les coses i, per tant, estar obert com obert està el món, en procés constant, entregat a l’esdevenir i sense por al què hagi de ser?

Entregar-se és obrir-se a un nou regal

Obrir-se i entregar-se, i posar la coherència al servei d’aquest procés viu que és l’existència, i no a la inversa. No hi ha res més bonic que fer-ho. No hi ha res que ens aporti una major recompensa que haver-nos entregar al què el món tingui a bo oferir-nos. Ara, per fer-ho cal acceptar que som fràgils, i que el punt en el qual ens trobem, en aquests moments, pot transcendir-se.

Per avançar hem d’estar disposats a perdre, en efecte. Però diria que no hi ha regal més bonic que l’assolir una nova coherència, una nova visió del món, més àmplia i de major abast que l’anterior, sorgida d’una anterior entrega, d’una disposició sincera a l’obert, aquest infinit món que no s’acaba.

I és que el món no s’esgota i segueix endavant. El passat ha donat sentit a les coses, naturalment, però qui sap en quin sentit ens han de dirigir, aquestes coses?

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies