07 Feb De vida en vida

Hi ha una presència inexplicable que passa de vida en vida. En si mateixa, no es mostra de cap manera, però pot percebre’s a través en les diferents formes de vida concreta, i és a través d’elles que es dona a conèixer.

Aquesta presència no es pot cosificar ni aïllar de cap manera, però ho impregna tot. De fet, és gràcies a que es transmet que sorgeixen les noves vides. Sense aquesta presència, la vida no podria ser-hi, ni transformar-se, ni estendre’s.

Com que en si mateixa no és aprehensible, aquesta presència sembla absent, i per això molta gent la considera inexistent. Però, com s’ho farien les vides per a poder prendre vida? És que potser no necessiten que se’ls transmeti aquesta força que les aviva? Naturalment que sí, sense ella no podrien pas existir. Sense ella no hi hauria res.

Aquesta presència inexplicable no és altra cosa que el do de la vida en si, és a dir, el fet mateix de l’existència. No és pas una cosa, és evident. No se la pot cosificar, ja ho hem dit. Però és evident que és tan real com la vida mateixa. O més ben dit, és més real que la vida mateixa, fet i fet, perquè és gràcies a que la presència inexplicable és una realitat que la vida pot esdevenir vida. Per què una criatura pugui fer-se realitat com a vida, se li ha de transmetre aquesta presència.

Tota vida li deu la seva vida a aquesta presència inexplicable que es transmet de vida en vida. Així és com fa possible que pugui ser reconeguda: totes les vides l’evoquen, totes la revelen, totes la manifesten, i tanmateix cap d’elles no és capaç de retenir-la.

Això fa que mai no deixi de ser inexplicable, per molt reconeguda que hagi esdevingut. Res l’ha fet palesa, en si mateixa, de manera que per molt que hagi fet acte de presència sempre s’ha mantingut, al mateix temps, absent.

Tan cert és dir que és existent com inexistent. Però en tot cas, res no treu que sigui ben real.