14 Feb Déu com a factor d’igualació

Sigueu sempre justos, feu bé les coses, amb equitat,
quan us pertoca ser testimonis, en nom de Déu,
malgrat que sigui contra vosaltres, el vostre interès,
contra el pare o la mare,
contra els parents, el més veïns,
tant si és ric com si és pobre,
perquè Al·là és protector, és Advocat,
és Amic d’uns com ho és dels altres!
Alcorà, 4: 135

Si entenem per Déu allò comú en tots, simplement, descobrim un element que garanteix plenament la justícia social: Déu com allò davant el que som tots igual, Déu com allò compartit, comú, de tots per igual, Déu com allò que, per invisible o inefable que sigui, atorga el mateix valor a cada forma d’existència i obliga a respectar-ne la seva unicitat.

Potser no fa falta ni que hi sigui Déu. En tenim prou amb que d’ell en derivin certs valors. Per assolir una justícia social real necessitem un factor d’igualació que no trobem si només contemplem la diversitat com a diversitat. Sense un vincle que tot ho relliga, sense un agent unificador que estima per igual a cada cosa en cada moment, no trobem una referència amb la qual homogeneïtzar res. Tot és divers fins al punt que cap element és comú a tot. Només Déu és en tot.

A tot arreu, Déu

I això vol dir que fins hi tot sense ser-hi, sense presentar-se com a tal, requerim que aparegui com un valor que uniformitza, sense dissoldre en cap moment la diversitat que tant ens enriqueix.

Sense Déu tot és només canviant, impermanent, diferent a les altres coses i, finalment, injust en les seves relacions amb el món, molt o poc. Amb Déu tot troba un nexe comú, tot adquireix una indiferència, i així, malgrat la seva diferència, malgrat la seva peculiaritat, empata amb tot en un escenari de justícia global que quan Déu s’oblida deixa de ser considerat possible.

Només Déu, que és allò que no és cosa, pot ser permanent i, per tant, absolutament just. La resta de coses estan sotmeses al canvi, i això vol dir a un cert desequilibri, per harmònic que sigui. Malgrat les diferències, quelcom fa que tots tinguem el mateix valor: 1.

Tot som u

Tots valem u. Tots som el 100% d’una vida. Tots empatem en dignitat. La nostra integritat física mereix el mateix respecte siguem del nord o siguem del sud, de l’orient o de l’occident. A tots ens ha volgut fer criatura, aquest Déu inefable però igualador, i això fa, precisament, que aquest Déu que sembla que no veiem estigui a tot arreu, defensant totes causes en les quals la injustícia hi ha fet una intromissió.

Déu com allò que treu la injustícia de les coses. Déu com el gest que empata i iguala allà on una balança es decantava. Déu com allò que equilibra, unifica i aporta justícia.

Déu com la referència a la unicitat de cada criatura en aquesta realitat tan plural i rica que és l’univers, perquè tot el que es troba en ell té dret a donar a la seva existència el seu ple sentit. Tot té dret a ser considerat igual de valuós. Tot troba una raó per ser respectat: tots som en Déu i Déu és en tots. Res és més o menys que res, sigui petit o sigui gran, sigui nou o sigui vell.

Això no vol dir que sempre tots els actes de totes les criatures siguin sempre acceptables. Res més lluny de la veritat. No estem pas parlant d’accions, en aquest cas. Estem parlant d’existències, i de que totes tenen el mateix dret a ser-hi, simplement. Ningú té perquè pensar que certa criatura és indesitjable, per molta nosa que li faci, o que una persona hauria de ser diferent a com és.

Totes les formes són desitjades per Déu i estimades en la seva justa mesura. Totes elles han fet acte de presència al mateix univers perquè han sorgit d’una mateixa font comuna.

Colors i matisos

Déu com a font que agermana totes les aigües, per escampades que estiguin i per diverses que semblin. Al-Junayd deia que el color de l’agua és el del seu recipient i em sembla una manera molt descriptiva de dir-ho: cada criatura és diferent, en efecte, i en ser-ho li dóna un color peculiar a aquesta invisibilitat transparent que és Déu.

Perquè Déu és allò que fa que tots siguem u. Allò que fa que la pluralitat no pugui dissoldre la unitat, per diversa i rica que sigui.

Respectem tots els colors amb tots els seus matisos, perquè fent-ho estem procurant que Déu se’ns mostri de més i més maneres. I és que si no som capaços de respectar a les altres criatures per si mateixes, fem-ho com a mínim perquè en elles s’hi troba el mateix que nosaltres trobem en nosaltres: Acceptem a Déu ni que sigui perquè en fer-ho perquè entendrem que el què dona vida als altres és el mateix que ens dóna vida a nosaltres.

Acceptem a Déu perquè malgrat que res és constant i tot s’acaba, una cosa ho unifica tot i no deixa de fer-ho. Malgrat no ser-hi, Déu és u i tot és u amb ell. Sense Déu tot semblaria que podria dissociar-se, i unes coses podrien sobreposar-se a les altres, i en canvi gràcies a Déu sabem que no podem pas fer-ho i que cada cosa mereix exactament el mateix respecte que ens agrada que ens ofereixin a nosaltres.

És gràcies a Déu que ens adonem que allò més allunyat al que nosaltres podríem estimar no és pas res diferent en si mateix al que nosaltres som en nosaltres mateixos.