10 Mar Diuen que les emocions mouen el món

A l’Alèxia,
que sap que escriure requereix dedicació
i que deixa espai perquè les emocions aflorin

Diuen que les emocions mouen el món. Sentir-les ens empeny amb tanta força que gràcies a elles podem avançar i canviar les coses. Sentir emocions és percebre la força de la vida. Sentir-les és sinònim d’adonar-se que estem vius.

Sentir emocions és constatar que la vida no és pròpia d’un objecte inanimat. La vida és una experiència molt real i profunda, i no ens deixa pas indiferents. Quan les emocions ens inunden, i ens submergim en elles, ens adonem que la seva força ens travessa i ens transforma.

Una experiència com aquesta és del tot indescriptible, però plenament perceptible. La pregonesa de la vida és tan present en nosaltres com inenarrable. De tan àmplia, és impossible d’expressar en un espai com aquest. Cal que el lector hi posi de la seva part, per tant, i que s’ofereixi com ho la caixa d’un instrument respecte a l’aire, cal que el lector s’entregui disposat a que les seves pròpies emocions circulin i ressonin a través seu.

Si les emocions només quedessin en l’escrit seria senyal que ja s’han mort.

La força que mou el món

La força que ens aporten les emocions ens forcen a canviar el món, dèiem, i ens permeten avançar. Però això no vol dir que en elles hi resideixi l’origen de la força que detenen. No podem obviar que la font que tot ho mou prové d’un origen ignot que transcendeix les pròpies emocions.

La força que mou les emocions és d’un origen inefable. La font d’on brollen les emocions ens és desconeguda. Les emocions –com tot, de fet– ens la demostren i l’evoquen (a la font-de-tota-cosa). Com totes les coses, es deuen a ella. Les emocions no són l’origen. Res és l’origen. Si mirem el món veurem que l’origen no és enlloc.

L’origen ens resulta inimaginable. L’origen se’ns escapa. Malgrat que la seva força se’ns presenta constantment, i ens renova tothora, de la naturalesa d’allò que fa que es mogui el món no en sabem res. És pur misteri. La podem anomenar Al·laah per fer-hi referència. Sentim la seva força a través de les emocions, això sí, però no per això hem confondre les emocions amb l’origen que les aviva. L’origen cau sempre un pas més enllà.

L’origen, la utopia dels vius

Atrapar l’origen és impossible. L’origen és com la utopia d’Eduardo Galeano: fem un pas cap a ella, i ella fa un pas enllà. La utopia va sempre un pas per endavant. I per això ens porta a avançar.

Aquesta és la naturalesa de l’origen, que es presenta a nosaltres per revelar-se’ns, a la vegada que se’ns escapa. Si mirem el món veurem que l’origen no és enlloc, hem dit, però tanmateix se’ns mostra a tot arreu. Tot allò que de que tenim constància se’ns presenta perquè l’origen empeny a que això sigui possible. Res deixa de mostrar-nos a l’origen, però no hi ha res pugui associar-s’hi. Ni tan sols les emocions.

L’origen és la font d’on brolla la força que sentim quan sentim les emocions. En si mateix, però, ens resulta inaprehensible.

L’origen com a causa i el món com a conseqüència

L’origen se’ns revela en allò que veiem i en les emocions que sentim. Ho crec fermament, i ho crec perquè m’adono que en allò que veig i sento hi falta quelcom: la causa. L’origen no es presenta mai en si mateix. Només el coneixem perquè sentim allò que ens aporta.

Sentim la força de les emocions, doncs, però no sabem apreciar d’on provenen realment. El món que veiem –i que sentim tan profundament que ens desvesteix i ens deixa nus– és de l’ordre de la una conseqüència. A l’altra banda de les emocions que sentim, en el seu origen, hi ha una força transcendent que les aviva, i la desconeixem completament…

… però ens abraça des de fora i ens omple des de dins.