16 Mai El coneixement de les coses és ignorància

Quan parlem de coneixement no parlem pas del coneixement de coses concretes, sinó del coneixement de la realitat (i de la seva unicitat).

La realitat, que és allò que es realitza, es manifesta en totes les coses que existeixen. Això vol dir que és a través d’elles que la podem reconèixer. Però hem de tenir en compte que la realitat no pot partir-se i que, per tant, tot allò que puguem conèixer només és susceptible de ser conegut en la mesura que és signe de la realitat una. Conèixer, per tant, és quelcom que implica molt més que el mer coneixement de coses concretes: conèixer és reconèixer la realitat que es realitza en allò que veiem realitzar-se.

No hi ha més realitat que la realitat. Per molt que aquesta en sembli diversa, canviant, viva i oberta, la seva unicitat és inqüestionable. Res existeix al marge seu. Per tant, aleshores, el coneixement és, vet aquí, la facultat que ens permet reconèixer la unicitat de la realitat.

Adquirir coneixement serà, vist així, prendre consciència de que per molt que la realitat se’ns mostri de mil i una maneres, i que es transformi a cada instant, sempre l’estarem coneixent a ella, i només a ella, i que no podrem conèixer mai cap altra cosa, perquè les coses no són sinó allò que ens mostra la realitat una.

La realitat que se’ns mostra

La realitat no és les coses que ens la mostren. La realitat no és allò que pren existència. La realitat és, ara sí, allò a que remet tot el que pren existència.

El cert és que necessitem les coses per conèixer-la, en efecte, i és per això que hi són, ja que l’existència existeix per tal que la realitat pugui ser reconeguda. Però que les coses prenguin existència no les converteix directament en reals, sinó que si prenen existència és precisament perquè es deuen a la realitat. Conèixer moltes coses, per tant, no és conèixer molt la realitat. Conèixer la realitat és reconèixer la unicitat de l’existència i identificar-la en totes les coses que coneixem, sigui moltes o poques.

La utilitat de l’existència

Com que l’existència li serveix a la realitat per donar-se a conèixer, l’objectiu del coneixement no pot pas ser el de conèixer l’existència mateixa (les coses en si) sinó que ha de consistir en el reconeixement de la realitat que s’efectua, això sí, a través d’aquestes). El coneixement és el fet de conèixer la realitat que es revela en tota cosa.

Tot ens parla del mateix. Quedar-se en el coneixement de les coses seria pretendre que totes les coses pertanyen a realitats diferents, dissociables entre si. I no, tal dissociació no és possible. Les coses, les existències, no serien reals si només fossin coses, i se les pogués aïllar de les altres coses.

El coneixement real és el reconeixement de la unicitat de la realitat

El cas és que les existències són múltiples, i que de coses n’hi ha de tots menes, però que la realitat és una, i això vol dir que tota forma d’existència, a part de parlar-nos de si mateixa com a existència, ens parlarà també, i sobretot, de la realitat, de la seva unicitat, i de la inseparabilitat de l’existència en relació a la realitat. No té cap sentit conèixer res si no s’identifica, a través, seu, la realitat que la dota d’existència.

Potser la realitat no se’ns mostri plenament tal com és. Però no podrem conèixer tota. Però se’ns mostra com se’ns mostra, i en aquestes formes que ens mostra sempre hi podem apreciar tal realitat. Si quan observes un objecte no hi veus més que una forma d’existència, no estaràs coneixent la realitat, i el coneixement que tindràs no serà real.

El coneixement, la joia

Les coses no són coses en si. Sempre apunten a la realitat que els dóna existència, meravellosa, oberta i inefable. Conèixer la realitat i reconèixer la seva increïble majestuositat porta a sorprendre’s constantment de la seva grandesa, a obrir-se a una plenitud inabastable, i a alegrar-se profundament, no de ser res, sinó del fet de ser, simplement.

El coneixement només serà coneixement real (de la realitat) si es gaudeix de tota l’existència perquè en tota ella s’hi plasma la realitat. Si no hi ha joia no hi ha coneixement.

En canvi, el coneixement de les coses que es conforma en conèixer les coses en si no aportarà mai alegria, perquè les dissocia de la realitat a que apunten, i els amputa el seu sentit. A la llarga, per tant, aquest coneixement es tornarà ignorància i, pitjor encara, arrogància i coerció.

La realitat s’haurà esfumat: s’estarà mostrant d’altres maneres, en altres llocs, i allí ja no hi haurà res més que la irrealitat, és a dir, la creença de que les coses són quelcom en si mateixes. I és que no és el mateix conèixer la realitat que conèixer les formes que ens la presenten.

Cal per tant que coneguem molt bé els objectes, doncs, però que entenguem que els coneixement en tant que signes de la realitat, i no pas com a mers objectes.