El cos d’un viu i el cos d’un mort no són iguals - Sufi.cat
3848
post-template-default,single,single-post,postid-3848,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
El cos d’un viu i el cos d’un mort no són iguals. Anatomia

El cos d’un viu i el cos d’un mort no són iguals

Quan vaig deixar els estudis de Sociologia, fa gairebé vint anys, vaig sentir un cert alliberament. M’agradava la ciència social, i encara m’apassiona, però a l’acadèmia li trobava a faltar art. Per estudiar les coses jo havia de fer veure que estava mort. Sentia que en aquella facultat les coses només prenien sentit quan jo desapareixia com a individu, i això era el contrari del que jo necessitava fer.

Encara que se suposava que sí, el món que estudiàvem no era els món en el qual formàvem part, perquè la nostra participació en ell no l’alterava.

Diguem que allí no vaig aconseguir trobar-m’hi com un peix a l’aigua, que es diu. Més aviat em sentia com a dins d’una peixera. Jo necessitava fer quelcom, és a dir, realitzar-ho, no estudiar-ho. La vida i els estudis eren coses diferents. Vaig captar que la mirada del sociòleg l’obligava a prendre distància respecte del món social que l’envoltava, per analitzar-lo amb perspectiva. Jo sentia la necessitat de fer el contrari. Jo volia acostar-me més al món formar-ne part.

No em sentia còmode distanciant-me i analitzant. Als 20 anys encara era massa jove.

La primavera de la vida

Als vint anys, estudiar, em semblava reprimir-me. Sentia que la meva vida estava plena de vigor. Em trobava en l’esplendor de la meva primavera, i estudiar coses dels altres em semblava molt poc atractiu. Volia convertir-me en antropòleg i volia conèixer la diversitat del món… però ho volia per transformar-me en allò que observava, per adquirir coneixement que els altres em poguessin transmetre, no per estudiar-los des de fora.

Si volia conèixer als altres no era per ser un simple testimoni d’allò que observava en ells. No volia asseure’m entremig i contemplar la jugada. Volia coparticipar-hi. M’hi volia fusionar. Volia jugar.

L’objectivitat forçada

El que em provocava tant rebuig era que el món fos estudiat com un objecte extern. La pretesa separació entre el subjecte i l’objecte m’ha tret sempre molt de polleguera.

La realitat és canviant, viva, i això vol dir que no pot ser cosificada. L’objectivitat em sembla una cosa molt forçada. Una vegada sorgeix l’objecte, apareix la identitat, però desapareix la vida que hi ha en ella, i aquesta poc a poc s’esfuma d’aquella peça que ha sigut creada, que ja només és un record del que va ser. La identitat, a la llarga, crea desidentificació.

La vida està determinada pel canvi. Implicar-se en la vida vol dir sentir-la, experimentar-la. Sense vivència no hi realitat. Dissortadament, avui, la majoria dels estudis parteixen d’un enfoc molt allunyat al que preconitzo. Vaig deixar els estudis de Sociologia però hauria deixat els d’Antropologia, els de Filosofia, els de Periodisme o els de Medicina, en cas d’haver-los començat.

Vaig marxar abans dels exàmens i vaig tirar pel dret. La meva vida era la música.

L’element clau: la Vida

Necessitava sentir, necessitava fer, necessitat tocar. La música em donava el què buscava: malgrat tractar-se d’un art intangible, o precisament per això, el contacte amb la seva matèria em semblava molt proper. La música es toca, es palpa i s’acaricia, malgrat ser etèria i evanescent. Allà hi havia ressonància.

La música és un art com ho és la vida. La teoria que en deriva o se n’extreu no és més que la manera com ens l’expliquem. Una cosa és dir t’estimo i una altra de ben diferent és fer l’amor. Per molt que dir t’estimo és necessari, és fent l’amor que el món avança. Aquesta és la diferencia entre la ciència i el coneixement: El coneixement és experiència, com un petó o un cop de puny, i no fa falta massa ciència per tenir coneixement.

La música de la vida

La música és com la vida. I com tot en la vida. So, vibració, inefabilitat, extinció, silenci. I palpació. La música –la vida­– es toca, el palpa, s’abraça i se sent… i s’estudia, si ho voleu, però per favor que l’estudi no ens obligui a matar les altres coses. La ciència no ho és tot. La música –la vida– ens provoca calfreds i ens treu les llàgrimes, ens desperta somriures i ens regula el ritme del bateg del nostre cor. Tot això va molt més enllà de la ciència que volguem fer-ne, que ja sigui social o natural, sempre té un punt d’artificial.

La nostra respiració i la nostra vida van a una. no podem pretendre que la vida és objectiva. Tal com sigui la nostra respiració serà la nostra vida: perquè ens fem un fart d’estudiar com son les coses sense apreciar com és la vida que hi ha en elles? com podem observar el món i pensar-nos que nosaltres hi quedem a fora?

La vida com a experiència

Això és la vida, precisament: una experiència. No un objecte, per molt que ho sembli. La diferència entre un cos viu i un cos mort és abismal, i per desgràcia a l’acadèmia s’estudien les semblances entre un cos i l’altre. Malgrat que també n’hi ha moltes, de semblances, aquestes només són aparents, perquè la vida és, precisament, allò que escapa a quedar retingut en aquest objecte que s’assembla al cos d’un mort. De fet, tot allò que podem veure en aquest objecte no és altra cosa que allò que no és ella. El cos és el rastre que la vida deixa al món.

L’anatomia de la vida és impossible. L’anatomia de la vida és com la pinzellada d’un pintor: no conté en si mateixa el moviment del braç, només l’interpretem en la traçada.

La pintura que s’aboca al llenç ens revela la naturalesa de la vida, però la vida no queda del tot plasmada al llenç. El rastre no és la vida, per molt que la declari. Si l’anatomia és la petjada, la vida és la força amb que prèviament s’ha trepitja. No hi ha ciència que no vagi per darrere.

Anatomia de la vida: El cos d’un viu i el cos d’un mort no són iguals

L’anatomia d’un cos viu s’assembla a del mort, certament. Per això l’element que m’interessa és aquell que només es troba en un dels dos cossos. Tot allò que tingui de semblant, el cos del viu del cos del mort, és allò del cos que no m’interessa.

Crec m’explico. És per això que sempre dic que m’interessa l’espiritualitat, més que la ciència, per oposar-la en certa manera a la materialitat de l’existència. No és que no m’interessin els objectes, que m’agraden, és que entenc que la realitat és allò que aquests ens permeten experimentar. El que m’agrada de la realitat és l’experiència, i els objectes la permeten i la mostren, però només la fan possible. M’agrada el con en el sentit que és un vehicle, però el meu objectiu és anar a algun lloc.

La realitat com a experiència

Més que la materialitat de la vida el que m’apassiona és l’esperit que la regeix, que l’esperona i la transforma, que la fa avançar i canviar i no ser mai més el què ja era.

La música sona perquè una onada travessa un cos. Doncs bé, aquesta força de la vida és la que vaig aprendre amb els tambors, i no a la facultat d’aquella Autònoma que, com el seu nom indica, em semblava que partia de la base que les coses poden ser autònomes unes de les altres.

A mi em convencia més la interrelació, i això és el que vaig trobar el dia que vaig sortir de la peixera i vaig anar a voltar pel món. El món per mi no era una cosa i de fet sentia que qui estudia el món com una cosa, no acaba d’adonar-se que la cosa és la presó en la qual es posa a si mateixa. Qui cosifica és que es creu cosa. I la vida és més que això. La vida és allò que ens travessa, com les onades que fan sons.

En desidentificar-se de l’objecte que estudia, la ciència cau al parany de la separació. Però la vida és unitat. Crec que el jovent necessita experiències, i les facultats em penso que s’hi estudien sobretot les experiències dels altres. No és espai per als joves.

La realització

És ara que estudio més que mai, i recupero aquells llibres que vaig deixar penjats a la paret. Ara ja tinc els meus quaranta, i començo a ser capaç de parlar una mica de la vida com una cosa que m’ha passat. Ara puc començar a apreciar la vida externa, perquè ja he deixat moltes experiències que ja s’han cosificat, és a dir, extingit.

Ara admeto que la vida forma objectes, però ho entenc ara que ja n’he creat uns quants, i segueixo amb la certes que els objectes són les coses que la vida ha creat, no allò que ella és.

Ara entenc els acadèmics, i m’agradaria que la vida m’hagués permès entendre’m amb ells. Però us asseguro que abans no n’era pas capaç, i que em resultava impossible. La vida estava massa viva per parar-me a analitzar. La força de la vida no em permetia que la pogués analitzar. Però ara ja he rebuts uns quants petons i unes quantes hòsties, i ja aprecio què se n’ha fet de tot això. Ara estimo més la ciència perquè és tot allò que n’ha quedat, de la vida que passava.

I segueix passant, perquè no para de canviar-se. La realitat es realitza constantment i sinó ho està fent és que no és pas real.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies