09 Mar El meu jo

Segons les meves investigacions el meu jo està al centre del meu cor, a la punta dels meus dits i en l’alè que exhalo cada vegada… és a dir, s’escampa per arreu i no sabria dir on és i on deixa d’estar.

En cada nota que canto i en cada empenta que dono. En cada paraula que dic i en cada somriure que ric, l’expresso. En cada mirada que faig, cada cop que poso l’orella, en tots els contactes que faig, l’absorbeixo.

La vida és acte, gest, verb. Entrada i sortida. I és que el que defineix la vida es l’acció, l’intercanvi, més que les coses que hi participen. No em veig com una cosa, ja, perquè crec que les coses són indefinibles: escapen als límits, no les atrapes en si mateixes, no les tanques mai del tot, no les aïlles i, per tant, no existeixen en si.

Cosificar és impossible perquè no hi ha coses tancades: Totes dialoguen constantment amb tot, fins al punt que res les defineix en si mateixes. No hi ha coses, per tant. Només gestos i accions, fets.

L’alè diu Hol·laah

De fet, tots els objectes totes ocupen un lloc en el si d’una sola cosa, podríem dir, de la qual res es separa de veritat, a la qual tot expressa en realitat. Tot es u i res es nosaltres. Tot és aquest Ell inefable, aquest u del qual no podem escapat, l’existència única i realitat suprema. L’original i permanent esdevenir. L’inimitable i insubstituïble. El qui te lloc sense que hi hagi res mes al seu costat. Se l’anomena Al·là, cosa que és com dir-li Hol·laah.

El verb d’un no-esser crea coses i així es dóna cos a si mateix. Dit a l’inrevés les coses son el cossatge del verb, el cosifiquen i el palesen. Però mai arriben a ser coses en si mateixes, perquè sempre tenen quelcom que les vincula a les altres coses, fins al punt que de cossos només n’hi ha un, el del no-ésser esdevingut ésser.

Creure en l’ego

Al meu jo el veig cada cop més lluny de mi, i més aprop d’Ell, l’ésser totalitzador que no és ésser però que se serveix de mi per semblar-ho. Mira que fa temps que el busco, al meu jo, i després de tant perseguir-lo sospito que ni hi és ni se l’espera, cada cop crec menys en ell. Només crec en Ell.

I crec que qui creu en un jo com una entitat separada cau en el parany d’atorgar-li a l’ego una autoritat que no té. El nostre jo ens dona un punt de vista, com a molt, però no es una cosa separada.

A-Deú, ou

Tenim un punt de vista respecte al món. Fet i fet, en tenim dos, cada ull veu coses lleugerament diferents. I què sent el nostre estomac és diferent al què palpen els nostres dits. No sabem on s’acaba el nostre jo, fet d’un conjunt de coses interrelacionades, i tampoc sabríem dir on comença allò que no és el nostre jo, perquè en els altres hi veiem reflectides coses nostres. Els altres ens fan de mirall i sentim emocions a través de les seves experiències.

Creure’s l’ego és sentir que es viu com dins d’un ou, com si realment el jo fos una cosa tancada, no una realitat en interrelació. Adonar-se que tenim més d’interrelació que de cosa és sortir de l’ou i emprendre un vol que ens unificarà a la vida una, amb l’univers sencer, i que ens confirmarà que, en efecte, no som ningú.

De fet, adonar-nos-en és la raó que justifica que siguem algú. La nostra vida aïllada queda justificada: som algú per tal de poder-nos adonar que no som ningú. Esdevenim individus per poder deixar-ho de ser. Naixem per morir. Vivim la nostra vida per despertar en la Vida en majúscules.

Una vida, un viatge

Poder-nos fusionar de nou amb la unitat original és un treball vital: vivim justament per fer-ho. Déu ens separa perquè tornem a Ell. Sortim de l’origen quan naixem, i hi tornem quan morim. La gracia de la vida és descobrir que em realitat mai n’hem marxat, i que el que hi ha entre el naixement i la mort no es la separació, sinó l’ego: l’autoafirmacio d’un jo que es creu independent. Qui neix i qui existeix és l’ego, i qui mor i desapareix és ell. Res més. La resta perdura.

Una vegada ens adonem que la creença d’aquest ego pot ser transformada, que l’ego no te existència en si mateix, aleshores despertem: ens adonem que el que hi ha entre el naixement i la mort no era pas res diferent al que hi ha abans del naixement i després de la mort: Allò que nosaltres consideràvem el nostre jo no ha estat res més que la fesomia d’un buit que ha volgut veure’s com a cosa. Ell, l’Únic, el Viu, la Vida, la font que es torna Riu i, després, Mar, és l’Esdevenir, és el Temps. És qui crea i qui destrueix… qui ens diu Hol·laah i qui ens diu A-Déu, que és el fet de ser-hi i no ser-hi, més que la cosa que és i deixa de ser, el verb que crea i actua, l’alè que bufa: Al·là, Déu.