29 Ago Els musulmans no creients

Hi ha musulmans que no son creients. No arriben a ser-ho, per molt que prediquen l’Islam i potser fins i tot el practiquen. Una cosa és ser muslim (musulmà) i una altra cosa és ser mumin (creient).

Els creients, muminin, més enllà de si són musulmans o no, estimen la creació perquè admiren al creador. Es meravellen de tot el que veuen –mirin a la dreta o a l’esquerra– perquè ho entenen com un prodigi inexplicable. El creient és creient perquè sap que la força creadora de la naturalesa és sobrenatural, i perquè sap entendre que tot allò que veu, per natural que sigui, conté la força sobrenatural que ho fa possible. Creure en la divinitat implica, de facto, acceptar que l’origen de tot el que existeix és diví.

La cosmovisió dels creients

Qui va dir que la naturalesa era sobrenatural? No ho recordo. En tot, qui ho va dir, va plasmar en una frase la visió creient del món. La cosmovisió del creient consisteix en apreciar l’univers com una teofania, és a dir, a apreciar-ho tot com una revelació: En tot hi veu el rastre del creador inefable. En cada petita cosa, per insignificant que sembli, el creient hi aprecia l’alè vivificador del creador.

Si bé Déu ens resulta inefable, i res podem dir de la seva naturalesa, el rastre de la seva capacitat creadora és perceptible arreu. L’univers sencer és com una petjada que revela la seva potència. Si –com diuen els llibres sagrats– el món sorgeix de l’hàlit vivificador del creador (el verb diví), tots els fenòmens que succeeixen són moviments que expressen la vibració d’aquest alè, i totes les coses creades són com mots que aquesta vibració articula.

A Déu potser no el coneixem directament, o sí, però indirectament en tenim constància de totes totes, perquè sigui on sigui que posem la mirada o l’escolta tot el que observem és producte de la seva força creadora.

Respecte envers tot l’existent

El creient respecta al màxim possible cada cosa creada, perquè l’entén com un desig del creador. Això molts musulmans no arriben a comprendre-ho, o no ho posen en pràctica, perquè no tenen cura ni del món ni de les criatures creades. No respecten gaire la vida, ni n’aprecien la diversitat. No saben entendre que Déu estima la diversitat, o com a mínim la vol, i fan els possibles per destrossar-la.

Per ser creient no n’hi ha pas prou amb ser musulmà, insisteixo. Un mumin no és un muslim. Per ser creient cal respectar profundament la creació, i meravellar-se’n constantment, perquè aquest respecte i aquesta sorpresa davant la creació són signe inequívoc de s’està considerant que tot plegat és obra del Gran Creador.

Res pot ser insignificant o menyspreable, si tot prové d’Al·là. Tot ens hi remet: D’Al·là venim i a Al·là tornem, diu l’Alcorà (2:156), i aquest recorregut el fem travessant l’existència. Com podria menysprear aquesta existència allò que en forma part, un creient?