17 Mar En Déu no s’hi creu

No sé si puc creure en Déu, perquè entenc que no podem saber què és, això de Déu. Puc creure que fa calor o fred, i puc creure que el mar és blau i el cel és fosc, i puc creure que aquesta nit és lluna plena, perquè tot sembla indicar que això és així, però no sé pas com podria creure en Déu, quan Déu és allò que s’escapa al meu enteniment.

Sempre he pensat que és en allò que veiem, que hem de creure. En allò que sentim. En allò que sabem. Qui ens ha de venir a dir què és veritat, si les veritats més importants (per a nosaltres) son les que descobrirem per nosaltres mateixos? Que potser no tenim prou criteri, per saber què és veritat i què no ho és?

Com a mínim, podem saber tres o quatres coses, i amb això ja podem creure què és cert i què no ho és. Tenim sentits i raciocini, i podem inferir què pensem d’allò que no sabem del cert. En relació al que coneixem, per tant, podem saber què creiem i en què descartem creure, perquè no ens convenç.

Creure en la vida

Vivim, i sabem que vivim. Saber-ho és creure-hi, perquè creure en la vida no és altra cosa que saber-se viu. Creure en la vida és obrir-se a gaudir-ne plenament, convençuts de que la vida que vivim és l’única que podem viure, la que està feta per nosaltres i ens va a la mida. Creure en la vida és acceptar-la com un do i meravellar-se d’aquest fet.

Sabem que l’existència és real i perceptible. Ho palpem. Un mateix sent que existeix, i en té plena consciència. I un mateix també pot reconèixer que no és l’artífex de la vida, i que en gaudeix (i s’emociona de poder-ho fer), però que la gaudeix com un regal, com un préstec, com un present inesperat. Només. Només això.

Si hom sap reconèixer que la vida no s’autogestiona ni s’encarrega sinó que ve donada; si hom sap acceptar que no triem on i quan naixem o morim, ni tampoc triem quina serà la nostra llengua materna o quants germans tindrem en néixer, aleshores hom és prou capaç d’acceptar que la vida li ve donada i reconeix que allò que fa que li sigui donada és quelcom que el transcendeix.

I li’n diu Déu o Al·lah, en senyal de reconeixement. Però no pas perquè en sàpiga res, i ni tan sols perquè hi cregui, sinó perquè accepta allò que l’ha volgut crear. Som creacions d’allò (proper o llunyà) que ens ha volgut fer néixer i que s’encarrega que al nostre voltant hi hagi (i això també sembla increïble) l’aliment que ens manté en vida.

En Déu no s’hi creu

De Déu no en sabem res, he començat dient, però l’acceptem en tant que entenem que nosaltres sí que hi som, i ens sorprenem de ser-hi (en tot moment) perquè no sabríem pas com fer-nos-ho, per ser-hi.

I ens sembla increïble però creiem que és cert, això de la vida. I ens meravellem de que hi sigui, la vida, perquè nosaltres no sabríem ni engendrar una mosca. Com podríem ser capaços de construir-nos tot el que ens ha sigut donat? No podríem pas de cap manera.

Així és que sabem de nosaltres i creiem en nosaltres per increïble que ens resulti. I creiem en allò que veiem a banda i banda quan caminem. Però de la font de la vida sabem que no en sabem res. Però també sabem que d’aquesta font incognoscible en prové la força que ens fa prendre vida.

I a la vida que tenim en nosaltres sí que la coneixem, per molt que no sabem pas com ens arriba. És per això que potser en Déu no s’hi ha de creure, sinó que n’hi ha prou si l’accepta i se’l reconeix.

Amb humilitat i agraïment.