26 Jun En un mar de realitat irrealitat

El llençol que em cobreix i el matalàs que em sosté son la meva nau espacial. Emprenc un viatge fantàstic que em portarà a llocs increïbles i, al mateix temps, em mostrarà la naturalesa de la meva pròpia interioritat.

La realitat irrealitat m’espera. M’esforço per no perdre la consciència, ara que sento que em trobo en l’entreson. Estic atent, molt atent. El meu cos s’està adormint i no vull perdre el control de la nau: 3, 2, 1. Tot en ordre. Som-hi.

M’enlairo. M’agafo fort al matalàs. Floto. Respiro fons. Surto per la finestra i m’estiro relaxat, allargant-me. Deixo caure tot el meu pes sobre la catifa voladora. El viatge serà llarg i he d’estar còmode. Vull anar a trobar l’àliga.

Tiro avall. El carrer és estret i passo arran de les finestres dels veïns. N’hi ha que encara estan sopant. Em pregunto si em poden veure, crec que no, ningú no m’ha vist. He d’arribar al cim dels Encantats i per això, en sortir de Torrent de l’Olla, creuo la plaça del Diamant i agafo l’Avinguda Meridiana. Prefereixo no volar més alt, que em fa respecte, però sé el camí, l’he fet mil cops en cotxe. Només he de sobrevolar la carretera.

Arribo als Avencs de la Febró. Hi ha foc. Deixo la bicicleta a terra. Camino i vigilo de no caure escletxa avall. El fum no em deixa veure-hi clar, i olora a esfondrament. Accelero una mica el pas, i camino cada cop camino més ràpid, i començo a suar, i en girar-me veig que el foc és més a prop del que pensava. M’espanto. Les flames són immenses. M’aturo. No hi haurà manera de controlar aquest incendi, marxa.

M’activo de nou. Entro a casa. No pugis amb ascensor, que hi ha foc. Agafo la motxilla de muntanya. Hi poso l’ordinador i el mòbil, i busco alguna peça de roba d’abric… aquí hi ha la jaqueta. No a tot arreu hi farà tanta calor… i si la necessito?

Surto decidit a començar de nou, a deixar-ho tot enrere. L’incendi no em dona altra opció. Sóc conscient de que m’enduc l’ordinador, i això vol dir que porto amb mi tot el coneixement que he adquirit. L’experiència que he guanyat no m’abandona. El que he estudiat i el que he escrit serà per sempre amb mi. No pateixis.

Afanya’t. Surt d’aquí d’una vegada, que l’àliga t’espera. Dic adéu i arrenco a caminar amb la sensació d’haver deixat enrere una vida vella, que ja veig molt lluny, i d’haver ressorgit, com l’au fènix, d’unes brases que no han acabat amb mi però gairebé, i que m’han renovat del tot.

Al meu voltant tot és vermell. En aquest quiròfan hi ha massa llum, i aquests tubs brillants m’enlluernen. No em mireu així. No requereixo de l’ajut de les comadrones. No cal que les crideu, de debò. Duc a sobre el que necessito i me’n sortiré tot sol, de debò. Sé molt bé quim és el meu camí.

Em trec els tubs del nas, la via del braç i uns pedats de morfina que no sabia ni que duia col·locats. Ara entenc per què em pesen tant les cames. No soc ni un avi ni un nadó, jo. Em trobo perfectament, gràcies.

Surto i veig el pont de San Francisco. És molt llarg, sí, però de seguida arribo a la primera torre. Observo que té una corda mal posada. Què hi fa aquesta corda aquí, mig cargolada en espiral? M’acosto per observar-la. Sembla que es mou subtilment. Ostres, és una serp! L’ensurt em fa fer un pas enrere. No li trec l’ull de sobre. Potser dorm.

No dorm, no. Està ben desperta. S’incorpora. Crec que m’ha vist o m’ha olorat. Posa bona part del cos erecte i se’m queda mirant, cara a cara. Ens mirem els ulls fixament. Ens reconeixem.

Has vingut, diu. Saps qui soc? Sí, responc. Ara t’he reconegut. Ets la realitat irrealitat. M’ha costat, però m’has cridat l’atenció perquè et movies una mica. He hagut d’estar molt atent tota l’estona. No he deixat d’estar despert ni tan sols quan m’adormia.

No m’has identificat quan m’he quedat quieta entre les branques. El foc t’ha espantat. Tampoc no m’has vist quan m’he fet passar pel penjador. Però sé que t’he atret, perquè has sentit l’impuls d’agafar la jaqueta. Ni tan sols m’has reconegut quan m’he ficat al costat dels tubs, al sostre del quiròfan. Mira que tenies tota la llum del món, i que la meva respiració feia bategar tot el meu cos de manera ostensible.

Doncs allí no t’he vist. Semblaves un tub de la ventilació. He dir que m’imaginava que te’m mostraries amb una forma diferent, dic, i penso en l’àliga que tant m’havia imaginat. De sobre, m’adono que la realitat irrealitat ja s’ha girat, i s’allunya de mi, serpentejant. Se submergeix al mar i es converteix de nou en la realitat irrealitat.

Activa’t, són les sis i et toca anar a la feina amb tren, que el cotxe és al taller.

Provo de treure-m’ho del cap, però em costa no provar d’imaginar-me com se’m mostrarà a la propera, quan de nou la realitat irrealitat tregui el cap abans d’amagar-se entre el flux i el reflux de les ones. Qui sap si seràs una tortuga. Com a tigre em vas espantar i com a serp t’has camuflat molt bé… potser en forma de tortuga el secret de la teva realitat irrealitat no se m’escaparà. Vull anar on vius tu.