23 Feb Enmig d’aquest procés anomenat vida

Immersos en un procés que coneixem molt bé però se’ns escapa, vivim conscients de que la vida és tot el que coneixem o tenim, i que no la podrem abastar del tot.

La vida, amb tota la seva completesa, ens penetra i ens travessa, i se’n va i segueix el seu camí, i ens xiuxiueja a cau d’orella que és massa gran per a nosaltres. Fugaç, ens diu adéu i ens anuncia que hi ha quelcom de permanent: per molt canviem i envellim, seguim aquí, i quan després de vuit o deu anys totes les cèl·lules del nostre cos han canviat, nosaltres seguim essent els mateixos. Tot ha canviat, però quelcom roman.

I això ens fa pensar en l’etern viatge de la vida, en la nostra petitesa al seu costat, i en l’alegria de saber que en formem part, que som en ella. Ella ho és tot per a nosaltres però nosaltres no ho som tot per ella. Som així de menuts.

Som i no som qui érem

Ja no som els mateixos. Els fets ens han canviat. Allò que ens ha succeït ens ha transformat. El jo mateix que coneixem desapareix en el mateix que l’identifiquem com una cosa cognoscible, concreta.

La persona que hem esdevingut s’ha conformat gràcies al fets que li han esdevingut… Som aquí, davant de tot allò que ens ha passat, empesos per això que ha succeït, i ens ha fet possibles, i ens ha volgut. És molt bonic saber que els fets esdevinguts ens han empès a ser qui som.

I rere els fets, els processos. I rere els processos, la força que els provoca. Així és que tot el que en a passa ens porta a pensar en aquesta meravellosa força que ho fa possible. A través dels fets que vivim sentim la vida que ens aviva, i adonem que no som ella, però que no som tampoc al marge d’ella. I coneixem la vida sense ser capaços de conèixer-la del tot.

Enmig d’aquest procés anomenat vida

Gràcies a que estem enmig d’aquest procés que anomenem vida som capaços d’apreciar-la, de tenir-ne constància. De creure-hi, diuen alguns. Jo més aviat m’estimo dir que hi podem tenir confiança. Aquesta vida que ens arriba conté una força sàvia: la seva inèrcia no es en va sinó que demostra tenir sentit. El sentit que té –la seva raó de ser–, se’ns mostra a través del rumb que pren, la direcció en que es mou, el ritme amb que avança. El sentit es mostra en el sentit.

La força de la vida es mostra en la pròpia vida. On l’hauríem d’anar a buscar, sinó? Estem enmig d’aquest procés que anomenem vida, som individus que expressem la seva propensió. És precisament estant enmig d’aquest procés anomenat vida que podem ser testimonis de la força que la fa possible. Crec fermament que si som aquí és per reconèixer-la.

Per admirar-la i oferir-nos-hi.