22 Ago Fins que no estic sol no estic amb mi

Quan estic rodejat d’altres persones deixo de ser jo mateix i passo a ser algú en relació amb els altres: formo part d’un nosaltres, i el meu jo s’integra plenament en ell, fins al punt de desaparèixer com a tal. Quan el nosaltres emergeix el jo es dissol.

Quan estic sol, en canvi, la meva personalitat interna aflora amb força, la meva naturalesa intrínseca s’acomoda en el món, i li ofereixo una versió íntima i privada que no sé o no puc donar quan soc amb gent.

No és que una versió de mi sigui millor que l’altra. No és que el jo venci el nosaltres o el nosaltres venci al jo. No hem de triar. Senzillament, hi són totes dues dimensions, i les necessitem a ambdues perquè sense una d’elles no hi és l’altra.

Fins que no estic sol no estic amb mi

La versió de mi que apareix quan em trobo acompanyat ja no és, pròpiament dita, una versió de mi, i per això puc afirmar que no fins que no estic sol no estic amb mi, però això no vol dir ben bé que quan estic amb els altres deixi de ser jo mateix, sinó que quan estic amb els altres estic amb altres, i aleshores ja no soc només un jo mateix.

Amb això vull dir que el nosaltres no és una pluralitat, sinó que també té la seva pròpia unicitat. El fet que la seva naturalesa inherent es faci palesa en la trobada no vol dir que no sigui propi d’ell: el nosaltres també és quelcom. Tot conjunt és també una entitat en si mateixa. L’univers mateix, per exemple, no té personalitat perquè no és una persona, però això no vol dir que no tingui el seu caràcter i les seves qualitats. L’univers sencer és un ens com ho som cadascú de nosaltres. El nostre món és singular en tot moment, i el fet que també sigui plural no va en detriment, en cap moment, de la seva unicitat intrínseca.

Interioritat i exterioritat

La trobada fa aflorar unes qualitats del món que podem anomenar externes. Quan aquestes es manifesten el jo mateix desapareix, perquè en la mesura que forma part d’una altra cosa –el nosaltres–, ja no existeix com a tal. Per això tan importat com cuidar les relacions amb els altres és cultivar la solitud.

Diuen que no mostrem plenament qui som fins que no estem amb els altres. Ho diuen perquè quan entrem en contacte amb els altres emergeix una personalitat nostra que no aflora si estem sols: els altres ens fan passar per situacions imprevistes, ens posen davant les nostres pors i inseguretats, i per això fan que brolli de dins nostre allò que no havia aflorat quan érem sols. Ara bé, tant cert és dir això com dir que no sabem qui som realment fins que estem sols, perquè fins que no ens quedem sols i comencem a fer les nostres coses –aquelles que només fem quan estem sols– no li mostrem al món qui som realment, i no li confessem la nostra interioritat.

Així les coses, allò que sentim i fem quan estem sols no és altra cosa que la dimensió interior del món.

Només hi ha un nosaltres

Amb tot, una i altra manera d’estar en món son complementàries, i això vol dir que no hem d’escollir entre la solitud i la companyia sinó que hem de vetllar perquè el món intern i el món extern trobin el seu equilibri, i és que si bé és cert que fins que no estic sol no estic amb mi, també ho és que fins que no estic amb els altres no m’adono que en realitat formo part d’un nosaltres irrompible.

Resumint: el que descobreixo quan estic sol són els aspectes interns d’un nosaltres que ho engloba tot i del qual res pot separar-se. El jo mateix que descobreixo quan em trobo sol és només una de les moltes fesomies que l’existència pot mostrar-li a l’existent –o que l’existent pot mostrar-la a l’existència–, perquè res no deixa mai de formar part de l’existència, ni tampoc mai ningú deixa de ser l’existent.

La vida és del vivent i el vivent és de la vida, i jo només soc aquí per constatar-ho i celebrar-ho. Nosaltres hi som en la mesura que servim per fer palès que el nosaltres i el jo són indissociables. Si soc aquí i gaudeixo de la vida és perquè sempre estic acompanyat i sempre faig companyia, i tot i així mai deixo d’estar sol.