14 Feb L’herència del pare

Del meu pare no n’he heretat del tot la ideologia, perquè és cert que compartim molts ideals, però sovint discrepem. No n’he heretat tampoc uns hàbits o una manera de fer, perquè si bé en certes actituds m’hi assemblo, en d’altres sóc ben diferent.

Del meu pare no n’he heretat el gust o el tacte, la vista o l’olfacte. Del meu pare n’he heretat, bàsicament, l’esperit crític. Aquesta herència sí que l’he volgut recollir sempre al cent per cent, i m’hi esforço encara ara.

L’esperit crític

D’ell he rebut l’oportunitat de veure les coses a la meva manera, la qual no coincideix sempre amb la seva. D’ell n’he heretat la llibertat de poder fer sempre el que jo penso. D’ell n’he heretat, puc dir-ho clarament, el fet de poder ser jo mateix.

Quan faig el que estimo i sento oportú, faig com ell. Malgrat que faci coses diferents a les que ell mateix faria, sé que faig com ell, perquè actuo lliurement, mogut per les meves pròpies conviccions, d’acord al que jo considero convenient.

Intento ser tan conseqüent com ell ho és. Intento ser tan jo mateix com ell ho és. Intento ser qui sóc i ser fidel a allò que decideixo fer-me càrrec. Sense imposicions. Sense interessos amagats. Sense especulacions. Amb llibertat.

La llibertat

Com ell, anhelo la llibertat més que cap altra cosa. això també ho he heretat. I gràcies a ell sé que per ser lliure cal ser molt i molt crític. Actuar amb llibertat no sempre és fàcil. Per atrevir-se a fer-ho, cal tenir el convenciment molt polit.

Sovint no sabem fer una altra cosa que aquella que la inèrcia ens porta a fer. Sovint no ens aturem a fer examen de consciència. Sovint no sabem ser prou crítics amb la realitat que ens rodeja o amb les accions que realitzem.

És per això que per ser lliure cal ser crític, perquè només una crítica afilada i un discerniment molt afinat permeten arribar a estar disposat a trencar amb allò a què no es vol fer costat, i alliberar-se.