21 Jul Inter- (cultural, conviccional, disciplinari)

Crec que cal posar en valor el prefix inter-, que significa ‘entre, al mig de’, per una banda, i ‘reciprocitat’, per l’altra.

Entenc que no hi ha religions sense espai interreligiós, no hi ha cultura sense espai intercultural, ni tampoc hi ha disciplines concretes, diferenciables de les altres, si no hi ha també un espai interdisciplinari que les relligui totes.

L’espai entre és inevitable, perquè a la vegada que sorgeix una cosa apareix allò que no és ella i, entre l’una i l’altra, l’entremig que pot fer de frontera o de territori compartit, en funció de si les portes estan obertes o tancades.

Obrir les portes i generar espais de trobada 

Avui en dia el diàleg és més rellevant que mai. Hem constatat que els punts de trobada són inevitables. El món cada cop sembla més petit, i els espais entre han de deixar de ser fronteres per passar a ser espais comuns, compartits, de transició i d’enriquiment mutu. És l’hora dels «inter-».

L’espai de trobada no és una mera frontera, o no hauria de ser-ho. L’espai inter- pot ser més o menys ample, fructífer, viu o orgànic en funció de si se li dona més o menys amplitud o més o menys profunditat. Tot depèn de la idea que en tinguem, de com l’entenguem, de l’ús que en fem. Si li tenim por o no ens sembla fructífer atansar-nos-hi, difícilment podrem arribar a reconèixer el seu valor.

És probable que l’espai de trobada generi por. No és excepcional que això passi. La trobada pot significar, segons com se la miri, una pèrdua de drets, d’identitat, d’espai, etc., i això pot ser sinònim de perill.

Però em penso que tothom que s’ha atrevit a sortir una mica de la seva zona de confort –i s’ha acostat a les altres cultures, o s’ha aventurat en territoris on es parlen llengües que no són la seva o en centres de culte on es practiquen ritus que no són els que un coneix– ha confirmat que aquesta experiència ha resultat enriquidora, i que la trobada aporta més que no pas treu. Generalment, qui té por a la trobada amb l’altre és perquè no està segur de si mateix.

La por a obrir-se

El fet que una altra persona parli en xinès o en rus no fa que la llengua catalana perdi força. El fet que una persona resi de cara a la Meca no impedeix que una altra ho faci de cara a Jerusalem. La por a perdre la pròpia identitat només té sentit quan un agent opressor entra en escena i es persegueix una determinada manera de fer –cosa que val a dir que no és excepcional–, però en si mateixa la trobada enriqueix.

Quan es té por a la trobada en un moment en el qual no hi ha cap element opressor que participi de la jugada és probable que aquesta por aparegui perquè ja resideix, d’antuvi, en l’espai propi.

El fet de sortir de la zona de confort i obrir-se a conèixer l’altre ens obliga a enfrontar-nos a les nostres pròpies pors. És per això, precisament, que aquest espai inter- és tan enriquidor. Com hem dit abans, es tracta de deixar de considerar fronteres i confins en els espais inter- i fer-ne espais que eixamplin la nostra manera de veure el món. Acostar-se als altres no és sortir d’un mateix, és enriquir-se.

Això sí, qui no estigui disposat a canviar, millor que no s’acosti als altres. Conèixer és aprendre, i això implica acceptar que allò que un aprèn el transformarà. Hi ha qui no voldrà penetrar aquest espai inter- precisament perquè creu que hi té alguna cosa a perdre.

Obertura 

Construir aquest espai entre i eixamplar-lo és feina de cadascú. A totes les comunitats hi ha gent més tancada i gent més oberta. Depèn de cadascú entendre que a part de ser diferents dels altres, som iguals, i que el fet de descobrir les nostres consemblances no ens porta a haver de deixar de banda les nostres diferències, ans al contrari: trobar-nos amb els altres ens desperta la sensació que som, en relació amb ells, iguals i diferents. Una cosa no treu l’altra.

És natural que hi hagi diferències entre llengües, cultures, religions o disciplines, però quan descobrim el diàleg intercultural, interconviccional o interdisciplinari ens adonem que persones que tenen creences diferents a les nostres o que pertanyen a cultures diferents a la nostra tenen més en comú amb nosaltres que altres persones que, per contra, pertanyen a la nostra comunitat cultural o religiosa.

Conèixer l’altre, reconèixer-se a un mateix

Quan sortim a conèixer l’altre veiem que l’altre ja era aquí. Quan coneixem altres cultures i descobrim altres creences ens adonem que l’alteritat ja formava part de la nostra comunitat, que la pluralitat ja hi era, i que en l’altre podem veure-hi més semblances.

Al final, les diferències són entre les persones, no entre les cultures o les religions. No hi ha dues persones iguals. Jo puc assemblar-me a una persona de Catalunya pel fet que totes dues parlem català, però en canvi pot ser que estiguem als antípodes ideològicament parlant.

Les afinitats i desavinences són a tot arreu. No poden quedar reduïdes a un àmbit o dos. És per això que quan aprenem a conèixer persones diferents, ens adonem que eren diferents en certes coses, però semblants en altres.

Reciprocitat 

Això ens porta a parlar de la segona accepció de la paraula inter-, que significa ‘reciprocitat’. Quan hem descobert que ens podem sentir més a prop d’una persona llunyana, que practica una altra religió, parla una altra llengua i prové d’un altre país, ens obrim a la reciprocitat. Perdem la por a la trobada, perquè reconeixem que aquesta ens enriqueix. Sabem que en obrir-nos deixem espai perquè entrin coses noves i per tant acceptem que, en la trobada amb l’altre, l’altre és tan enriquidor per a nosaltres com nosaltres per a ell.

Qui es pensa que amb la trobada hi perd més que no pas hi guanya és perquè infravalora l’altre. El creu per sota. Aquesta inferiorització és supremacista, i val a dir que està a l’ordre del dia. És per això, precisament, que cal reivindicar amb tanta força el valor del prefix inter-.

El prefix inter- ens obliga al reconeixement de la igualtat que hi ha entre dos espais, és a dir, de les semblances que els uneixen, ja que si es troben és per alguna cosa. El prefix inter- no és només un representant de la diversitat, sinó també de la igualtat i de la unitat. El prefix inter- posa de manifest que hi ha diferents cultures o religions, però també que entre elles hi ha un espai comú, i que la igualtat jeràrquica entre les persones és ineludible.

Actitud inter- 

Del prefix inter-, per tant, en deriva un actitud. L’actitud inter- ja no és la pròpia d’una cultura o una religió, sinó que és més oberta. Només s’adquireix amb la trobada.

Inter- és una manera d’estar en el món, una manera que no trepitja les altres cultures o religions, sinó que les transcendeix, perquè obre la porta a noves possibilitats. És molt important veure que les transcendeix sense trepitjar-les, perquè hi ha qui podria pensar, en descobrir l’espai inter-, que les diferents formes ja no tenen sentit en si mateixes.

Cal no caure en aquest parany. La interreligiositat no és una nova religió, la interculturalitat no substitueix cap cultura. El reconeixement de les diferents religions i cultures no impedeix l’espai transreligiós i transcultural. L’espai transreligiós o interreligiós no va en detriment de l’espai d’una religió, de la mateixa manera que l’espai d’una religió no trepitja l’espai interreligiós.

Inter- (cultural, conviccional, disciplinari) 

Això és precisament el que dona naixement al prefix inter-: la defensa del dret a situar-se en un espai intermedi per tal d’acostar-se als altres, estimar-los i aprendre d’ells. Si l’inter- arriba a trencar les peculiaritats de les diferents parts, i n’escapça els trets culturals o religiosos, és que no ha entès que l’essència del seu sentit era la defensa d’un espai (el de trobada), perquè n’estarà trepitjant un altre (el propi de cada cosa).

Obrim-nos, doncs, les portes els uns als altres, perquè fer-ho no ha de significar en cap cas deixar de ser qui som, sinó canviar sense perdre les essències.