20 Gen La contemplació és l’acció que no actua
No són pas oposades, l’acció i la contemplació: la contemplació, per tenir lloc, ha de realitzar-se, s’ha d’efectuar. No hi ha res a fora de l’acció. La contemplació és una acció, però és una acció que no actua.
Contemplar és asseure’s a meditar, deixar que passi el temps i permetre que aquest ens porti el què tingui per presentar-nos.
La contemplació s’ha de fer: és una acció
La contemplació només té lloc si se la realitza. És un tipus d’acció. S’ha de fer, i si no es fa, queda sense fer-se. Qui no s’atura a contemplar no ho realitza. La contemplació és una acció que necessita tenir lloc, per existir, com el caminar, l’estudiar o l’adormir-se.
La particularitat d’aquesta acció resideix en el fet que realitzar-la és deixar que succeeixi allò que ha de succeir. Contemplar es permetre que l’acció es realitzi tota sola. Contemplar és deixar que la força natural flueixi de per si.
Contemplar és una acció com una altra. Encara més, de fet: és l’acció més natural i lliure, la menys intencionada i adulterada. La contemplació és l’acció per excel·lència, perquè és l’acció desproveïda de tot allò que no és l’acció.
La contemplació és un tipus d’acció que, a diferencia d’altres accions, no té altre objectiu o sentit que el de permetre que l’acció es realitzin. La contemplació és pura acció.
Una acció al serveix de la realitat present
La contemplació és l’acció per excel·lència, perquè està desproveïda d’artifici: és aquella acció que només aspira a que la realitat es realitzi. La contemplació és l’acció que no vol governar l’acció. La contemplació és la realització de l’acció que té lloc de per si.
La contemplació està al servei de la realitat. És la realització mateixa de la realitat. És la La contemplació és, aleshores, una acció en si mateixa, però que s’obre a la font de si mateixa. La contemplació és l’acció que no actua en si mateixa, sinó que actua a través de la pròpia realitat que es realitza.
La contemplació és una acció que es realitza per prendre consciència de la font de la pròpia acció. És l’acció que s’aferra a la no-acció i que revela que l’activitat i la passivitat es troben i fan matx.
La contemplació no és una acció
Realitzar la contemplació és efectuar un fet paradoxal: és penetrar les accions que apareixen, i participar en elles sense voluntat de transformar-les, amb la única intenció de seguir formant-ne part, de conjunyir amb l’existència, i de fluir amb l’esdevenir. La contemplació és l’experiència de la meravella, és la realització de la perplexitat, és el fet d’assaborir la trobada entre l’acció i la no acció.
La contemplació, finalment, deixa de ser una acció i passa a ser com la consciència de l’acció. És la fusió amb el moviment de l’acció. És el ple gaudi de l’acció. És la plena assimilació entre l’acció i allò a que dóna lloc l’acció. És la fusió de l’acció i el producte que provoca. És la fusió de l’acció amb el motor que l’esperona.
La contemplació és l’acció que no actua
La contemplació és l’acció que no actua. La contemplació és l’acció que flueix de tal manera que s’entrellaça amb els elements que tenen lloc, i dilapida la diferencia entre les coses i les forces que les generen. La contemplació és la materialització pura de l’acció. N’és el producte refinat. La plasmació material de la força que activa les accions.
La contemplació és la realització de l’acció. La seva causa i la seva conseqüència. La plasmació d’una acció que ja no actua i el motor de l’acció que actuarà. És una acció que vivifica i que pren vida, al mateix temps, i que dóna perquè rep i es realitza quan s’entrega i renuncia a efectuar-se.
No Comments