09 Feb La demostració de Déu

La demostració de Déu no arriba mentre nosaltres creguem que tenim existència pròpia, que som quelcom, separadament de la resta de coses, i que la nostra existència significa esdevenir una entitat.

Si no deixem de veure’ns a nosaltres mateixos com a coses no podrem apreciar què És Déu. Déu només apareix quan les coses deixen de ser coses. La idea de Déu significa la extinció de les coses com a coses. No hi ha Déu si hi ha coses, perquè Déu és el vincle entre les coses, i aquest vincle entre les les coses és de tal naturalesa que absorbeix a les coses en si: les coses deixen d’aparentar ser coses con son ingerides per Déu, totalitat aniquiladora. On hi ha Déu no hi ha res més.

La demostració de Déu està en la pròpia mort: quan un assumeix que com a cosa és limitat, i que té un fi, aleshores emergeixen el sense fi i l’il·limitat. La idea de que quelcom pot existit essent finit es contradiu a la idea de que l’infinit pugui existir. Per assumir que l’infinit existeix hem d’acceptar que allò finit desaparegui.

Ara bé, la desaparició d’allò finit no vol dir la seva desaparició real: Només vol dir la seva desaparició com a cosa, com a entitat diferenciable, com a objecte amb essència pròpia. La idea de déu implica l’extinció de la idea de coses. Les dues idees no poden coexistir simultàniament.

La mort de l’ego

Si algú vol la demostració de Deu ha de morir, per tant, perquè allà on és Deu no hi ha espai per a ell mateix, com a cosa. O s’extingeix l’ego que es creu existir o Déu sembla no ser-hi. Cal tornar al silenci per apreciar a Déu.

I això es pot fer vida, perquè aquesta mort no mata la vida, sinó que anul·la l’ego. Cal morir, com a ego, i això es pot fer abans de morir, com a vida. De fet, la vida no mor mai. Son les criatures les que moren. Quan ens adonem que la vida no mort, que no hi ha mort real i que la vida és eterna, aleshores entenem que la vida és diu, que el vivent és ell, creador i sustentador de la vida, i que nosaltres només som un vehicle a través del qual aquesta vida es fa palesa.

De morts només n’hi ha una i és la de l’ego. Quan l’ego mor i un mateix ja no es veu a si mateix com una cosa, ja no es creu ningú i s’accepta com a part, com a peça necessitada, per existir, d’allò que no és ella, aleshores la criatura, malgrat seguir en vida, ja no és criatura.

Morir abans de morir

És aquesta la mort que desitgem: No la de la vida sinó la de l’ego. No la de Déu sinó la nostra pròpia, perque la vida és vida i viu eternament, però només ho fa quan la vida temporal deixa de ser-hi. Mentre la vida de les coses, la que cursa en el temps, sigui entesa com una vida realment viva, aleshores Déu no deixa rastre de si mateix.

És qual el temps s’emmarca en l’eternitat, i les coses en les no coses, i s’uneixen entre sí, que Déu s’apareix sobre les coses i sobre el temps i es revela i es demostra.

Déu només es mostra si al seu costat no hi ha res més. Déu només es mostra quan és u. Déu només té vida si nosaltres no vivim…

…i vivim en Ell. És per això que no cal buscar-lo, a Ell, sinó que hem de buscar-nos a nosaltres. Quan ens busquem ens adonem que no ens trobem, que no hi som com a cosa. I aleshores és Ell qui s’apareix.

Conèixer-se a si mateix

Això és el què vol dir la cèlebre dita sufí que diu que qui es coneix a si mateix coneix al seu senyor, a la seva senyora: A Déu no se’l busca, se’l troba, i se’l troba quan un es busca a si mateix i quan està disposat a entendre què el què ha trobat no és ell mateix.

Per això la demostració de Déu no apareix si un no es busca, i per conèixer-lo cal conèixer-se. En descobrir-se un a si mateix s’adona que no hi és pas, com a cosa.

I el que queda és Déu. Déu és la troballa que apareix quan un s’obre a l’autoconeixement.