15 Gen La diferència entre creients i no creients

Després de discutir sobre la impossibilitat de definir Déu vam parlar dels creients.

–Si els creients no saben què és Déu, quina diferència hi ha entre els creients i els no creients?

–Cap ni una. Em temo que la cosa no va de creences. Diria que la qüestió és l’actitud, la manera d’entendre-ho. Per mi un creient no es distingeix del no creient per les creences, sinó per la seva relació amb la vida, per com l’entén. Al meu entendre el creient és una persona oberta a la vida, entregada.

–Aleshores, no cal ser creient per acceptar a Déu?

–Exactament, aquest és el punt: jo posaria el focus en l’acceptació de Déu, no en la creença. En matèria de creences no hi ha diferència entre els creients i els no creients.

–No es distingeixen per una qüestió de creences, doncs?

–Crec que no, que tothom té les seves creences, perquè les creences son les idees que ens fem de les coses que desconeixem. D’allò que no en sabem gran cosa ens en fem una idea. Aquesta idea és la nostra creença al respecte. Això ho fan tant els creients com els no creients.

–Per això dius que la cosa va per una altra banda…

–Les creences son, senzillament, les coses que imaginem. Déu, en canvi, no és imaginable. Ningú té la més remota idea de què és Déu.

–Aleshores, perquè creure-hi?

–No es tracta de creure-hi, justament, sinó d’entregar-s’hi. La clau radica en l’actitud, no en la creença: Qui s’obre a l’inconegut el deixa estar, l’accepta tal com és, no hi vol intervenir. Admet que no és capaç de comprendre’l. L’inconegut és inconegut, res més. Per molt coneixement que adquirim, mai podrem abraçar un coneixement absolut. Renunciar a tenir-ho tot és entregar el tot a Déu. És admetre que ell arriba on un no pot arribar.

–Això és un tipus d’humiliat: La renuncia a entendre allò que a un se li escapa.

–Exactament. La cosa va d’entrega. El creient que realment creu –no el que s¡imagina coses– s’obre. S’obre, que vol dir que accepta sense conèixer. Abans de conèixer una cosa ja l’accepta tal com és. No vol conèixer la cosa per adaptar-la al que creu que ha de ser, sinó que la vol conèixer per apreciar-la tal com és. L’actitud del creient és la d’algú que respecta allò coneix, de la mateixa que respecte allò que sí que coneix. En relació a allò que no coneix, no s’hi posa. Només s’hi mostra obert.

–No cosifica allò que no sap què és.

–Exacte. I qui ho cosifica, es consideri a si mateix creient o no, ho tanca, ho etiqueta, ho imagina, i això vol dir que ho vol controlar. No s’hi obre. No admet que allò sigui tal com és, sinó que pretén que sigui tal com ell vol que sigui. Això ho fan tant creients com no creients. Per això dic que la diferències rau entre obrir-se i tancar-se, no entre creure i no creure.

–L’espiritualitat no va de creences, doncs, va d’obertures.

–Tu ho has dit: Aquesta és la meva manera d’entendre-ho. Crec que qui té por a l’inconegut li tanca les portes, se l’imagina i el cosifica, i procura controlar-lo. En canvi, qui hi confia l’accepta, l’estima tal com és, sigui com sigui, i s’hi entrega. Sap que no està a les seves mans. Qui s’entrega a l’obert s’obre a Déu… i així deixa que sigui Déu qui el guiï.

–Com ens pot guiar Déu?

–Déu és allò que ens ha fet ser com som. No és pas cap cosa, no és cap persona. El què ens ha fet ser com som bé deu saber què ens convé o què ens ha de passar. La realitat ens fet com ha volgut, o no? Perquè no hauria de saber també què fer amb nosaltres?

–Aleshores, el creient es aquell que renuncia a la seva pròpia voluntat?

–No bé bé, perquè la pròpia voluntat també és volguda per Déu. La realitat ens atorga el lliure albir. La qüestió és que la nostra voluntat no sigui la de l’ego, i això vol dir actuar, de vegades a favor i de vegades en contra de la nostra voluntat, però sempre amb obertura, amb entrega a l’esdevenir.

–La voluntat d’un mateix no desapareix?

–No. Seguim tenint els nostres desitjos i les nostres opinions. Senzillament es tracta d’acceptar que no sempre cal fer-los cas. En canvi, hi ha coses a les quals sempre convé fer cas. La vida ens les mostra, la realitat ens les xiuxiueja. Estar obert és afinar l’escolta i la vista.

–Els budistes diuen que l’arrel del sofriment son els desitjos, que mai poden satisfer-se del tot. En el nirvana s’hi arriba quan ho arriba a suprimir els desitjos?

–Diria que no. Diria que la cosa va d’alliberar-se de l’ego, i això vol dir no desitjar per un mateix cap altra cosa que aquella que ha de succeir. Però el desig no desapareix, més aviat es fusiona amb el desig diví de que les coses siguin com som.

–És una adaptació.

–I una transformació, perquè la realitat està en canvi constant, i de la mateixa manera –i simultàniament– que el primer pas en el camí del creient és per aprehendre el món tal com és, lliure d’allò que volem que sigui, el segon pas consisteix en canviar amb ell. A la vegada, simultàniament. És a dir, no voler el món tal com és, ara, sinó contribuir a que esdevingui allò que vol ser.

–Clar! Déu és allò que ens fa ser com som… però també és allò que ens canvia.

–Això mateix! Per això els creients diem que Déu és un, malgrat no conèixer-lo: perquè tot està interrelacionat, tot està mútuament interconnectat i res queda al marge de la realitat. Tot ve de Déu, tot és mogut per Déu, tot té lloc en el si de Déu, i per tant també tot el què fem nosaltres ho està fent Déu. Malgrat no saber-ne res, de Déu, tenim constància de que tot li pertany. Tot li ho entreguem a Déu, els creients. No només allò inconegut és seu, també és seu allò més nostre.

–Això va més enllà del monoteisme, doncs.

–Exacte: Això és la unicitat, el tawhid, la noció clau per entendre l’Islam. Tot és u. Res queda al marge de Déu, no hi res a fora seu. Malgrat no podem saber res de Déu, podem aprehendre la seva unicitat, perquè no hi ha res que quedi al marge d’altres coses, res és independent del tot o completament aïllable d’altres coses. Això ens porta a admetre la unicitat. Així que el creient és creient perquè per una banda sap que tot és u, i que ell pertany a aquest u, i per l’altra sap que aquest u no li pertany a ell. Dit d’una altra manera, tots som déu, però Déu no és nosaltres. Tots som reals, però la realitat no es redueix al que nosaltres sabem d’ella.

–Aleshores els creients sí que tenen una creença, creuen en la unicitat.

–Sí, això és cert. Creuen en la unicitat absoluta, creuen que tot és u malgrat no abastar el tot. El creient considera que més enllà de si mateix hi ha la resta de coses, les que li son conegudes i les que no. Però accepta que totes hi sigui, i que totes elles formin part del seu món. El creient està obert a que el seu món inclogui allò que no té manera de controlar o conèixer. Simplement.