La força d’Occident. Colonialisme i supremacisme - Sufi.cat
4008
post-template-default,single,single-post,postid-4008,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
La força d’Occident. Colonialisme

La força d’Occident. Colonialisme i supremacisme

Occident té tanta força que ha conquerit el món sencer. El seu tarannà supremacista l’ha portat a colonitzar el planeta Terra de dalt a baix, a convertir als altres pobles en sucursals on s’hi opera segons els seus quefers. Occident ha imposat arreu el seu estil de vida i manera d’entendre les coses.

Tres exemples que demostren com hem colonitzat el món son els següents: Diem que el xinès és una llengua, pensem que l’islam és una religió i creiem que el ioga és una manera de fer exercici físic. Anem a veure si això és ben bé així o no del tot.

El sistema d’escriptura xinesa

Si ens introduïm una mica en l’estudi de les llengües xineses veurem que n’hi ha una que és el mandarí, una altra que és el cantonès, i moltes i moltes més. A la Xina, doncs, s’hi parlen diferents llengües –malgrat que això ens pesi a nosaltres i al propi govern xinès–, la majoria de les quals utilitzen el sistema d’escriptura que, ara si, podem anomenar xinès.

El fet que el mandarí i el cantonès s’escriguin igual no els converteix per força en dialectes d’una mateixa llengua. El cantonès és una llengua de ple dret, com ho és el mandarí. El xinès, per tant, és el sistema d’escriptura que aquestes dues llegües, i d’altres, fan servir.

El xinès es fa servir d’una manera similar a com nosaltres utilitzem els números. Per exemple, quan a Catalunya escrivim 1, 2, 3, diem un, dos, tres. A Anglaterra, en canvi, quan escriuen 1, 2, 3 diuen one, two, three. Així és que anglesos i catalans escrivim d’una mateixa manera quelcom que anomenem de manera diferent. No hi ha cap problema en això, el problema seria assimilar cada número a una única forma d’anomenar-lo… aquesta és la tasca que la Xina, com a nou país Occidental que és, està duent a terme.

L’islam és un din

Si investiguem una miqueta l’islam, veurem que l’Alcorà el defineix com din. Un din és un sistema, un règim de comportament. Com que aquest sistema, l’islam, inclou una fe i, si ho voleu, una religió, però va molt més enllà d’això, és més adequat considerar que es tracta d’un estil de vida o una actitud que no pas d’una religió.

Si nosaltres intentem adaptar l’islam al que entenem que és una religió veurem que no hi encaixa gaire, i comprendrem el malestar de molts musulmans, que veuen com se’ls escapça el seu sistema de funcionament i se’ls obliga a adaptar-lo al que des d’Occident s’ha convingut.

El ioga al servei de l’Atman

El ioga tampoc ens encaixa en això que nosaltres acostumem a anomenar exercici físic. El ioga va molt més enllà d’això. Tant, que ens desmunta el concepte. El ioga pretén el sotmetiment del cos a la consciència. El ioga proposar posar el cos al servei de l’Atman, la divinitat que es troba l’interior de cadascú.

Les asanes que el ioga aporta no son exercicis físics, doncs, sinó que són una disciplina espiritual. Practicar-les serveix perquè la consciència transcendeixi els seus límits físics i es descobreixi a si mateixa com un testimoni transcendent. L’Atman no està sotmès al cos, sinó a la inversa, i descobrir-ho és, precisament, el sentit de la pràctica del ioga.

Si practiquem ioga i seguim pensant que la ment és una part o una funció del cos és que no estem entenent què estem fent. El ioga ens porta a alliberar-nos del cos, i si en seguim presos és que no som capaços de discernir què és l’Atman, el testimoni que regeix el cos… però que pot ocultar-se i deixar-se trepitjar per aquest.

Un camí d’alliberament

Quan l’Atman pren les regnes de l’organisme, pot dirigir-lo. En fer-ho, li aporta salut a aquest cos, però la salut li arriba a l’organisme com de retruc, com una conseqüència no buscada, perquè el que pretén el practicant de ioga no és altra cosa que desaferrar-se del seu cos i retrobar-se amb el seu esperit.

Degut a que l’esperit o Atman passa inadvertit als ulls de qui s’adona que hi és, el ioga pot passar fàcilment a ser considerat una manera de fer exercici físic. Ara bé, gràcies a la pràctica del ioga un pot arribar a adonar-se que el cos –el mateix cos que semblava fer-li ombra a l’Atman– cau a l’exterior de l’Atman –la consciència interior, pura i lliure–, i que aquesta pot independitzar-se’n. Així, gràcies al ioga, un s’allibera del pes del cos, i deixa de sentir-lo com una presó.

Escoltar i aprendre

Caldria preguntar-se si les paraules cos i esperit són vàlides per descriure allò que de que estem parlant. Crec que sí, perquè en utilitzar-les no els atorgo la càrrega que podríem portar, sinó que les faig servir en un sentit iòguic.

Podem entendre el ioga sense parlar sànscrit, de la mateixa manera que podem entendre l’islam sense parlar àrab. Del que es tracta és d’escoltar les propostes que ens proposen, d’obrir-nos al què són sense pretendre imposar res. Si ho fem, podem parlar de qualsevol cosa amb la nostra pròpia llengua, aquest no és el problema.

Amb tot, aquests tres exemples –com tants d’altres que podríem posar­– ens demostren com la nostra mentalitat, colonial i supremacista, té per costum reduir el món i imaginar-lo a la seva imatge i semblança. Tenim el mal hàbit de cosificar el món segons el nostre patró de tall. Per sort, el món és molt més gran que tot això, i cada dia ens ensenya moltes coses…

… si li permetem que ho faci, i molt em temo que preferim ensenyar-li al món com ha de ser, que no pas aprendre com és realment.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies