24 Nov La mort segons la doctrina atea

Li pregunto a un ateu què pensa que passa quan ens morim: Quan ens morim, ens podrim, i la nostra vida s’acaba, em respon.

Naturalment. Quan ens morim el nostre cos es descompon. Però jo em resisteixo a pensar que nosaltres som només el nostre cos.

Estem parlant del cos, aleshores. Dic. Però em penso que el cos d’un mort, i això ho veu tothom a simple vista, és diferent al d’un viu. Entenc que la vida és aquesta cosa diferent al cos. La vida té lloc al cos, certament, però quan morim observem que aquesta vida deixa de tenir lloc al cos.

No sé pas en quin indret passa tenir lloc, aquesta vida, ho reconec, però en el cos és obvi que ja no hi és. Jo entenc que la vida i el cos no son la mateixa cosa, i ho crec perquè veig que el cos d’un mort, al segon de morir, ha canviat. La vida ha desaparegut, i no ha deixat més rastre que un cos inert. El cos que allotjava aquesta vida no és la vida que tenia lloc al seu interior.

On està la vida?

El cos d’un mort és diferent al cos d’un viu. És per això que em pregunto on està la vida? I no en sé la resposta. Però que no la sàpiga no em porta a pensar que simplement desapareix. M’han ensenyat que les coses no apareixen i desapareixen perquè si. M’han convençut que, en aquest món, tot es transforma. Tot canvia d’estat constantment, i la mort no tindria perquè ser una excepció a aquesta norma. Perquè les coses, que normalment segueixen la llei de la transformació, podrien de sobte saltar-se aquest principi i desaparèixer sense més… o desaparèixer en part, vull dir més aviat, perquè el cos no desapareix pas. Però la pregunta ve per l’altra part, la que no és cos, la que aparentment desapareix. Què se’n fa d’això? On va la vida? En què es transforma?

L’energia vital de la persona viva ja no es troba en el cos del mort. La vida desapareix del cos, en marxa. Però això no té perquè dir que s’extingeix. Potser va a un altre lloc. Qui sap. No tenim perquè saber on va la vida. El què si que podem saber saber és que deixa d’estar allotjada al cos del difunt. I aquesta és la pregunta que li formulo a l’ateu. I em diu que si, que aquesta part desapareix: S’acaba.

El creacionisme de l’ateu

Si l’ateu creu en la desaparició de la vida, en morir, també deu creure en la seva aparició, en néixer o engendrar-se aquest cos. I jo em pregunto, com pot aparèixer i desaparèixer, la vida? No és això, justament, el creacionisme?

O sigui… l’ateu és creacionista? M’ho pregunto, i medito que qui creu que la vida s’extingeix, creu en la màgia. I segueixo reflexionant i m’adono que aquesta creença em sembla molt curiosa, en un materialista. Jo em considero materialista, i com a tal m’he convençut de que les coses es transformen, i que no apareixen i s’esfumen del no res.

Un bon materialista sap que les coses no s’acaben sinó que es transformen. Qui creu en la matèria, sap apreciar que la matèria d’un mort perd alguna cosa en relació a quan estava viu. I per això li torno a preguntar: Que perd, el cos d’una persona, quan mor? On va allò que perd?

No li importa, això? Li es igual? No! Perd energia, em respon. Naturalment. Aleshores estem més d’acord del què em pensava. De fet, estem del tot d’acord: Perd energia vital, convenim. Però jo em segueixo preguntant què se’n fa, de l’energia? On va o en que es converteix?

No és tinguda en compte, l’energia vital?

L’energia és matèria subtil i la matèria és energia densificada. Com podríem dissociar del tot la matèria de l’energia? En tot cas, és cert que podem separar-les quasi del tot. Una cosa pot tenir forma d’energia, o forma corpòria, però en última instància matèria i energia són dos formes del mateix ens.

Com l’aigua, el gel i el vapor: Sabem que son una mateixa cosa, però en estats diferents. Sabem que l’aigua pot convertir-se en vapor… i sabem que així és com apareix la rosada, que és condensació de vapor d’aigua. Quan l’aigua s’evapora deixa un rastre de condensació. Ho veiem a la gespa del camp de bon matí, i també ho veiem a la tapa d’una olla quan bullim macarrons.

El cos alimenta del mort passa a ser aliment per a les plantes i els cucs

Potser quan morim l’energia de la vida s’evapora, mentre que la matèria queda en el cos. I aquesta matèria és aliment d’altres formes de vida, animals o vegetals, perquè fet i fet en aquesta matèria encara hi queda una mica d’energia, i probablement també hi hagi una punta de matèria en l’energia que emigra del cos del difunt. Diuen que en el moment de morir perdem 21 grams. No ho sé…

En tot cas, el què sí que sé és que el cos d’una persona canvia al segon mateix de morir. Veiem que el cos segueix allà, però percebem que alguna cosa ha desaparegut. A mi m’agrada pensar que al cos humà li passa el mateix que a l’aigua quan s’evapora: es torna invisible per a nosaltres, però ens deixa la rosada, i aquesta rosada testimonieja que allò que s’ha esfumat no s’ha esfumat sinó que ha canviat d’estat.

Quan veiem que algú mor entenem que alguna cosa ha canviat, però només veiem una meitat de l’operació que ha tingut lloc. Ha canviat una vida, que s’ha separat en dos, i ens deixa visible la part amb més matèria. La part feta d’energia ens resulta més difícil de percebre… encara que hi ha qui diu que ha sigut capaç de veure-la, sortint del cos inert, perquè fins i tot en l’energia hi queda una part de matèria… de la mateixa manera que en la matèria hi queda una part d’energia, que és la que serveix d’aliment als cucs.