28 Nov La naturalesa, el nostre sistema

Camines carrer avall. T’atures al semàfor i mires l’hora. Quarts de cinc. Mires a dreta i esquerra. No passa cap cotxe i et disposes a avançar. Però t’atures, perquè t’adones que el comerç al qual anaves està tancat.

Al teu voltant, les botigues són tancades. Només estan obertes les més grans, que no tanquen als migdies. T’asseus al banc per contemplar la gent que passa. Falta prop d’una hora perquè es faci fosc, però a Reus tothom fa com si encara fos migdia. És evident que a Reus hi imperen unes lleis artificials. El biorritme de la ciutat no té res a veure a aquell ordre natural que dicta els cursos dels processos. Els tempos que ens hem creat no són aquells que ens han donat.

L’horari (del sistema) solar 

El fet que a les tardes tantes botigues obrin a les 17h, quan es fa fosc abans de les 18h, ens indica com de lluny n’estem de la naturalesa. Però, per definició, la naturalesa és allò-que-som-i-que-no-podem-deixar-de-ser. Aleshores, què ens ha portat a pensar que ens en podríem allunyar? Perquè el nostre sistema no s’aferra a aquest sistema?

Aixeques la mirada cap al cel. No plourà, però penses que t’agradaria. Fa aire, això sí, i per això et cordes la jaqueta. Somrius. Amb quina mena de govern ens governem, els humans, que s’allunya tant del règim sobre el qual se sosté?

Quin criteri ens ordena, a les persones? Quines lleis tenim al cap? És que potser ens regeixen uns principis diferents a aquells que ordenen la resta de l’univers? Des de quant la migdiada acaba quan comença a fer-se fosc? Que potser les fulles viuen, si més enllà de les branques i del tronc no hi ha arrels?

Som com les fulles de tardor. Hem trencat la tija que ens unia al tronc comú. Ens hem separat de la natura i, en fer-ho, ens sentenciem.

Allò que som

Què ens pot haver portat a fer-ne, del progrés, un allunyament de tot allò que és natural? Perquè hem relacionat el fet de progressar amb el d’aïllar-nos de la font que ens alimenta? Quant temps fa, que la naturalesa ha deixat de ser la nostra referència?

No entens res. Que potser hem nascut a dins d’una bombolla? Tancar-se en un mateix és aïllar-se de la vida, és separar-se de la font que la sustenta, és allunyar-se de la força que l’aviva.

Què ens pensem que és, la naturalesa? Qui és, ella, sinó nosaltres? Ella som nosaltres. Nosaltres és ella. La naturalesa, com un objecte diferent dels elements que la composen, no existeix. La naturalesa és les persones, la naturalesa és les flors. La naturalesa és la foscor, l’hivern, el sol.

La llum.

Les estacions de l’any

La gent va amunt i avall. Molta gent sembla ocupada. D’altres sembla que només han sortit a passejar. Tu no tens cap pressa. Respires fons. Guardes l’aire. El deixes anar. T’adones que l’alè que ingereixes és el vent que t’acaricia el clatell. No el veus, però el sents al cos i l’observes a les branques que es belluguen. I somrius. La naturalesa està en els cossos que l’omplim. No existeix, com a tal, a fora dels éssers que la conformem. Perquè hem après a veure-la com un objecte extern a res? Perquè ens creiem subjectes, i veiem les coses com a objectes? Desde que quant la realitat és objectiva? Des de quant pensem que se separa de la vida, dels individus, dels subjectes?

Que potser no som naturalesa, tots nosaltres, com ho són les fulles de tardor o com el vent que les separa de les branques? Què té de dolent, la tardor? Que només ens poden agradar els dies llargs i les revetlles? I del recolliment i la introspecció, que no n’estem orgullosos, també? Els llargs vespres per meditar, llegir o dibuixa, no són potser un regal meravellós?

On queda tot allò que la natura coneix com a tardor i que nosaltres fem com si no hi fos? Que no veiem que estem vivint una tardor increïble, forta i contundent, com feia temps que no vivíem?

La tardor, el recolliment

El desplegament de la vida dóna lloc al seu replegament. A la vida només hi ha lloc per un creixement infinit si, entremig, s’hi insereixen unes dissolucions. La continuïtat, per curiós que pugui semblar, només és possible gràcies a la ruptura. La transformació té lloc per permetre el desenvolupament. La constància és canvi. No hi ha evolució sense renovació.

Un desplegament continuat se serveix d’un replegament esporàdic. La continuïtat hi és per la discontinuïtat. Les coses en són una. Però sembla que del replegament ens n’oblidem, és com si no en sabéssim res? No ens agrada, potser, acceptar que tot s’acaba, i que per això sorgeix quelcom nou? Com podria res evolucionar, si no trenqués amb el passat que el fa possible?

On és, la calma? On està, l’acceptació, l’agraïment? Perquè no acollim el què se’ns dóna? Perquè per fer el que fem hem de trencar amb allò que es fa de natural? Perquè hauríem d’evitar la tardor? Que no ens agrada, que arribi l’hivern?

Per on surt el sol

Exhales per la boca, com qui bufa una espelma lentament. Recordes el dia de l’aniversari. Ara està en la fase en que te n’allunyes… i aviat arribarà en dia en que te’n tornaràs a acostar.

Però als comerços sembla que les estacions de l’any els facin nosa. No entenc perquè segueixen el mateix horari estiu i hivern. I tot arreu és així: a l’escola, a les administracions, a la programació televisiva. Ens encallem en una etapa, ens estanquem, perdem el rumb, i a sobre quan ho fem ens creiem els inventors d’un món millor. No cal dir-ho: estem del tots desorientat i, en no veure l’orient, ens creiem que no existia, que l’hem superat, que calia matar els nostres origen.

Però l’origen és per on surt el sol, i no hi ha res sense origen, per molt que quan el procés avança l’origen caigui cada cop lluny. No hi ha riu que se separi de la font. No hi ha primaveres que no s’aboquin en tardors. No hi ha cap situació estable que pugui aïllar-se de la inestabilitat.

El règim dels comportaments

Que no voldreu sopar quan es faci fosc, aquest vespres, com feu a l’estiu? Perquè allargueu els dies com si fóssim al mes de juny? Que no veieu que fa setmanes que els dies s’escurcen a gran velocitat? Que potser també dormireu set hores, com a l’estiu, enlloc de vuit o nou, com correspon a l’hivern? Les vuit hores que els nostre cos ens demana són només una mitjana…

Quin cos pot mantenir la seva vida sense l’aliment que el sosté? Quin sistema o règim podria funcionar al marge d’allò que l’alimenta? Com pot ser que organitzem la vostra vida al marge de l’ordre que impera en la natura? En quines criatures ens hem tornat, per arribar a a fer aquestes coses? Quan una societat organitza el seu sistema allunyant-lo del de la naturalesa que li dona vida, només té un futur possible: la crisi.

Doncs bé, aquest és el punt en que ens trobem, veïns estimats, i això només ens deixa una sortida: el retorn a la naturalesa. Els règim dels nostres comportaments no depèn només del que decidim fer a cada moment, també depèn d’allò que ho fa possible, i aquesta possibilitat ens ve amb les seves condicions.

La naturalesa, el nostre sistema

La naturalesa no ens necessita pas, per ser-hi. Ella té la seva pròpia força, i segueix els seus propis principis d’ordre. Que potser no segueix les seves lleis? I quines lleis podem fer els homes, al marge d’aquestes lleis que ens han donat la vida, que ens mantenen cada dia? Que potser el règim de l’univers no és prou bon sistema per a nosaltres? Desenganyem-nos, germans. També som germans de tots els altres. Només hi ha un nosaltres.

Als humans no ens correspon salvar el planeta. No podem fer-ho, perquè no està a les nostres manes, com tampoc podem conquerir-lo o dominar-lo. No estem per sobre del planeta. Estem a la seva superfície, i les nostres arrels estan dins seu.

Formem part

El món té de per si la seva pròpia naturalesa. Nosaltres, simplement, en formem part. No som els artífex de la vida. No som els governants de cap imperi. Només som menudes criatures a les quals es dóna vida.

Hem cuidar-nos a nosaltres mateixos, això sí, i tenir cura del planeta, com ell en té de nosaltres. Per fer-ho, tenim a la nostra disposició el model de major èxit: mireu a dreta i esquerra, sentiu el que teniu a dins i observeu el què hi ha a fora, i us adonareu que a tot arreu hi ha la naturalesa. Res més. Només naturalesa. Ella és a tot arreu. Ella sempre hi és. I no cal fer res per salvar-la, perquè és allò que sempre serà.

Ella sempre sap què fer. Sap què és el millor per la vida, i per això ens ha donat el que tenim. Pel nostre bé, que l’únic sistema que ens regeixi sigui la naturalesa. Que es tanquin les botigues quan es fa fosc, i que s’obrin els nostres cors a agermanar-nos amb el conjunt de l’existència. Tots expressem la mateixa vida. Tots compartim un mateix alè. Tots expressem una existència. La nostra. La de cadascú. La de tots.

No hi ha cap part en que no hi càpiga el tot. Som la tardor, ara mateix, i la primavera no ens manca, perquè no hi és. Ara no podria ser-hi…

I quan veus que obren les botigues t’aixeques i dius adéu, en veu baixa. Arriba l’hora de tancar-se. Ja tornaràs demà al matí.