La nostra visió del món és parcial (però sabem que tot és u) - Sufi.cat
3576
post-template-default,single,single-post,postid-3576,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
La nostra visió del món és parcial (però sabem que tot és u). Din islam

La nostra visió del món és parcial (però sabem que tot és u)

No tenim accés a la majoria dels punts de vista. Cada persona, cada criatura, cada família cada cultura, cada llenguatge té accés, només, a una petita porció d’un món enorme inabastable. La majoria dels fenòmens se’ns escapen, la majoria del què succeeix ens passa desapercebut. Tanmateix, i aquesta és una meravella que sorprèn màgicament, tenim consciència de que un sol tot tot ho engloba, i que nosaltres també en formem part. La nostra visió del món és parcial (però sabem que tot és u).

No ho sabem tot, però sabem que no hi ha res que se n’escapi, d’aquest tot. No tindrem constància de gran cosa, però sabem el més important: el tot existeix. Només hi ha un món, un univers, un escenari, un món real. Així ho creiem, perquè concebre una altra cosa no sembla que pogués tenir cap lògica. Amb tot el què sabem, per poc que sigui, en tenim prou per aprehendre que tot està en interrelació, que no hi ha res que se li escapa, a la unitat gegant que tot ho abasta, i que no és possible que una forma d’existència tingui lloc en un apart.

La unicitat, la interrelació

La nostra experiència es relativa. La nostra participació en el conjunt de l’univers es diminuta. I tanmateix la unicitat d’allò real és evident. No hi ha existència al marg d’aquest u abastador. No hi ha vida fora de la interrelació. Sabem el més important. Sabem poc, però sabem prou: sabem que la nostra existència només pren sentit en el marc que l’allotja, en l’univers del qual forma part.

Sabem entendre que tot pertany a una sola realitat, per molt que no siguem capaços d’apreciar-la ni abastar-la, mai, de cap de les maneres. Tanmateix som ben capaços de comprendre que no hi ha res que se li escapi, a la realitat una on tot pren vida. Sabem que no ens és possible aplegar-la i agrupar-la, a la realitat una, però sí que podem tenir-ne consciència. Ningú té accés a englobar el tot però això no fa que s’hagi d’oblidar-lo.

L’islam i el din

Recordar-se’n. Aquesta consideració és la pròpia de l’Islam. Ser-ne, conscient, de l’u, malgrat la dispersa pluralitat de tot el múltiple. Islam és una manera de veure les coses, una manera d’estar en el món: la de la relativitat en l’absolutesa. La de la consciencia de que tot allò menut troba existència en una realitat que el transcendeix.

Islam és un sistema. Islam és un règim de comportament. Islam és una manera d’aprehendre la vida i d’atorgar-li el seu sentit. Islam un manera de formar part del tot, conseqüent amb l’existència i oberta als principis que la regeixen.

L’islam és un din, diu l’Alcorà, i malgrat que molts autors tradueixen din per religió, cada vegada en son més els que deixen el terme sense traduir, o que escolleixen altres paraules per traduir-lo. Més que a una religió, la noció de din remet a una manera de funcionar, a un sistema que regula, a un règim de govern, a un conjunt operatiu que regeix la manera de funcionar i relacionar-se de tot el què en forma part.

El din de l’islam

I quin és el din de l’islam, quina manera de funcionar és aquesta que s’anomena submissió, entrega, és a dir, islam? És simple: la que regeix en la natura. El din de l’islam és el sistema natural. El règim que l’islam contempla com a forma de govern és el sistema que regula el funcionament de l’univers. El din de l’islam és aquell que les criatures de l’univers accepten i obeeixen. Regir-se per l’islam vol dir regir-se per les lleis connaturals, inherents a la pròpia vida.

Això no vol dir que sigui fàcil definir-les i apreciar-les. Però d’entrada, islam vol dir acceptar-les. Harmonitzar-se amb el món és la millor manera d’habitar-lo. Islam és fer-ne, de la força de vida, l’autoritat del seu govern. Islam és posar la part petita al servei d’allò més gran que la regeix. Entregar la pròpia perspectiva a la font que dóna llum. Al principi que tot ho regeix, regalar-li la menuda interpretació que un pot tenir-ne, aportar-hi el petit gra de sorra.

La relació entre les criatures i l’ordre de l’univers

Les claus de l’islam son l’harmonia i la interrelació, perquè la seva premissa és la unicitat. La multiplicitat, per diversa que sigui, té lloc en el si de la unitat. Respectar aquestes dues premisses –la unicitat de cada criatura, la unicitat del món– seran doncs els principis de l’islam.

Seran ritus propis l’islam, consegüentment, tots aquells actes que ajudin a harmonitzar-se amb el medi, a fluir amb la vida a conviure amb la pluralitat de formes de vida sense trencar amb l’harmonia universal. Al contrari, donant-li forma i nitidesa. Així les coses, tot allò que expressi els principis de l’univers serà islam. I realitzar quelcom que els oculti o els manipuli serà ser un infidel. L’infidel, el kafir, no és sinó qui no és el fidel als principis que el regeixen…

… a si mateix! A la seva pròpia vida! Deixar de fer allò que li és connatural a un mateix, això és ser infidel. «Ells maquinaven, però Al·là també feia projectes, i Al·là, Déu, és el millor dels maquinadors», diu l’Alcorà (8 :30). Doncs bé, ser fidel al mandat que Al·là proposa, estar cenyit a la seva forma de govern, vet aquí el propòsit dels que es consideren musulmans.

L’existència i el principi regent

Les estratègies de Déu no són altra cosa que les lleis de la naturalesa, les regles indefugibles del joc de la vida. Aquestes i no altres són les maquinacions del creador, principi regent de l’existència. Assumir-les i fluir-hi es l’objectiu dels musulmans.

Potser el que caldria preguntar-se és què entenem per creador, i si el veiem com a una cosa diferent a aquest principi regent, i què creiem que és l’existència, sinó la forma que aquest principi pren en cada moment en cada lloc.

La nostra visió del món és parcial (però sabem que tot és u)

La nostra visió del món sempre és parcial i relativa, d’això no en tenim cap dubte. Però al mateix temps també sabem que tot és u. Un principi ho relaciona tot i cada cosa. Un sol principi governa al conjunt l’existència i l’obliga a que es comporti segons el sentit que li és donat.

Cenyir-s’hi serà trobar el cel. Fugir-ne serà obrir-se les portes de l’infern. L’important és harmonitzar-s’hi, no mirar cap a un altre costat, no voler que regeixi un altre sistema.

Pot no coincidir amb les vostres il·lusions,
[el fet] que qui obri malament serà retribuït per això
i no trobarà qui el protegeixi de Déu, ni ningú que l’auxiliï.
Per contra, qui faci bones obres
–sigui home o dona– i a més sigui creient,
entrarà al paradís i no se li farà cap mínima injustícia.
Alcorà, 4: 123-124

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies