25 Jun La recepta per no tenir-li por a la mort és estimar la vida. Entrevista d’Alba Cartanyà

Entrevista d’Alba Cartanyà per a La Conca 5.1

Arnau Oliveres: «La recepta per no tenir-li por a la mort és estimar la vida»

Arnau Oliveres Künzi (Barcelona, 1980) és acupuntor, codirector d’AUDIR (Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional) i blocaire; amant d’un “fil invisible però perceptible” que anomena espiritualitat i que connecta el seu interior amb el món exterior. Comparteix coneixements, experiències i reflexions a la pàgina web sufi.cat. Conversem amb ell sobre un tema que ens travessa sempre: la mort. I també sobre la seva companya inseparable: la vida.

“Morir és entregar la vida”, dius en un text escrit al teu blog. Perquè la vida “no és quelcom que pertanyi a un cos, sinó que es manifesta a través d’aquest”. Què implica, aquesta despossessió de la vida, en el sentit d’entendre i acceptar que no és nostra, sinó tan sols una energia que ens omple durant un temps?

Jo entenc que la vida és una força que no es pot cosificar. Sí que es pot materialitzar, perquè penetra en la substància, però no hi queda empresonada. Per exemple, un llibre d’anatomia parla dels cossos vius però a través dels cossos morts. En un cos mort hi veiem exactament el mateix que en un cos viu, menys la vida. Això em sembla molt interessant perquè vol dir que, d’alguna manera, podem distingir el que és la vida del que és el cos.

La vida és un do que ens arriba, no l’hem triat. En general, és un regal increïble, i implica dues coses: acceptar-lo, cosa que passa per empoderar-se i beneficiar-se’n; i saber que arribarà un dia en què l’haurem d’entregar. La vida ens recordarà que no és nostra, que ens desposseeix, i que se’n va a seguir el seu camí.

Hi ha un conte de Khalil Gibran, un escriptor libanès, que diu que una fulla de tardor a la primavera es converteix en flor. Entenc que això és la mateixa vida en varies fases. Fins a quin punt, aquesta flor i aquesta fulla són elements diferents? No dic tampoc que siguin la mateixa cosa, i tampoc diria que es tracta d’una reencarnació perquè no és que una es converteixi en l’altra. Simplement hi ha una vida, única, que es manifesta de mil maneres, que es transforma, es divideix, s’ajunta… i que ho va avivant tot. Jo entenc la vida en macrocosmos, com una sola entitat, que es manifesta en la fulla, la flor, en tu, en mi. Com a força és una, però com a forma és múltiple.

I l’entrega és l’actitud amb la qual crec que hem de viure. Partim que primer hem acceptat la vida, perquè si no, no estaríem vius; i una vegada l’acceptem, hem d’estar al servei d’aquesta vida, cuidar-la. Com a vida individual, dedicar-se a cuidar la vida universal.

La mort ha estat un tema, per no dir preocupació, recurrent al llarg de la història de la humanitat. A nivell més individual, potser cadascú ens hi vinculem de manera diferent. Quina és la teva pròpia relació amb la mort?

Jo vaig néixer en una família de sis: la meva mare, el meu pare, i quatre germans. I d’aquests sis, ara en quedem quatre, perquè n’han mort dos. Però la vida continua, i ara tinc dos fills; he perdut dues persones properes però també n’he guanyat dues.

El primer que més em va impactar va ser la mort del meu germà, quan ell tenia 28 anys. Jo en tenia 30. Va ser una mena de lliçó del que era la mort, quan realment vaig degustar el dol. No sé ben bé com definir-lo, però bàsicament és l’experiència de la mort d’un ésser estimat. Aleshores sents la mort tan a prop, que arriba un moment en què fins i tot la desitges (potser involuntàriament, inconscientment). Com que notes tant la força de la mort, està tant present al teu voltant, també la vols per a tu perquè penses que no saps fer altra cosa que estar mort. I aleshores caus en una mena d’estat de negació de la vida, en què estàs viu però en realitat estàs mort. És un procés de mort en vida.

Jo vaig estar un any o dos en aquest procés de dol, i en un punt vaig haver d’agafar les regnes i fer alguna cosa. Recordo que vaig necessitar demanar-li disculpes al meu germà, per desprendre’m del seu record i superar el dol. Havia d’apartar-me de la mort i anar a perseguir la vida… Vaig començar a activar-me més, motivant-me forçadament. Però després la vida va venint, i quan t’hi relaciones, la vida et va alimentant de nou.

Aquest dol, i tota la seva experiència, et va ajudar a preparar-te per afrontar altres dols que vindrien després?

Sí, moltíssim. El que parlàvem al principi, de l’entrega i la despossessió de la vida, ho vaig aprendre aquí. El fet de veure com una persona jove se n’anava progressivament, perquè li van diagnosticar un càncer i va morir al cap d’un any. Va tenir temps per acceptar la seva mort, i va marxar en pau, però també amb la sensació que era jove i que li tocava renunciar a moltes coses. També va voler aprofitar els últims mesos que li quedaven i, per exemple, es va casar amb la seva parella.

Aquí hi ha com una mena de procés de dol anticipat. Una primera part de lluita, i una altra d’acceptar-ho. Els mesos finals van ser una acceptació.

No es pot parlar de mort, sense parlar també de vida. Es té sempre present aquesta interconnexió?

No, i crec que no queda altra que acceptar-la. La immortalitat la podem deixar per la literatura i la ciència ficció. És llei de vida (o llei de mort, digues-li com vulguis). Igual com hi ha una primavera hi ha una tardor, hi ha generació i també hi ha degeneració… A mi m’agrada molt el pensament xinès, que explica els processos a partir de la teoria del yin i el yang. No entenc que el cicle de la vida pugui ser diferent. Ara bé, pot ser més o menys accelerat; el meu germà mateix, va estar creixent i madurant fins als 27 anys, es va posar malalt, i després va estar un any envellint i perdent facultats. Però va viure totes les etapes de la vida fins que va arribar la mort, com una etapa més.

I, de fet, potser és precisament aquesta existència inequívoca de la possibilitat de morir, que ens empeny a viure més intensament.

Sí, sí, totalment. Per això el meu germà va fer tot el que va poder i va decidir gaudir tot el temps que li quedava. Això també em recorda al meu pare, que va morir fa un any. Estàvem a casa, quan ell estava malalt, i amb el meu germà discutíem d’alguna cosa totalment banal, quotidiana, i el pare va demanar-nos, amb un fil de veu, que no discutíssim. Aquest “no discutiu” el recordaré tota la vida, perquè és la lliçó d’una persona que t’està dient que t’enfoquis en les coses importants, que no perdis el temps. Crec que el fet de tenir present la mort, com dius tu, fa que la vida passi a tenir molt més valor, que l’estimis i la cuidis més.

Precisament en un text dedicat al teu pare [el reconegut activista i economista Arcadi Oliveres], dius que “l’absència només és possible si hi ha hagut una presència”. En el sentit d’una existència plena, potent, que deixa petjada…

Exacte. Si abans hem dit que no podíem entendre la vida sense la mort; tampoc podem concebre la mort sense la vida. En aquest sentit, presència i absència es fan de parella.

El fet de pensar en la mort de manera conscient, de tenir present que arribarà, és bo perquè com més acceptis que hi haurà una absència, més gaudeixes de la presència.

Per què hi ha persones que tenen por a morir-se? Podria ser perquè, precisament, no acaben d’estar contentes amb la seva existència?

Jo penso que sí… Cada persona és un món, però crec que qui sent que ha fet tot el que havia de fer, mor en pau.

Crec que les obsessions no són bones; i obsessionar-se amb la mort, tampoc. I encara menys, tenir por de que arribi.

Abans que morís el meu pare li vaig fer una entrevista, perquè hi havia algunes preguntes que tenia ganes de fer-li. Jo li explicava una dita, que diu la vida s’ha de viure com si durés molts anys (creant vincles forts, establint compromisos, implantant hàbits saludables a llarg termini…), però davant de la mort, al contrari: s’ha de viure amb la perspectiva que potser t’atrapa ara mateix. Crec que hem de viure amb aquesta actitud ambivalent.

I aquestes persones, realment, no és que li tinguin por a la mort; li tenen por a la vida. Perquè com has dit en la pregunta, si estiguessin fent el que els agrada, amb una rutina plena i satisfactòria, no els obsessionaria la mort.

La recepta per no tenir-li por a la mort és estimar la vida. Una societat que li té tanta por a la mort, es perquè no gaudeix de la vida: estem explotats, en un planeta contaminat, tenim relacions comercials injustes… Totes aquestes asimetries, aquesta manca d’amor, fa que li tinguem por a la mort. Perquè la veiem com una mena de venjança del món cap a nosaltres.

És a dir, la persona que viu amb alegria i generositat, va pel món creient que rebrà el mateix i no té cap mena de por. No es pensa que res dolent li pugui passar. En canvi, qui maltracta i descuida la vida, es pensa que aquesta li farà el mateix.

La manera de viure la mort també depèn del lloc on vivim. Als països occidentals, europeus, la mort és quelcom generalment esporàdic, no convivim amb ella diàriament (com sí que passa en altres zones, que estan en guerra o en conflicte permanent). Com influeix això, en nosaltres, i a nivell de societat?

Nosaltres tenim una concepció molt individualista de la vida. En altres cultures, les vides son més compartides, i en això tenim moltes coses a aprendre.

Fa no gaire vaig anar a un enterrament, i recordo la frase típica que es diu de “llàstima que ens haguem de veure en aquesta situació”. I jo penso: d’acord, però quina alegria veure’ns, no? Hi ha societats que celebren aquesta de la trobada, en canvi nosaltres estem una mica acomplexats. Hauríem d’aprofitar aquella mort per cohesionar-nos, com a poble, veïns, família.

En la cultura suïssa, per exemple, (jo soc mig suís i mig català), es produeix un fenomen interessant: després de la cerimònia de comiat es fa un àpat o un pica-pica amb la gent que hi ha assistit. Aquest fet de compartir tots junts es deu a que es tracta d’un país de muntanyes, on els pobles estan molt allunyats entre sí, i quan abans les persones s’havien de desplaçar per anar a un enterrament, ja es quedaven allà per aprofitar el viatge. I això s’ha mantingut. I tot i ser occidentals, no són tan rancis com nosaltres [riu].

En aquesta línia, quina és la importància dels rituals?

Crec que són necessaris, tant individualment com col·lectivament. Són importants perquè marquen etapes, crec que cohesionen (quan agraden, no quan són imposats). Són reptes a assolir, i ens connecten amb els cicles de la naturalesa. És acceptar que es tanca una porta i se n’obre una altra.

Jo hi estic molt d’acord, i penso que, per exemple, els que no són creients copien una mica els rituals dels creients. En la cerimònia d’una mort, en comptes de llegir l’evangeli, llegeixen poesia. Però el ritual està allà. Crec que tothom el necessita; tot ajustant-lo a les seves creences.

Al principi deies que la vida és una energia que ens omple, de sobte, sense nosaltres decidir-ho. Què n’opines del desig o voluntat d’acabar amb ella?

Bé, és que ho podem fer. Podem desprendre’ns d’aquesta vida, si així ho volem. Crec que s’ha de ser molt valent per fer-ho. Com a possibilitat hi és, i seria important que se’n parlés. No crec que per parlar-ne s’inciti al suïcidi.

Jo el respecto perquè és una decisió individual; perquè empatitzo amb la persona… ho està passant malament. Per això és vital parlar-ne i buscar maneres d’ajudar. Estic a favor de legalitzar la eutanàsia, i entenc que hi hagi persones que la vulguin practicar.

Personalment, no la contemplo massa com a possibilitat, perquè jo estic disposat a acceptar que la vida em porti cap a camins no desitjats, i intento encaixar allò que vingui. Vull acceptar aquest regal (que en realitat es un préstec).

També penso que el fet de trobar un sentit a la vida fa que l’acceptis per més dures que siguin les condicions. Avui dia hi ha molts suïcidis, entre d’altres coses, perquè la gent no està trobant sentit a la vida. Hauríem d’abordar aquesta problemàtica; i començar a prendre mesures perquè la gent pugui dotar la seva vida de sentit. Avui dia, moltes vides són banals i precàries; hi ha gent que no estima la vida, i són candidats a suïcidar-se. S’ha de fer una feina de prevenció, posar mesures perquè tothom pugui fer en aquesta vida el que li agradi. A la gent li agraden les coses boniques, i això ha d’estar present a les nostres societats. El problema és quan la gent ja no sap el que li agrada, quan només s’entreté i no fa res per ella mateixa. L’antídot contra el suïcidi és aquest, que les persones sàpiguen el que els agrada i ho puguin fer.

És important, doncs, reforçar el poder personal i la connexió amb tot allò que fem. Per exemple, si una persona cuida el planeta com a objecte extern i s’oblida que això també vol dir gaudir-lo, està realment alienat.

Fent un exercici d’imaginació i projecció… Com creus que evolucionarà, en el temps, la concepció de la mort i de la vida? 

Ni puta idea [riu]. Però com que m’agrada xerrar, et diré que jo soc optimista de mena i penso que, encara que actualment les religions estiguin en crisi, l’espiritualitat sí que està present. Igual que hem pecat creant religions massa rígides i envoltades de poder, també hem creat una ciència massa dividida en compartiments. I hem oblidat que les coses no sempre es poden quantificar, sumar, restar… hi ha aspectes més qualitatius.

Les religions no només han portat la inquisició, també poesia espiritual, estats místics… no pot ser que només les rebutgem i ens quedem aquí. Certament, les religions van tenir massa poder, van abusar… i ara estem en la fase de marxar-ne corrents i rebutjar-les; però a partir d’ara podem entrar en un moment de síntesi (que no tinguin tot el poder, però escoltar els seus missatges). Crec que hem oblidat la vida intangible, espiritual, aquesta dimensió de la vida.

Marxar de les religions, en el sentit de poder i conquesta, no ha d’implicar que en rebutgem l’espiritualitat i la solidaritat ben estesa. Sigui de manera religiosa o no, es pot entrar en una perspectiva més espiritual o de qualitat humana: al final, aprens què és la vida vivint l’experiència de la vida.

I també és cert que, mentre ens pensàvem que ens alliberàvem del poder de l’estament religiós, li obríem les portes a altres formes de poder encara més religioses, si se’m permet l’expressió, en el sentit de fanàtiques. Em refereixo a les grans empreses i corporacions, a les grans fortunes, davant de les quals ens dobleguem religiosament. Mai els poderosos havien tingut tan poder com ara. Qui són els artífex de les injustícies socials o de la contaminació del planes, avui en dia? Certament, ja no estem en mans dels religiosos. Pitjor, encara: estem en mans de persones que es creuen Déu.

El món no està anant bé, però jo crec en l’ésser humà i tinc esperança. Crec que les persones som prou lúcides, i inspirades, per voler-se empoderar. Perquè per més que passin coses, jo puc anar a la muntanya, puc fer música, puc fer l’amor amb qui vulgui. I això em fa feliç. No pel fet que tot estigui tan corromput deixaré de veure la bellesa del món i de meravellar-me davant la força inherent a la vida.

Fa poc llegia el llibre de Cristina Peri Rossi, on explica el vincle tan especial que tenien amb Cortázar. Ella recorda que ell sempre deia que era immortal, i a ella això li molestava perquè era com si no acceptés un destí inevitable. Va ser quan ell va morir, que ella va entendre a què es referia: “…posiblemente lo que llamamos muerte es otro estadio, diferente al de los vivos, cuyo significado no alcanzamos a comprender todavía. Allí estás, Julio, en ese estadio inconcebible para mis pobres sentidos humanos, pero estás. De otra manera. Y me gusta tanto esta otra manera como la anterior”.

Això incorpora una nova idea a tot el que parlàvem fins ara, i és també la vida de la persona que ha mort que continua a través de les vides de les persones que l’han coneguda.

Si tu entens la vida com una xarxa de relacions, com una energia que entra i surt amb la teva respiració… la inspiració i la exhalació es una prova que està entrant i sortint la vida del nostre cos.

La meva relació amb el medi fa que sigui inseparable. Que m’acabaré jo? Segur. Però la vida que hi ha en mi, està tota l’estona entrant i sortint de mi. El que és immortal, doncs, es la vida.

En aquest cas, per més conegut que hagi estat Cortázar, algun dia serà oblidat. Crec que ell també es referia a aquesta idea: a que no és res, sinó una força. Totalment d’acord que hi ha aquesta dimensió de la vida purament qualitativa, espiritual, que mai la podrem atrapar. Hem de ser humils i acceptar que hi ha espais de la vida que escapen dels nostres coneixements. Té un component misteriós.

Llavors, la memòria o l’oblit tampoc juguen un paper tan important…

No, perquè no sobrevivim només en el record. Ho fem de moltes maneres; en tots els passos que hem donat. Els meus antecessors m’han fet a mi, i tot el futur serà com serà perquè el present és com és. Estem deixant un rastre, que és intangible i no es pot anomenar (i va més enllà del mer record). Encara que sigui oblidada, cada persona ha deixat una penjada; la vida l’ha tinguda en consideració, perquè ha existit i la seva existència ha marcat -d’alguna manera- el curs de l’univers i del món que habitem.

Formem part de la vida o, més ben dit, la vida és nosaltres. És això el que ens fa ser eterns, no nosaltres o el record que pugui quedar de nosaltres.