La religió està molt mal explicada - Sufi.cat
1240
post-template-default,single,single-post,postid-1240,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
La religió

La religió està molt mal explicada

La religió està molt mal explicada i gestionada. Terriblement. És ben normal que la gent en marxi corrents. Els religiosos tiren enrere, la veritat.

Però això de marxar corrents no serveix si del què es tracta és de ser agraïts amb la font de la vida. Respectar i valorar aquesta font, tenir-la en compte i reconèixer-la, sigui de la forma que sigui, és l’actitud espiritual, i és d’això, en principi, que van les religions. Les religions, si no estan corrompudes, ofereixen mètodes per fer-ho.

I la corrupció de les religions no impedeix que tinguem necessitat de reconèixer i reconnectar-nos amb aquesta font que fa possible la vida, perquè mai ens podrem desempallegar d’allò que fa que estiguem vius, i reconèixer la seva potència és un fet de naturalesa espiritual. Assumir que estem lligats a allò que ens manté en vida, que en depenem, reconèixer i admirar aquest fet és natural, i no penso que calgui de deixar de mantenir aquesta actitud per molt que moltes persones facin moltes coses malament.

 

La naturalesa del Sustentador ens és desconeguda

No ens correspon a nosaltres conèixer la naturalesa d’allò que ens ha originat i ens sosté en vida. La conseqüència no té perquè saber-ne res, de la causa. Nosaltres, com a humans, no estem capacitats per entendre com caram hem vingut a parar aquí. La vida fa molts anys que es manté en vida, i la causa última que l’origina és és del tot inexpugnable. I no passa res.

De fet, és justament per això, perquè se’ns escapa i ens vé gran, que sentim admiració cap a la força originadora que ha fet possible que estiguem aquí. Si tenim necessitat de consider sagrada la font de la que provenim és perquè justament no ens és accessible. Si considerem que allò que ens ha creat és diví és perquè no és humà, no perquè entenguem què significa això de ser diví. No sabem què és la divinitat, però sabem què és la humanitat, i sabem que la humanitat no té la capacitat de generar allò humà. És per això que reconeixem la divinitat, sense conèixer-la. Si li fem un reconeixement és precisament perquè no en tenim coneixement.

Tristament a la gent li interessa bastant poc tot això. Molts prefereixen marxar corrents, escapar-se de la religió i de tot el què hi té a veure, per tal els clergues no els atrapin… i ja fan bé de fugir del clergat, ja,  però potser no s’adonen que escapant tot el què té a veure amb la religió estan d’assumir que allò sagrat també va amb ells, que la divinitat també els ha creat a ells. Del sagrat no en podem escapar, no, per molt que volguem, però és allò de què depenem.

 

Agraïment sincer i humil 

La vida és un regal preciós. Estar aquí, ara mateix, és una meravella. Per molt malament que ho facin els capellans i els imams, no deixaré d’estar agraït al Sustentador que fa possible aquesta existència, sigui el què sigui aquest Sustentador… ¿Què hi tenen a veure els clergues amb el respecte que jo sento cap a la font originadora? ¿Per quina raó, el fet que els religiosos ho facin tan malament, hauria d’impedir que jo reconegués explícitament el meu agraïment sincer i humil a allò que ha fet possible que jo ara sigui aquí?

Jo li dono el nom del Sustentador, però també li podem dir Creador i Originador, naturalment. I el podem veure com un ull que tot ho veu –encara que penso que veure’l com un ull és arribar cosificar-lo una mica massa–, o com un mecanisme que vitalitza l’Univers. Simplement, és una causa. La causa, i sigui el què sigui, és el què fa que això sigui possible, que això que tenim davant dels nassos pugui existir. És degut a això que jo ara estic aquí escrivint, i vosaltres esteu aquí llegint, i és davant d’això, d’aquesta força que ho fa possible, que m’agenollo, que li canto, que li invoco i que li reso, encara que no sàpiga ben bé a què caram reso i invoco.

Reso a qui ha creat això, simplement, a allò que ha fet possible això. I em sembla una excusa molt barata creure que, com que els clergues ho fan fatal –com que la política està molt malament, com que l’economia no va bé– hauria de deixar de considerar com a sagrada aquesta font. No, no. Aquesta font em genera admiració de totes maneres. Ho facin bé o ho facin malament els humans religiosos.

 

Sobre el confondre la religió amb els religiosos

Confondre la religió amb els religiosos és un error greu, i aquest error ja no és culpa del clergat, sinó de la gent que n’ha fugit corrents, i defugint d’una cosa ha defugit d’allò que li donava sentit. A cadascú la seva responsabilitat. Crec que la responsabilitat dels que han marxat corrents és la de fer el què jo estic fent ara, i és dir, clarament, que ningú té el dret d’interposar-se entre jo i Déu –entre jo i l’origen, entre jo i el Sustentador–, i que ningú té dret a dir-me com l’he d’entendre o com me l’he d’imaginar. Sóc lliure de fer-me la idea de Déu que jo vulgui, i cap capellà o cap iman té perquè dir-me quina imatge me n’he de fer. No perquè els religiosos ho hagin fet tan malament renunciaré a la meva necessitat de reconèixer el valor sagrat d’allò que fa possible la vida.

El què no faré mai és dir que l’origen no existeix. Si jo existeixo és que vinc d’algun lloc. Quelcom ha fet possible això que tenim aquí. Si jo mantinc la vida és perquè algun aliment l’alimenta. No em sento capacitat de considerar que m’he auto-originat, o que la naturalesa s’ha auto-originat. No veig cap ésser viu capaç de generar un univers com el què veiem amb els nostres ulls. Alguna cosa que ens transcendeix ho ha fet possible… encara que no sabem pas què és, això tan transcendent.

Ni tu ni jo hem creat aquest món. I em sembla un meravella que poguem estar-hi. Per tant, el mínim que em sembla que podem fer és posar-nos de genolls davant d’això, dirigir-nos a això i dir-li, clarament, que estem al seu servei. Que ens oferim amb respecte a estar vius, perquè ja que la vida ens ha vingut a través d’això, nosaltres reconeixem això.

Sabem que la força creadora no és nostra, sinó que ens travessa, i estem al servei d’aquesta força per donar-li continuïtat.  Com a mínim, li permetem que ens travessi. Ens agrada haver sigut creats, ens agrada existir, i estem aquí perquè aquesta existència sigui el millor possible. I si no ens agrada estar, i la nostra realitat no ens agrada, ens meravella igualment que la realitat existeixi, i sentim admiració igualment pel que que les coses siguin. Perquè el què ens sorprèn no és que les coses siguin com ens agrada, sinó que simplement siguin.

 

Postrar-se al sagrat

Mireu la foto que acompanya aquest article. Potser algú hi voldrà veure un grup de gent adoctrinada. És probable que n’hi hagi més d’un, sí. Però també hi podríem veure altres coses. Per exemple, no hi veieu també una gran igualtat? La justícia social i la igualtat davant la divinitat, són valors religiosos.

Tots som iguals davant de la divinitat. Davant de la força Creadora i Sustentadora –en relació a Ella– tots som iguals: Tots li devem la vida en la mateixa mesura. Totalment. Tots estem sotmesos a Ella amb la mateixa força. Tot hi estem igual d’a prop. Ningú te, en relació a l’Origen, una posició més digne o íntegre. tots som aquí fruit d’una mateixa Força, tots som aquí producte d’un mateixa Realitat. Ningú té més dret a ser-hi que ningú. Tota criatura viva, sigui persona, animal, planta, planeta o forat negre, depèn igual que qualsevol altra criatura de la mateixa Sustentadora, i hi es per voluntat (o possibilitat) d’aquesta facultat Sustentadora.

És la mateixa realitat de l’existència la fa que tots siguem aquí, i en això tots som iguals i no hi ja jerarquies. Això es el que mostra aquesta foto, vista des del punt de vista de la igualtat social: Hi ha un grup de gent que mostra el seu respecte davant d’aquesta energia Originadora, i ho fan de costat, al mateix nivell, i alhora, per molt que totes aquestes persones siguin diferents. La igualtat no treu la diferencia: cadascun d’ells te el seu punt de vista i li ofereix, a aquesta Sustentadora, una perspectiva diferent, un criteri diferent, un comportament diferent. No tenim perquè pensar que tots pensen igual. Entre elles hi ja discrepàncies. Fora d’aquest espai i fora de l’oració sagrada poden tenir divergències. Entre elles mai hi haurà una entesa absoluta. De fet, no hi ha dues persones iguals. Sempre seran diferents, i respecte de Déu, força Sustentadora, en tindran concepcions diferents. Cadascú te la idea de Déu que té. Ningú hi té la mateixa relació, amb Déu, amb la realitat, que cap altra persona. La relació de cadascú amb el món és única.

Però no per això li tindran respecte, a aquesta Realitat, en diferents graus: tots li tenen un respecte absolut, a la Divinitat, perquè tots li deuen la vida. I fan una mateixa postració, en senyal d’humilitat. Se saben iguals a pesar de les diferències.

 

Què és Déu? 

Ni els creients ni els ateus saben què és Déu. Naturalment. Però és que aquesta no és la qüestió. La qüestió és l’actitud amb la qual entomem això, el respecte amb el qual ens relacionem amb la font que sosté la vida en vida. No cal saber quina forma té aquest Sustentador per tenir-li respecte. Al cap i a la fi, tingui la forma que tingui –tingui o no tingui forma– depenem d’aquest Sustentador. El normal és considerar-lo diví i sagrat, hi sigui o no hi sigui, sigui d’una manera o sigui d’una altra, perquè per sagrat entenem allò que ens depassa, allò que té més poder que nosaltres.

¿No genera prou admiració de per si el fet de la vida? ¿Que potser cal creure en Déu o tenir-ne alguna idea per reconèixer que el Sustentador de la vida és increïblement magnífic? Davant de la possibilitat de la vida no podem sinó admirar-nos. I com que justament no en tenim ni idea de perquè ha sortit així, ens en meravellem i ho considerem sagrat. No cal creure en Déu, n’hi ha prou en creure amb la vida. No cal creure en Déu per admetre que li devem la vida a un Sustentador, a una força creadors, a un impuls creatiu, a quelcom sagrat, a quelcom diví.

De Déu no en sabrem res, però de respecte sí que n’hauríem de saber. I respectar la font no em sembla contradictori amb escapar-nos dels religiosos. Al contrari, em sembla complementari.

Tags:
No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies