La vida suscita (i podem coadjuvar-hi) - Sufi.cat
3372
post-template-default,single,single-post,postid-3372,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
La vida suscita podem coadjuvar-hi. L'agenda de la vida

La vida suscita (i podem coadjuvar-hi)

No cal anar-les a buscar, les coses, perquè venen soles. Naturalment, les coses que venen son les que venen, no les que esperàvem… però de venir-ne, en venen.

Podria ser que no fos gens absurd prestar atenció al què la vida té per nosaltres. De fet, em sembla un comportament molt assenyat. Si la vida suscita, de fet, potser és perquè vol esperonar-nos en una direcció o altra. Si això fos així, perquè no hauríem de voler atendre al què ens proposa? Perquè no hauríem d’obrir-nos al què vol que es generi a través nostre?

No hi ha dubte que de coses en venen. Moltes. La vida destaca més per ser plena que per ser buida. A cada moment ens en porta una rere l’altra. A cada moment ve amb companyia. A tots els instants els passen coses, cada minut conté un missatge, cada dia és un regal.

Captar el procés que té lloc i coadjuvar-hi

Vist des d’aquest angle, podem entendre que no cal que omplim les nostres vides nosaltres mateixos. No cal ni que tinguem res previst. Només cal que escoltem què ens diu la vida. Només cal que ens predisposem a captar de què està feta en un moment donat… i una vegada hem percebut de què ve plena, ja tenim una cosa a fer: col·laborar amb el procés que està tenen lloc.

Aquí és on comença el nostre rol actiu. La vida ja té els seus plans, no cal que els fem per ella. I per realitzar el què aquests plans dicten, ens té a nosaltres. És a través nostre que els plans es convertiran en realitats.

Nosaltres som, vist així, el vehicle a través del qual la vida es realitza. Estem al seu servei. Ella té la seva agenda, el seu calendari, la seva inèrcia i el seu camí. Nosaltres podem cenyir-nos-hi, a la seva propensió, i coadjuvar-hi, o provar d’obstaculitzar-la, i a veure què passa.

Al servei de la vida

Si estem a disposició de la vida i ens posem al seu servei, ens estarem oferint a quelcom inimaginable. No ens l’estarem imaginant i ens l’estarem apropiant, a la vida que podríem creure nostra, sinó que ens hi estarem entregant plenament. L’estarem respectant en si mateixa, i estarem comportant-nos com els seus testimonis i aliats. Serem el braç armat de les nostres vides, l’aparell executor.

En fer-ho, ens estarem obrint a l’impensat, perquè haurem delegat la responsabilitat sobre les nostres vides a les vides mateixes, i no caldrà que ens preocupem de tot això.

La vida, si arribem a veure-la així, ens serà una meravella. Per petita que sigui l’aportació que ens faci, sempre ens sorprendrà. Sempre ens donarà quelcom imprevist, sense ens portarà per un camí nou.

L’agenda de la vida

La vida té la seva agenda. A cada moment té una cosa per oferir-nos. Podem entendre-ho o podem no captar-ho, i en cas d’entendre-ho podem no fer-ho o podem fer-ho. Això ja és cosa nostre. Tenim lliure albir.

Però el nostre lliure albir no esgota el programa de la vida, que segueix fent de les seves… i tant seguirà fent de les seves, que farà al marge de nosaltres, si creu que cal.

La vida suscita (i podem coadjuvar-hi)

Es pot donar el cas, per exemple, que ens adonem que hem deixat de fer quelcom que la vida ens proposava, i sentim la necessitar de realitzar-ho. En aquest, és molt probable que encara serem a temps d’intervenir-hi, i que aquesta tasca encara pugui realitzar-se. Molt sovint la vida és generosa, i ens espera i té paciència. Sap que els seus plan de vegades ens costen.

Caldrà que tindrem en compte, això sí, que en fer allò que havia quedat pendent estarem deixant de fer el que la vida té per a nosaltres en el moment present. Per tal de realitzar l’activitat del passat que no volem deixar sense fer, estarem deixant de fer el que el present té per nosaltres. Això vol dir que haurem d’acceptar una certa incompletesa, i haurem d’escollir entre una i altra cosa.

Però la incompletesa és nostra, no de la vida, i en perdre’ns alguna de les seves propostes ens haurem adonat, també, que sempre proposa, que si la vida hi és és perquè suscita, perquè sinó no hi seria.

O no hi seriem nosaltres.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies