10 Gen L’eclipsi

Ens eclipsa, però no ens esborra. Ens treu la llum, però no ens deixa del tot a les foques. De fet, ens dona ressonància. Ens ajuda, sí, perquè ens ensenya que som fràgils. I també ens indica que això algun dia s’acabarà.

L’eclipsi ens diu que la nostra personalitat pot ser tapada. Però només és un avís. Així permet que poguem redescobrir-nos. De fet, la nostra personalitat és desitjada pel món. La realitat ens vol. Déu és –sigui el què sigui– el què ha fet que siguem el que som, i això vol dir que ens vol existint, com a a criatures, mentre estiguem aquí.

Déu aprecia la diversitat, Déu vol que cada individu sigui com és. La realitat ens reclama. El món ens vol tal com som –i canviant–, perquè així ens ha conformat. Som estimats, en el sentit de volguts, i podem respondre amb un aquí estem… malgrat l’eclipsi. El món espera de nosaltres que coadjuvem en el seu desenvolupament, perquè no som criatures independents d’ell, generades com un mer producte seu. Al contrari: la realitat no és altra cosa que allò que és real, la vida no és altra cosa que allò que està viu, i això vol dir que el nostre paper en el món és rellevant: som reals i som vius, som el món i de la mateixa manera que ell ens ha produït a nosaltres nosaltres el produïm a ell: o és que no depèn de nosaltres, el món que deixem en herència?

L’eclipsi ens posa un vel a damunt

Quan l’eclipsi ens cobreix ens demostra que tenim límits i que el món ens pot passar per sobre. Ens demostra la nostra contingència i ens diu que som diminuts. Ara bé, no ens aniquila ni ens suprimeix, només ens fa ombra. Només ens avisa. Només ens fa saber que som ben poc.

Però no un no-res. Som quelcom. Som existència. Som vehicle per a la vida. Som éssers vius. I l’eclipsi ens diu que som petits, i així ens revela que som vius. El vel ens revela, ens desvela, perquè ens diu que som velables. L’eclipsi ens aviva: Ens diu que podem continuar, que existim, que som algú. Fent-nos ombra ens il·lumina. Tapant-nos ens demostra. El vel és com el llençol d’un fantasma: el tapa, però en fer-ho dona visibilitat a l’invisible.

Ens mostra dues coses, l’eclipsi-vel. 1. ens diu que som poca cosa, casi no res: som fràgils, un cop de vent se’ns pot endur, i dependents, no seriem res sense allò que ens ha fet ser el què som; però… 2. també ens diu que sí, que som un objecte amb existència pròpia, que pot ser tapada amb un vel. Mereixem un nom i una identitat, no sabem perquè, tenim dret a una personalitat i a considerar-nos un jo.

La mort arribarà, i amb ella la desaparició progressiva del nostre cos. Però no sabem si arriba ara. De moment no. De moment tenim eclipsi. I l’eclipsi és una petita mort, això sí, però una mort que no és tan gran: de moment no ens extingeix… i per tant ens reforça, perquè ens indica que ens acabarem, però també que no pas ara, segurament. I ens esperona continuar, renovats, demostrant que la nostra personalitat pot sobreviure, que som individus peculiars, que som alguna cosa, i això no és poc. Som vius malgrat les ombres.

Som eclipsables, però som.