03 Nov Les coses que estimem són sagrades

No hem de treure-li valor al que estimem. Per proper que sigui el que toquem, per mundanal que ens sembli l’activitat que realitzem, si ho estimem és que es tracta de coses sagrades. Precisament, de fet, allò que fa que siguin sagrades és l’amor que depositem en elles.

No pel fet que siguin nostres deixaran de ser sagrades, les meravelles de la vida. Cada acció és tota una gesta, un autèntic miracle, per petita o insignificant que sembli. No hi ha res que sigui vacu. Tot té lloc perquè una força ho fa possible, i no hi ha acte que no expressi aquesta enorme meravella.

Tot és sagrat

Hi ha qui ha entès que el món es dividia entre món entre sagrat i profà. Encara més: hi ha qui ha volgut cosificar el sagrat i identificar-lo a determinats objectes i a determinades pràctiques. En fer-ho, de retruc, ha condemnat a les altres coses a ser profanes.

Crec que cal trencar amb aquesta manera d’entendre les coses i tornar el sagrat a l’espai que li correspon: el de les intencions. Quan les coses es fan amb bones intencions són sagrades, siguin quin siguin les accions que es realitzin. Quan no és fan amb bona intenció, en canvi, ja no podem considerar que es tracti de res que sigui sagrat, per molt que l’acció consisteixi en la recitació d’una oració revelada o es tracti d’un donatiu a una persona necessitada.

L’oració i l’ajuda només son sagrades si es fan de cor. Si en un gest no hi ha ijlas –sinceritat, gratuïtat, puresa, transparència–, el sagrat no es revelarà a través seu.

Amor i sacralitat són sinònims, aleshores, perquè el què fa sagrat un fet no és altra cosa que la intenció –l’amor– amb la qual se’l realitza. N’hi ha prou amb dotar d’amor la intenció per començar a percebre les substàncies sagrades que hi ha en les coses, la baraka que contenen. Què ens pensem que podria fer falta, per convertir en sagrat allò que fem? Per tal que allò que fem resulti sagrat només pot haver-hi un requisit, i és que hi posem amor.

L’amor en tot

De fet, l’existència sencera és sagrada, si la mirem amorosament. Si som capaços d’actuar de cor, i deixem que els nostres actes estiguin sempre impregnats d’intencions pures i transparents, aleshores apreciem baraka entre les coses, i en elles: un do els insuflà un alè beneït. Si ho sabem apreciar, veurem com les coses més banals esdevenen meravelles.

Tot és susceptible de mostrar-nos la baraka. El què cal, per apreciar-ho, és purificar la intenció i efectuar-hi una mirada transparent. Qualsevol cosa, quan és vista des d’un punt de vista ple d’amor –és a dir, sincer, disposat, acollidor, agraït–, és meravellosa. Qualsevol acte, entès des de la puresa de la seva intencionalitat, resulta bell.

La perplexitat: percebre la baraka

Tot és sagrat, aleshores, o tot és susceptible de ser-ho, si s’hi aboca amor, si se’l recull amb amor. La clau radica en la intenció, en la intenció amb la qual fem les coses i en la intenció amb la qual les observem i les tractem.

Si la intenció amb la qual ens relacionem amb el món és amorosa, aleshores tot es transforma en quelcom diferent al que era: passa a ser un signe del sagrat, passa a ser un objecte que reflecteix l’amor que hi hem depositat… i que ja hi era contingut però no ho copsàvem.

En efecte, fer l’amor és rebre’l. aquesta és la meravella. D’això se’n diu perplexitat, i és la percepció d’una dolça sincronia: allò que es realitza té lloc perquè és empès tant des de dins com des de fora.

L’estat de perplexitat és percebre la baraka, el do, la sincronia, és coadjuvar amb allò que té lloc sense sentir-ho com una exterioritat a la qual secundem ni com una gesta pròpia a la qual el món recolza. La baraka és la manifestació de la unitat.

Mirar les intencions, més que les coses

Reconèixer què és la baraka ens porta a aprehendre la unicitat de la existència. Relacionar-se el món d’aquesta manera ens porta a relacionar-nos amb el món tot prestant molta atenció a la intencions que s’hi aboca.

No cal veure el món, només, en la seva materialitat. Podem observar que tots els gestos que tenen lloc en ell ens revelen intencions. Podem mirar la vida i penetrar-hi molt endins, sense quedar-nos només en les seves formes físiques. Podem mirar les coses i veure el més enllà que es revela en elles. Perquè el més enllà es revela en tota immediatesa. I no creure en el més enllà és no creure en la capacitat de la pròpia cosa de ser més que si mateixa.

Podem mirar el món i apreciar les forces que motiven els seus canvis. Quan ho fem, ens adonarem que, generalment, el què mou el món és meravellós, transcendent però immanent a la vegada. Manifest i perceptible, però inefable i escorredís. Instantani, fugaç. Sagrat.

Del fet de veure el món així se’n diu amor, perquè per realitzar-ho cal estimar-lo.

La rahma o matriu realitzadora

És molt probable que qualsevol acte que té lloc, per lleig o condemnable que pugui semblar, sigui fet amb la pretensió de fer-se el bé. Fins i tot la venjança o el càstig, o la indiferència més enervant, solen provenir d’una set de justícia. El mal, paradoxalment, sol tenir lloc ocasionat per intencions mogudes per l’amor.

L’amor és una força immensa. Pot arribar a ser destructiu. Com un huracà quan destrossa ciutats senceres. Com una tempesta quan ofega un vaixell ple de refugiats. Sí, la vida té generació, i la generació té lloc per la transformació. No sorgeix res sense que una altra cosa s’extingeixi. La llei del món es diu canvi. Això li permet la continuïtat. A qui li agradi la primavera però no comprengui la tardor podríem que li falta prendre perspectiva. És com si volguéssim inhalar i retenir l’aire, i ens neguéssim a entregar l’alè, per por a perdre la vida.

Més enllà de la vida, la Vida

Perdre la vida és necessari per donar vida. En aquest intercanvi constant que té lloc en el si de l’existència, la vida s’alimenta a si mateixa. Res més. Aquest fet és la rahma, la misericòrdia: fa que la vida doni vida, que l’existència mantingui l’existència, que la realitat es realitzi. La rahma és l’úter on la vida es gesta constantment. La rahma és la matriu generadora d’existència… i l’existència no té lloc sinó en ella, perquè es renova constantment.

La baraka és la presència que ens revela que aquesta força és incessant, l’amor que ens mostra que rere el danys també hi ha joia i que amb les dificultats arriben les facilitats. No hi ha un yin sense un yang. No hi ha presència sense absència. No hi ha amor si no hi ha, també, escenaris on se’l troba a faltar.

Així de dura és la vida… i d’amorosa, quan s’entén aquest funcionament.

Posar amor a tot arreu

La intenció és la clau. La intenció és l’esforç que permet que la força que dona vida produeixi actes sagrats i ens reveli la seva rahma. Només veiem bellesa quan mirem amb bons ulls.

Qualsevol cosa que sorgeixi d’un engranatge amorós –una mirada amorosa, un gest que demostra estima– serà sagrada. Per això insisteixo: si algú ha cregut mai pertinent dividir les coses entre sagrades i profanes deu ser perquè s’ha volgut apropiar d’aquesta força i ha pretès treure’n partit. Sabem, però, que aquesta apropiació és indeguda, ja que parteix d’una postura esbiaixada. De fet, és impossible fer-ho: No és possible apropiar-se del sagrat perquè el sagrat és allò que hi ha darrere cada cosa, fent-la possible, empenyent-la, creant-la i destrossant-la.

Això ho sabem perquè som capaços d’estimar: Quan estimem, els nostres els actes es doten d’una força transcendent que sacralitza les accions que realitzem. No cal demanar cap autorització per percebre que l’amor sacralitza allò que toca. N’hi ha prou amb prestar atenció per adonar-se’n. només cal tenir bona intenció.

Experimentar l’amor, experimentar el sagrat

Si ens hi fixem bé, en sentir amor hem entrat en contacte amb el sagrat, amb la divinitat. És obvi que això sigui així, perquè penetrar el sagrat és quelcom que pot sentir-se: la matriu hi és tota l’estona. No hem nascut només com una exterioritat. Déu és dins i és fora nostre.

El sagrat és una força que es nota. Perquè hauríem de pensar que no tenim criteri per discernir la sacralitat de les coses? Perquè hauríem de pensar que nosaltres no podem detectar el sagrat però que, en canvi, altres persones sí que poden fer-ho? Que potser hem de creure que hi ha persones que tenen un sentit que nosaltres no tenim?

Donar amor és acceptar que se’n rep. Experimentar amor és experimentar el sagrat. Podem ser-ne conscients. Tots ho hem experimentat… el problema és que potser no hem relacionat l’amor amb el sagrat, o no hem identificat el vincle entre sacralitat i amor. Potser hem pensat que l’amor era una conseqüència, un producte sorgit de l’existència. Si mirem bé el món però, tant si mirem a dreta com a esquerra, veurem que l’amor no és altra cosa que la força creativa.

Les coses que estimem són sagrades

Tots hem sentit l’amor, i tots l’hem reconegut, en un moment o altre. L’amor forma part de l’existència: és el motor que la mou. L’existència és sagrada perquè rere seu hi ha una intenció que la desitja i en estimar-la la fa possible.

Si les coses que estimem són sagrades, també ho són les coses que estimen els altres. Si prestem atenció al món ens sorprendrem adonant-nos que l’amor és la força que el belluga, tant des de dins com des de fora. Quan estimem tot es transforma i esdevé meravellós, sincrònic, interior i exterior a la vegada. Majestuós.

Quan sentim la vida d’una manera profunda, i ens aturem a percebre-la plenament, ens adonem que la sacralitat li és inherent, i que l’amor és la força que l’impulsa. Si parem l’ull atentament, i l’oïda, i escoltem de cor, sentim que tot hi és com un do, com un regal, que arreu s’hi insereix una baraka que anima l’existència, vivificant-la, avivant tot el què presenta, i dotant-ho tot d’amor.

L’amor és arreu… obrim-nos a sentir-ho!