Les estrelles de Capafonts - Sufi.cat
4457
post-template-default,single,single-post,postid-4457,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Les estrelles de Capafonts. Cel

Les estrelles de Capafonts

El cel de Capafonts no té res a veure amb el de Barcelona, em dic quan aixeco el cap i veig un cel cobert d’estrelles.

Capafonts, al mig de les muntanyes de Prades, és un enclavament privilegiat per veure les estrelles. Aquí la contaminació lumínica és mínima. I el silenci també hi ajuda, constato, i la quietud que hi regna… perquè per contemplar aquesta bellesa cal aturar-se i esguardar, i això pot fer-se molt millor si no s’està rodejat d’estrès.

M’aturo a contemplar-les i de seguida identifico les quatres constel·lacions que reconec. Em quedo meravellat, amb la mirada alçada, i m’adono de com n’és de magnífic existir i formar part de l’univers.

Ens passa tan sovint desapercebut, aquest Univers, que quan el veiem ens sorprèn i ens fascina, i l’admirem com si es tractés d’una aparició desconeguda. Realment sembla que ens haguem allunyat del món en el qual vivim.

Els sentits, una meravella

Mentre gaudeixo contemplant horitzó enllà i medito sobre la paradoxa de sentir-nos a fora del món que ens envolta, dirigeixo la mirada cap a la interioritat. Sóc a dins del món que contemplo. No té ni cap ni peus que senti que en sóc a fora, em dic. Això que m’acull és un món del qual formo part.

Em sorprenc quan reconec que els meus ulls són capaços d’apreciar objectes tan allunyats. És obvi que son a fora, aquestes estrelles. Sóc jo que sóc dins d’elles, dins d’una d’elles.

Aquests cossos celestes que ara veig estan a anys llum de mi. Tot i així els aprecio de manera definida, minúscula però evident. Doncs suposo que soc tan magnífic com aquest cel, segurament… i això que tant la seva meravella com la meva molt sovint se m’oblida. Quin pesar que sento, quan constato la meva poca gratitud envers aquest regal tan generós.

Però espera, Arnau, no t’hi capfiquis. Observa la meravella: No veus que és un miracles que els nostres ulls hi vegin tan lluny? Com és que tenim la facultat de la visió tan refinada? I com és que en el nostre dia a dia no fem servir aquesta gran capacitat, i altres, de manera resoluda?

La nostra vista, com la nostra oïda, ens porta a percebre molt més del que fem habitualment. Quan prestem atenció ens adonem que ens nostres sentits son realment imponents. Perquè ens acontentem amb escoltar i mirar de qualsevol manera –és a dir, molt malament– si sense fer cap esforç podríem fer-ho molt millor? Perquè gairebé no ens aturem a escoltar i a mirar bé?

Aprendre a discernir què sentim i percebem

Aprendre a aturar-se i contemplar és la gran assignatura pendent de la nostra societat. Recordo que quan anava a escola em passava hores observant per la finestra, desatenent el què explicava el professor, però reconeixent que el que observava m’atrapava.

Encara ara considero molt més interessant el que ens explica la natura que no pas el que s’inventen les persones. Quan les persones parlen com objectes naturals, això sí, també són meravellosos. El problema és quan es comporten com estranys, i fan veure que la natura és allò que tenen a fora, i que podem viure’n al marge.

Quan les persones ens convertim de nou en la natura que ja som tot és magnífic. Quan els llibres que llegim prenen vida, ens expliquen coses interessants. En canvi, quan fem abstracció de la realitat, i en parlem com si poguéssim parlar d`’allò que no estem vivint plenament, aleshores els què ens diem no té cap gràcia, cap sentit, i només és paper mullat.

L’escolta, la mirada

Sens dubte, a escola hi aprenem moltíssimes coses, però no m’acaba de fer el pes que els coneixements que adquirim s’ordenin en assignatures. Això classifica la realitat en compartiments massa tancats.

Perquè no centrem els esforços d’aprenentatge a cultivar allò que tenim en nosaltres mateixos, abans d’aprendre a conèixer el món? Abans de fer classe de música caldria fer classe d’escolta. abans de fer classe de pintura o d’història de l’art caldria fer lliçons d’augment de la capacitat de visió, d’atenció, d’afinació de la mirada… o com se digui.

La meva veu interna s’ha posat a arreglar el món: D’alguna manera o altra, hauríem de fer l’esforç d’aprendre a discernir què sentim i percebem, perquè el cert és que sentim i percebem moltes coses que ens acabem passant desapercebudes.

Sé que el què més em fascina d’un músic és com escolta: com entén el què sent, com interpreta les cadències, com identifica les harmonies, com respira abans d’emetre cap so, com capta allò que a mi m’està passant desapercebut. Per ell, el so és una matèria a la qual respecta plenament. Em penso que no caldria ser cap músic per tractar al so amb aquest respecte. N’hi ha prou amb entendre que els sons que percebem com quelcom que mereix un cert respecte, una cosa a la qual prestar atenció.

Igualment, el que mes m’agrada d’un pintor és com mira: presta atenció a les formes, als contorns, als angles, als colors, a les llums, etc. Estic segur que a mirar, se n’aprèn, el problema és que ho deixem en mans dels especialistes.

El talent adquirit del meu pare

Recordo que el meu pare, de qui diuen que és un bon professor, llegeix d’una manera diferent a com ho faig jo. Ho fa com un especialista: La mirada amb la qual observa els llibres que llegeix és eficient. Si jo llegeixo els textos per entendre’ls, ell ho fa per digerir-los. Per exemple, quan en el text que llegeix hi apareix un nom rebuscat o estranger, o una xifra llarga, rellegeix aquests concepte tres o quatres vegades seguides abans de prosseguir amb la lectura. Jo, en canvi, tendeix a accelero la lectura de la paraula difícil per passar el tràngol ben aviat.

Aquesta és la lectura que vull esforçar-me per aprendre, pare. Gràcies per mostrar-me com es fa. I no parlo només de com aprendre a llegir llibres, parlo de com cal llegir el món i la realitat: amb la paciència que es mereixen. Aquests astres que em cobreixen es mereixen ser mirats atentament. M’estan donant la vida: els seus moviments són els meus moviments. Els seus processos són els meus processos. També venen i se’n van. Sóc com un estel fugaç, passo per aquí i casi ni me n’adono. Sort que he vingut a Capafonts.

El plaer dels sentits

Aquestes coses no s’ensenyen, però s’aprenen. Les assignatures no ens ensenyen res. Són les persones les que m’ho han ensenyat. Els mestres que he tingut, els pares que m’han criat, la família que m’ha rodejat, els amics amb qui he compartit el meu temps. Les coses que més val la pena aprendre són estar, contemplar, observar, respirar, acompanyar…

I aprendre a fer-ho és cultivar les qualitats que ja tenim, no pas crear quelcom artificial. Sabem que les nostres capacitats són molt superiors al que estem acostumats, però enlloc de cultivar-les ens esforcem per voler fer allò que no estem preparats per fer. Perquè no ens centrem en millorar allò pel què servim? No fa pas cap falta esperar –dos o tres mil·lennis– a que l’ésser humà desenvolupi facultats: les capacitats més meravelloses ja hi són ara, aquí, amb nosaltres, i les podem fer servir millor, en major mesura. Només cal entrenar-les, reconèixer-les, estimar-les. Per què busquem el què no tenim i, en canvi, ens oblidem del què ja tenim en nosaltres?

Cal que fem un esforç per nosaltres mateixos i promovem el què tenim, amb molta cura. Cal que ens estimem més. Cal que valorem el què tenim –temps, vista, oïda…–, i que deixem de capficar-nos amb construir un món diferent al que tenim. Si ens cuidem de fer el què sabem fer i ens acontentem de gaudir amb el què tenim ens adonarem que som rics i capaços. És quan volem per a nosaltres un món que no tenim que ens empresonem amb les nostres pròpies especulacions, ens frustrem, ens deprimim, i deprimim als altres.

Les estrelles de Capafonts

No hi ha res com trobar-se a Capafonts. Veniu sempre vulgueu, estimats. Si veniu, esperarem que es faci fosc per contemplar aquestes estrelles. Mirarem plegats el cel i li donarem a la nostra visió una mirada llarga i oberta. De pas, donarem a les nostres ànimes el regal de retrobar-se, perquè només ens trobem a nosaltres mateix quan ens connectem als altres. Quan ens adonem que formem part del món, la nostra vida retroba la seva plena profunditat. Quan ens posem al servei de l’existència que ens acull, la nostra vida pren sentit. Si ens conformem en viure al marge, la vida ens portarà a caure pel barranc.

Veniu a Capafonts i contemplareu la força de la vida, la profunditat de la natura, externa i interna. Veurem els arbres de tardor i esperarem a que fosquegi per veure les estrelles. En tornar a casa, ens escalfarem i tancarem una estona els ulls per donar descans a la mirada… i escoltarem de dalt a baix el concert de Colònia del Keith Jarret mentre sentim el plaer de viure ens els cossos que habitem….

… mentre deixem que els nostres egos caiguin pel barranc dels artificis fins que només en quedi de nosaltres el què som.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies