16 Jul Les religions estan superades

No hi ha coacció en matèria de fe
L’Alcorà 2:256 (traducció de M. Asad)

L’atenció que dediquem a les coses que fem o la intenció amb què les fem són cosa nostra, interna, privada. Tenim llibertat de consciència i de fe.

Podria donar-se el cas que algú volgués obligar-nos a fer quelcom. Malauradament, això passa més sovint del que voldríem. Ara bé, l’obligatorietat no arriba pas a tot arreu, per molt que qui conquereix s’ho pensi i ho pretengui. Hi ha un espai d’interioritat infranquejable, i això significa que per molt que puguin obligar-nos a fer res, mai ningú podrà obligar-nos a sentir alguna cosa. El que nosaltres sentim és cosa nostra. El que nosaltres pensem, creguem i considerem segueix estant sempre a les nostres mans.

Hi ha dins nostre un espai d’interioritat anomenat cor que és l’indret no-indret on s’allotja la nostra consciència. Allà hi viu quelcom incorruptible, sempre pur, permanentment essencial. És un espai-origen, un món exclusivament intern, una font d’on brota vida, consciència, realitat i existència, i on no arriben les influències externes, que només es troben amb això que brota d’aquest lloc a la capa de superficialitat següent. El dins és sense-fora. El transcendent és no-immanent i, tot i això, se’l troba entre les coses.

Interioritat

La consciència pertany a aquest regne interior. Per això no hi pot haver coacció en matèria de consciència. És d’això que van la fe i la creença, i no de cap altra cosa. Per molt que l’exterior ens afecti i hi interactuem constantment, aquest espai privatiu roman lliure del que pugui passar al món. Preservar-ne la integritat –respectar-ne la naturalesa, entendre que hi és tota l’estona– és l’esforç espiritual per excel·lència.

Una tradició de l’islam ho explica en una anècdota. Diu que hi havia un feligrès que resava en direcció a la Meca en una mesquita. Quan va haver acabat l’oració, va ser increpat per un grup de persones que li digueren que no l’havia efectuat segons estableixen les formes canòniques.

El creient es va afanyar a repetir de nou l’oració, per complir estrictament amb cada un dels moviments establerts. Tan bon punt la haver acabat, els que l’havien increpat li preguntaren si havia vist la diferència entre una pregària i l’altra. La resposta del creient va brotar de dins seu amb tota la naturalitat del món: «I tant, la primera oració l’he dedicat plenament a Déu, l’he fet de cor. La segona només l’he fet per a vosaltres».

L’actitud

És d’actitud que va la fe. L’espiritualitat ens parla de com es fan les coses, i aquest com és incorruptible, privatiu, d’un mateix. Una cosa és el què i una altra cosa és el com. Aquest com és massa íntim en cadascú. Els altres no poden arribar a ficar-hi cullerada. El seu govern és merament intern.

No hi pot haver coacció en matèria de consciència. La intenció és sempre d’ordre intern. Allò que brota de dins no pot ser manipulat. Arribaran moltes i moltes coses de fora, però mai ens podran penetrar del tot. L’espai que anomenem cor queda sempre resguardat de tota força externa. És un espai eminentment intern. Paradoxalment, al cor només existeix la interioritat. Espiritualment parlant, el cor és un espai buit, transcendent, atemporal, ubicat al mig del cos. Cal no veure’l com un objecte físic.

El cor és un espai/estat de perplexitat, perquè en ell no hi ha món extern, només una interioritat que és sempre viva, malgrat que passa desapercebuda. No és en va que l’exercici dels sufís sigui el dhikr, ‘record’, i consisteixi a esforçar-se per recordar allò que sempre hi és i que, malgrat tot, oblidem.

La realitat que es troba al cor és sense forma manifestada, sense existència definida, sense materialitat ni substància. Es tracta d’un espai/estat purament espiritual i, tanmateix, es troba entre la materialitat de l’univers. Concretament, en la interioritat de cada criatura. La seva naturalesa és paradoxal. L’explicació de la seva naturalesa pot semblar irracional. L’estat de qui s’hi troba és el de la perplexitat.

Les religions estan superades

«Les religions estan superades», va dir-me sense embuts un bon amic fa unes setmanes. Aquesta frase em va xocar. Em vaig quedar sense resposta i vaig seguir el meu camí. «Fins la propera». Però a poc a poc s’ha despertat dins meu una resposta, i m’he adonat que aquesta frase conté en si la coacció que els assistents a la mesquita volien infligir al creient que resava. En obligar-lo a realitzar l’oració segons unes formes convingudes li varen imposar unes formes, però no pogueren penetrar en el fons de les seves sensacions.

Es podrà buidar de religió l’espai social, si ho vol la majoria, o qui governi, però no es podrà donar per superada la creença, perquè aquesta resideix on no se l’atrapa. Ningú pot donar per superada la creença, entenc, en el sentit que aquesta remet a quelcom que no pot arribar a trepitjar-se. I em pregunto: ¿superar la religió vol dir, per al meu amic, viure sense ser conscient de la consciència? ¿Superar la religió voldria dir oblidar-se que dins nostre hi ha quelcom que sempre emergeix de nou, que sempre brota i no deixa que ens n’oblidem definitivament, malgrat l’esforç del món d’arrossegar-nos cap al món que és fora nostre?

La llibertat inherent

No cal dir que aquesta frase atempta directament contra els drets humans, que vetllen per la llibertat de convicció de les persones. Però al marge que la creença i la fe siguin un dret, del que es tracta és que són insuperables, inevitables, indestructibles. Són la nostra llibertat inherent. Tenim dret a sentir les sensacions que sentim, a tenir la ideologia que tenim, a pensar les idees que posseïm. I no es tracta que tinguem el dret de sentir-ho, pensar-ho i copsar-ho, sinó que en tenim la necessitat. Res podria aniquilar-ho. Podran dir-nos què hem de dir i què hem de fer, però mai podran arribar a penetrar la font d’on brota el que sentim i el que pensem.

De fet, ni tan sols nosaltres som capaços de decidir què li passa al nostre cor. El cor és en si mateix i ni nosaltres ni els altres podran adulterar-lo.

El cor és lliure

L’espiritualitat remet a allò inherent a l’existència, a allò que hi és intrínsec, al que l’origina i la contempla, des de dins seu mateix. Qui podria suprimir la font del riu en el qual navega? És massa tard per intentar-ho!

Som vius i això vol dir que habitem en l’existència. Qui vol matar-ne el Creador si aquest és –entre nosaltres– el mecanisme que genera tota cosa? Qui pot parlar de l’existència sense acceptar que hi ha un fet existenciador? Qui vol admetre que la vida té existència i no apreciar que, per tenir-ne, té un origen? Qui diu que Déu és un barbut o un patriarca? Qui diu que Déu és una cosa? Qui voldria posar fi al propi origen però no voler pas suïcidar-se?

Però tot això és una altra història i aquí no parlem pas de creences. Només parlem de la consciència, i aquesta és innegable. Pretendre negar l’espai intern de les persones és no entendre que més enllà de seva exterioritat hi ha aquesta consciència, realitat interna subjacent, la qual ningú no pot trepitjar. Es pot desdenyar l’existència, però en fer-ho no s’arriba a manipular del tot una consciència. En la seva interioritat última, la consciència és privativa.

I lliure. Aquest espai d’interioritat anomenat cor és lliure. Inevitablement: el cor és lliure al cent per cent. La llibertat és la seva condició connatural i en aquest món no hi ha cap cosa que pugui arribar a escapçar-la.

La llibertat, una qüestió interna

La llibertat interna de cadascú no pot ser privada ni des de la religió ni des de l’ateisme. De cap manera. Ni un professor ni una parella poden arribar a mai a adulterar-lo, aquest centre intern impenetrable. És verge, com Maria, pur i immaculat, per molt que es violin els seus drets un cop i un altre. El cor és d’una virginitat ineludible. Habitar en aquesta cova és resguardar-se de tot dany.

Aquest espai escapa sempre a tota forma de coacció, per molt que sembli que s’arriba a franquejar-lo. Ningú deixarà mai de ser lliure si sap arrelar les seves intencions i les seves accions en aquest indret que es troba a l’interior de si mateix. La llibertat és patrimoni de qui l’aplica.

La resposta

En aquell moment no vaig respondre, perquè reconec que aquella frase em va fer mal. Però avui em broten mil preguntes, i les deixo anar en aquest espai. Pregunto, doncs: i la pobresa, que potser està superada? I el maltractament que infligim al medi ambient, que també l’hem superat?

No podria ser que tota aquesta falta de grans valors universals tingui a veure amb una manca de consciència? No podria ser que, justament, tots els drets bàsics i fonamentals com són la vida i l’existència, la llibertat de fe i de consciència, s’hagin hagut d’erigir com a dret perquè la gent els trepitjava?

No podria ser que tant creients com no creients haguessin oblidat que a dins de cadascú hi ha un espai infranquejable i pretenguessin anar pel món sense consciència, sense adonar-se que en fer mal als altres es fan mal ells mateixos, i sense entendre que el respecte no es pot perdre, perquè potser es podrà adoctrinar algú, però no es podrà comprar mai la seva ànima?

Volem governar l’ingovernable? 

¿No podria ser que en el món en què vivim, des de fa segles s’estigui trepitjant l’espiritualitat per intentar controlar-la també a ella, perquè es considera una mera exterioritat, es cosifica i es materialitza perquè no s’entén que hi ha quelcom que és transcendent?

¿No pot ser que, després d’haver conquerit el món, primer en nom de Déu i de la religió i després amb l’excusa de la ciència, la tecnologia i la cultura, ara tornem a adonar-nos que aquest espai d’interioritat que és el cor de les persones no hi haurà ningú que el conquereixi?

El transcendent inevitable

Quan tornarem al transcendent? Quan ens asseurem de nou en aquesta cova interna que tenim tots dintre nostre, i entendrem que hi ha un espai ingovernable, que és tal com és perquè Déu ho vol i no nosaltres, i que devem la vida a aquesta força?

Ni un mateix pot controlar la seva vida. Ni un mateix pot gestionar el que sent. La nostra consciència està per sobre nostre. Per què voldríem governar-la? És per voler-la dominar que ens hem cregut que també podríem governar la dels altres. Per què no acceptem que hi és i prou, i que no ens correspon a nosaltres conquerir-la?

¿Podem renunciar a fer la guerra al transcendent? ¿Podem rendir-nos i acceptar-lo? La seva força és sempre aquí. No podem mai arribar a aniquilar-la.

La fi de la mentalitat colonial

Potser ha arribat l’hora que donem la mentalitat colonial per acabada. El seu èxit s’ha acabat. No tot pot arribar a conquerir-se. Ja hem sotmès prou persones. Ja hem destrossat prou part del planeta. I tot perquè no vèiem que dins nostre hi havia un espai infranquejable. Com que l’hem desatès en nosaltres, l’hem volgut erradicar de tot arreu. Però és impossible.

Potser de nou ha arribat l’hora d’estimar-nos. Potser ha arribat el moment de respectar-nos altre cop. D’escoltar-nos i d’adonar-nos que dins nostre hi ha un tresor incorruptible. Estic segur que si aprenem a valorar-lo també voldrem que els altres el valorin, i cuidarem el món i els altres com ens agrada que ens cuidin a nosaltres: respectant-nos. El respecte no es demana, s’exerceix. La llibertat no es reclama, s’efectua. La coacció no existeix en aquest nivell. Serem lliures quan acceptem la llibertat dels altres. El respecte el trobarem quan siguem nosaltres els que respectem els altres. Ningú ens podrà privar d’estimar, d’acceptar-nos tal com som.

De nou, la llibertat

La nostra interioritat és lliure, infranquejable. No hi ha coacció possible en qüestió de fe. Cadascú té la seva. Cadascú té la seva creença i la seva manera de sentir. Cadascú té per si mateix la seva consciència, i ningú podrà mai arrabassar aquest espai a ningú, ni en nom de la religió ni en nom de l’ateisme.

«Ans deslliureu-nos de qualsevol mal, amén.»