25 Ago L’espiritualitat, una disciplina?

Haver convertit l’espiritualitat en una disciplina és, aparentment, un sense sentit. Per naturalesa, l’espiritualitat és allò que escapa a totes les formes i categories, perquè les transcendeix i les provoca.

L’espiritualitat és l’indici de la força creadora que tot ho genera, el rastre perceptible de l’origen inefable. Aleshores, com pot ser que considerem que l’espiritualitat és una més d’entre les coses, i no totes elles?

Com pot ser que hom consideri que l’espiritualitat és una disciplina diferenciable, diferent a la cultura a l’art a la ciència? Com és que a certes pràctiques les considerem espirituals i a d’altres no? Què fa possible que l’espiritualitat, malgrat remetre’ns a allò que és comú a tot, esdevingui més patent en un lloc que en un altre?

La utilitat d’allò aparentment incoherent

Com hem podem cosificar l’espiritualitat i convertir-la en quelcom si, precisament, és allò que es nega a encasellar-se i a recloure’s en res que tingui un aspecte peculiar? Si l’espiritualitat és allò que dóna sentit a tot el que observem, i ho fa possible, com podem defensar que esdevingui una d’entre totes les coses?

És del tot absurd, certament. Considerar que això és espiritual i, en canvi, allò no sembla del tot arbitrari, perquè la lògica ens diu que o bé tot és espiritual o res ho és.

Així és. I tanmateix útil és útil fer-ho. Convertir l’espiritualitat en un disciplina, ordenar-la en ritus i pràctiques, extreure’n fórmules i mètodes, anomenar-la d’una manera específica i, en definitiva, cosificar-la, no és només absurd i incoherent, també és útil i ple de sentit. En efecte: fer-ho serveix per aprehendre-la millor. Considerar que l’espiritualitat és quelcom, ubicar-la en espais concrets i relacionar-la amb certes activitats la converteixen en quelcom més tangible. Si del què es tracta és aprehendre l’espiritualitat, cosificar-la i convertir-la en una disciplina, amb els seus ritus i recursos hi ajuda.

Aprehendre l’espiritualitat

El primer que hem de tenir clar és que aprehendre l’espiritualitat no sempre és fàcil, i això que l’espiritualitat és allò que tota l’estona ens acompanya. Podríem dir que de tant a prop que la tenim i de tant evident que resulta, ens pot passar desapercebuda. O se la dóna per suposat o se la ignora, difícilment se la percep físicament i de manera ostensible. Com que hi és de per si, i hi ha sigut sempre, és evident i se’ns oblida que hi és, o és inenarrable i no la sabem copsar.

Però podem recordar-la i retrobar-la. Podem reconèixer-la de nou, malgrat l’oblit al que hem caigut, i descobrir-la com si se’ns declarés per primera vegada. I podem aprofundir-hi cada vegada més, malgrat ser tot l’estona en l’indret precís on estiguem ficats, sigui quin sigui, perquè l’espiritualitat és arreu. En efecte, l’espiritualitat hi ha sigut sempre i sempre hi ha sigut amb la mateixa intensitat i obertura, però com que no ens n’adonem, percebre-la en certs moments i llocs és el primer pas per, finalment, acabar-la veient i sentint arreu.

Oculta i visible, classificable i inclassificable

L’espiritualitat, o força de la divinitat, és paradoxal: és tan forta i tan subtil, tan evident i tan imperceptible, que malgrat ser present arreu i per sempre, pot ocultar-se i aparentar no ser-hi. Parlar-ne i etiquetar-la, concretar-la i cosificar-la, i convertir-la en quelcom particular diferent de les altres coses serveix per, precisament, demostrar que no és res que pugui separar-se de les altres coses, perquè no és ni un objecte ni una disciplina ni res que pugui categoritzar-se.

Com tot, vaja, perquè res és res en si mateix, i tot expressa la força creadora de què parlem. Tot en aquest món és espiritualitat pura, si ens hi fixem bé, i res pot ser considerat no-espiritual. Tot és espiritualitat, i considerar que l’espiritualitat és una-cosa-en-si serveix per poder veure aquesta cosa-en-si en totes les altres coses, i acabar reconeixent que tot és espiritualitat. Convertir l’espiritualitat en una disciplina té sentit perquè les disciplines aporten recursos que permeten canviar la manera de veure el món i entendre coses i canviar.

L’espiritualitat és arreu, perquè és la revelació de que la força de l’origen és present. L’espiritualitat és arreu, perquè tot allò que pren cos i forma demostra la força que fa possible que ho faci. Ara bé, ubicar l’espiritualitat en un àmbit concret i dedicar-li les mateixes atencions que dediquem a les coses concretes porta a la comprensió de que les coses concretes (ni l’espiritualitat ni res) són realment coses concretes: Són només expressió de la divinitat, de la seva força i majestat.

Assumir la perplexitat com a manera de veure-ho tot

Tota l’existència és revelació d’aquesta força que no deixa mai de crear i de generar. Res és realment una cosa. Res té sentit en si mateix. Cosificar les coses és incoherent. Cosificar l’espiritualitat, en canvi, lluny de ser un mer sense sentit, permet comprendre que era considerar l’existència de les coses com una pluralitat, només, és un sense sentit: La pluralitat no és falsa, però l’existència és plural i singular a la vegada (tot és divers i tot és u al mateix temps) i tenir en compte l’espiritualitat és obrir-se a contemplar en món en la seva unicitat.

Si no tenim en compte l’element que tot ho relliga, tots sembla estar separat. I no: La força que tot ho empeny és sempre una mateixa força. Les diferents naturaleses que apreciem arreu expressen una sola naturalesa.

Tot és espiritualitat

El fet d’haver considerar a l’espiritualitat com una de les coses que forma part d’aquest tot és la manera que tenim per descobrir que tot és espiritualitat: Aïllar l’espiritualitat del món i convertir-la en una cosa-en-si serveix per recordar que no hauríem d’haver aïllat mai el món de l’espiritualitat, perquè tot era –i és sempre– espiritualitat. Tot és expressió de la força de la divinitat. No hi ha res que pugui deixar de ser espiritualitat.

Vet aquí el sentit –paradoxal– de considerar que l’espiritualitat és una cosa, i no una altra: Tenir-la en compte i ubicar-la en el marc d’un-món-ple-de-coses-diferents és el primer pas imprescindible perquè aquestes coses s’esvaneixin (com a coses) i demostrin, finalment i de manera evident, la seva naturalesa connatural, és a dir, espiritual.

Tot és indici de la força de la divinitat. Res té existència pròpia. Tot es deu a una força generadora possibilitadora. Per recordar-ho, va bé que admetem que l’espiritualitat és present entre nosaltres. Només així podem aprehendre que s’ho endú tot, de la mateixa manera que tot ho havia generat.

“D’Al·là som i a Ell tornem”
Alcorà, 2:156