26 Des L’excepcionalitat que vivim

Abans eren dues paraules que no és feien servir tant, però avui en dia es parla molt d’excepcionalitat i de normalitat. Em penso, però, que cap d’aquests dos mots no és gaire representatiu de la realitat a que remeten. Més aviat diria que tenen a veure amb un relat determinat –interessat i gens innocent– que vol explicar les coses d’una certa manera: polaritzada i extremadament rígida.

Se’ns diu que vivim una situació excepcional, i que l’excepcionalitat que vivim contrasta amb una normalitat en la qual vivíem fins fa poc. Però… és realment cert que el que els temps que vivim actualment són excepcionals? Ho és, per altra banda, que la situació que antecedia aquesta realitat present  tan excepcional es pot definir com una realitat normal?

Normalitat i excepcionalitat, revisió de conceptes

El primer que hem de tenir en consideració és que ni la normalitat ni l’excepcionalitat no existeixen: són un tòpic, una idea, un clixé. Una referència potser, i vàlida segons com, però poc ferma i gens definitiva. Ben mirat, tan normal o excepcional és l’estiu com l’hivern; tan normal o excepcional és la primavera com la tardor; tan normal o excepcional és el dia com la nit. El normal és la diversitat. El més normal és que tot sigui excepcional.

Potser direu que és més normal tenir dos braços i dues cames i que no tenir una de les quatre extremitats. En efecte, tenir una extremitat menys pot ser considerat una excepcionalitat. Però també ens ho podem mirar d’una manera diferent, i observar que el propi fet de tenir els dos braços i les dues cames és, en si mateix, excepcional. Tot és excepcional. És increïble, de fet, i del tot meravellós, però és així. Tot el que ens envola és prodigiós i extraordinari. No hi ha res al nostre voltant (ni dins nostre) que no sigui singular i únic.

Que tinguem dos braços i dues cames és una peculiaritat tan refinada com excepcional. Es tracta d’una condició exclusiva, pròpia dels éssers humans i dels primats, que pot ben ser que sigui única en tot l’univers. Amb tot, la referència sobre la que definim la normalitat no és una veritat definitiva. No podem prendre una situació de referència i considerar-la La Normalitat. Les coses són força més complexes que això. No podem anar pel món dient “això és normal i allò és excepcional” i quedar-nos tan tranquils.

La normalitat és excepcional…

Si ens mirem bé el món que ens envolta ens adonarem que tot ho és, d’excepcional. Insisteixo: tot és un autèntic prodigi. Cada fet que té lloc és del tot miraculós i inexplicable. Això és així perquè l’origen de l’existència, la font de la vida i el sorgiment de la consciència i la matèria són del tot incomprensibles i inexplicables per a nosaltres. Això vol dir que cada fenomen que tingui lloc, per insignificant i irrisori que pugui semblar, és i serà sempre extraordinari i increïble, i és que si la font d’un riu és una meravella, el riu sencer és meravellós. La naturalesa és sobrenatural, deia Antoni Gaudí.

Això ens porta a la següent consideració: que tot és normal i excepcional al mateix temps. És a dir, que tot és tan excepcional com ho són les altres coses. Tot és, diguem, normalment excepcional. Això que sembla una aparent paradoxa és el que podem anomenar perplexitat, i la perplexitat és el principi que regeix la vida i que governa el món: tot ho podem mirar amb ulls d’infant i meravellar-nos, i al mateix temps ens pot passar que aquest fet excepcional i meravellós ens sembli quotidià, proper i elemental, i ens deixi de sorprendre per què hi estem habituats.

… i l’excepcionalitat és normal

Això de la normalitat i de l’excepcionalitat és molt relatiu. És en funció dels ulls que observen i de la ment que analitza que es dirà que un fenomen o cosa és normal o excepcional. Posaré un exemple: les empremtes dactilars dels nostres dits. Diuen que tots les úniques, que no n’hi ha dues iguals. Doncs bé, ho repetiré per si no ha quedat clar: TOTS les tenim úniques, i això és així perquè TOTS en tenim, d’empremtes dactilars. I si no tenim dits tenim ulls, i els nostres iris també són singulars. I si no tenim ni dits ni ulls tindrem alguna cosa que ens particularitizi. Tots ho tenim. Tots som singulars. Ningú és més singular que ningú.

En resum: la normalitat i l’excepcionalitat depenen molt més del nostre punt de vista, que de la realitat de cada cosa en si mateixa.

Un relat interessat

Dit això podem tornar al punt de partida i preguntar-nos d’on prové el relat que descriu la situació present com una excepcionalitat. Perquè ningú no va considerar que  el sorgiment o el descobriment del càncer provocava una situació d’excepcionalitat, per exemple? Per què les demències senils, o la pobresa, no provoquen situacions globals d’excepcionalitat, estats d’alarma, d’excepció? I a la inversa, perquè hauríem de considerar que tot el que envolta al virus de la covid sí que mereix ser catalogat com una excepcionalitat?

Doncs molt em penso que la cosa és ben simple. Si avui en dia es parla tant de normalitat i d’excepcionalitat, i s’associen certes situacions a una suposada normalitat i a d’altres se les considera excepcionalitat és perquè hi ha un interès darrera. Hi ha qui vol que això sigui així, hi ha qui obté beneficis i poder si la covid porta a una situació d’excepcionalitat, i per això ho explica d’aquesta manera.

Tot discurs té sempre una intenció. Ningú no parla per parlar, a no ser que estigui boig. Tothom que parla ho fa per expressar una idea, per defensar un argument, per compartir un punt de vista, i generalment també ho fa per convèncer, per seduir, per agradar. Ningú no parla amb la intenció que els altres discrepin, o gairebé ningú no ho fa. Això vol dir que quan s’explica un relat determinat, aquest relat s’explica amb una intencionalitat darrere.

L’important i l’urgent

No hem de confondre l’important amb l’urgent. Avui en dia s’estan imposant uns canvis socials dràstics, i tots aquests canvis només podrien imposar-se sota el pretext de l’excepcionalitat. Sense l’excusa que és urgent realitzar-les, aquestes transformacions socials tan importants no podrien tenir lloc. Si no s’apliquessin com a mesures excepcionals, els ciutadans no permetríem que s’apliquessin de cap manera.

L’arrest domiciliari de persones sanes que donen negatiu a totes les proves diagnòstiques, per exemple, només es pot justificar com una mesura d’urgència, temporal i transitòria, que ha de servir per evitar uns contagis. Per això se’ns parla d’un confinament preventiu. Ara bé, com que això dels confinaments comença a cronificar-se –“seran quinze dies”, van dir el primer cop; “confina’t per deu dies”, et diuen ara– és lícit que pensem que allò que havia de ser provisional podria esdevenir definitiu, i que enlloc d’unes “mesures urgents” el que està tenint lloc són “uns canvis importants” que seria molt perillós que s’apliquessin a llarg termini.

L’obligatorietat de la mascareta a l’aire lliure, per posar un altre exemple, que davant de la covid és una mesura més simbòlica que efectiva, és també una norma molt contraproduent a llarg termini: tots sabem que respirar és fonamental per viure. Hi ha doncs algú amb dos dits de front que pugui pensar que el fet de perjudicar la respiració durant moltes hores al dia, i per un període de temps prolongat, no ha de ser dolent per força? Els infants que fa dos anys que van amb mascareta a classe comencen a tenir por d’ensenyar el rostre. Ensenyar la cara és ja, per alguns d’ells, com anar despullar per la rambla de Barcelona.

L’excepcionalitat és la nova normalitat

És obvi que les mesures que s’apliquen des de març de 2020 només podrien tenir sentit si s’apliquen temporalment i en caràcter d’urgència. Però com que sembla que les restriccions a la perduren (i que de fet s’incrementen progressivament, i tot apunta a que cada vegada n’hi hauran més i de diferents menes), és important que comencem a valorar aquestes mesures com a fenòmens importants, més que no pas urgents, i que entenguem que això de la normalitat i l’excepcionalitat és un invent.

Cal que ens aturem a valorar els canvis que tenen lloc en la seva justa mesura, enlloc de consentir-los sense pensar-nos-ho dos cops. No és urgent fer-ho, però serà important que ho fem. La nostra llibertat en depèn.